Crítica
dansa
Somiem, doncs
L’elenc de 24 intèrprets executen la peça amb elegància magistral, quasi celestial
Molts són els músics que s’han sentit atrets a musicar un dels poemes més colpidors de la literatura medieval religiosa: Stabat Mater. Però pocs són els qui, com el mestre barroc Giovanni Battista Pergolesi, aconseguiren immortalitzar i emplaçar en el púlpit de les grans partitures l’espai que conté –diguem-ho així– un valuós llegat comú.
Amb aquesta palpitació de clarobscurs arrenca al Gran Teatre del Liceu el debut a Barcelona de Les Grands Ballets Canadiens de Montréal. Sota la direcció, des de l’any 2017, d’Ivan Cavallari, l’elenc de ballarins i ballarines –24 en total– executen amb elegància magistral, a voltes quasi bé celestial, la coreografia del romanès Edward Clug, talent emergent de la dansa europea. Amb un vestuari i una escenografia de tall minimalista –tres tarimes de fusta serveixen als intèrprets per delimitar l’espai–, especial atenció mereixen els tres moments cabdals del text que destaquen l’enginy del coreògraf i la distingida interpretació dels intèrprets. El naixement –el cap d’un ballarí es fusiona literalment amb el ventre de la intèrpret–, la crucifixió –una de les tarimes s’alça cap al cel i dona pas a la mort d’un cos inert– i la resurrecció, el moment en què la mare i el fill s’entrellacen en un sol cos fins a la posterior ascensió. Les veus de la soprano Kimy Mc Laren i de la mezzosoprano Maude Brunet són, juntament amb la direcció musical de Dina Gilbert, un exercici excel·lent.
La segona part de l’espectacle comença amb la 7a Simfonia de Beethoven, a la qual s’ajusta amb encert la coreografia del creador neoclàssic Uwe Scholz. Presenta tints inspirats en les primeres avantguardes –a l’escenari es projecten formes geomètriques d’intenses gammes cromàtiques que es van reduint per, finalment, convertir-se en línia– i una dansa perfectament reeixida en tots i cadascuns dels moviments. La peça culmina amb el quart moviment, una oda a la vida, una exaltació de la bellesa que ens embolcalla tot i recordar-nos que somiar una possibilitat és, potser, la fugida endavant que ens cal per ser i estar.
