Poètiques musicals

El mateix dia que ens vam assabentar de la mort del pianista vienès Paul Badura Skoda, un dels pioners en l’ús de pianos històrics, vam dirigir-nos al Palau per escoltar un dels màxims referents actuals en el forte-piano: el sud-africà Kristian Bezuidenhout. Des del Festival Life Victoria s’havia anunciat la seva presència com a intèrpret de forte-piano per acompanyar el baríton alemany Benjamin Appel amb un programa de lieder centrat en Franz Schubert, Felix Mendelssohn i Robert Schumann. La sorpresa va ser que, sense cap explicació, a l’escenari hi hagués un magnífic instrument modern Steinway del qual Bezuidenhout va extreure una sonoritat que, en tot moment, va denotar el profund coneixement de la pràctica històricament informada, però que no ens va permetre gaudir de la fràgil i suggeridora sonoritat d’un instrument del segle XIX, tal com s’havia anunciat. Això no va ser impediment per gaudir d’una esplèndida vetllada de lieder on, més enllà d’una dicció i tractament textual admirables, ens va inserir de ple en l’esfera dramàtica d’unes composicions inseparables de la tragèdia viscuda per Schubert en vida. Si l’acompanyament pianístic va ser intensament poètic, tal com s’esperava en un intèrpret que té enregistrats diferents cicles romàntics amb el tenor Mark Padmore, les Sis cançons sense paraules de Mendelssohn ens van portar als territoris de l’inefable. Encara va haver-hi un temps per immergir-nos en la follia poeticomusical del binomi Schumann & Heinrich Heine, on, poesia al marge, ens va conduir a l’encontre amb un Jo superior que va possibilitar a creadors i intèrprets assolir un nivell d’inspiració superior. Potser per això, amb justícia, els hem de dir poetes.