Cultura

Mirador

El temps interromput

A Philippe Lançon, col·laborador de ‘Charlie Hebdo’, una bala va desfigurar-li el rostre
Costa molt trobar en el panorama literari actual una obra tan rica, equilibrada i captivadora

Abans de sotmetre’s a una operació de trasplantament, Philippe Lançon llegeix el fragment de la mort de l’àvia de Le Côté de Guermantes, considerat un dels moments més emotius de l’obra de Marcel Proust. La seva admiració pel gran escriptor fa que, en un moment de L’esqueix de carn ( Le lambeau), reflexioni des del llit de l’hospital sobre si el seu exercici de recuperació del temps té a veure amb l’existència d’un temps perdut o amb un temps retrobat. Lançon arriba a la conclusió que el seu temps és un altre, és un temps interromput.

Abans de les onze del matí del 7 de gener del 2015, Lançon era un periodista especialitzat en crítica literària per al diari Libération. Acabava de treure un reportatge sobre les llums i ombres de la novel·la de Michel Houellebecq Soumission, en què es crea la política ficció que un partit islamista guanya les eleccions a l’Estat francès. També col·laborava amb la revista satírica Charlie Hebdo i estava a punt de marxar als Estats Units a ensenyar durant un temps literatura hispanoamericana. Estava separat de la seva primera dona, cubana, i mantenia una relació amb una noia que viu a Nova York. Aquell dia, un grupuscle armat va entrar a Charlie Hebdo i va començar a disparar contra la gent que estava al consell de redacció. La vida de Philippe Lançon va passar a ser una altra.

“Només és a partir de la mort quan el viu pot reconciliar-se amb la nostàlgia”, va escriure Franz Kafka. Philippe Lançon llegeix a l’hospital les Cartes a Milena de Kafka, però l’experiència que explica en les pàgines del seu llibre és com la metamorfosi. Des del llit d’un hospital de París, sense poder parlar ni menjar, assumeix la seva condició de revenant. Una bala va desfigurar-li el rostre, però va ressuscitar. Des d’un incert lloc que no és ni el llimb ni el purgatori, observa el seu cos i no el reconeix, però quan mira cap al passat es veu a ell mateix com un altre que mai més podrà ser. No sap què podrà ser, però sense forçar res es deixa emportar per la monotonia de l’hospital, per les cures, les operacions, els trasplantaments, etc. Viu un llarg infern marcat per un trauma que no pot ser dol perquè aquell que ha de doldre no és altre que ell mateix uns anys abans. Quan mira al mirall, es veu com un monstre, desfigurat, sense una boca per poder menjar, per poder parlar o, simplement, per poder besar. Philippe Lançon parla des de la seva metamorfosi i ens l’explica detalladament, sense pretendre que lamentem la seva condició, ni forçar cap aspecte tenebrós. Viu una experiència insòlita i forçada. Des del seu temps interromput, sorgeix la gran literatura. Les planes del llibre flueixen a partir de records, vivències, desitjos o simplement de reflexions que tenen a veure amb la lectura de La muntanya màgica o amb l’experiència d’estar amb Proust, que admira, interioritza i, fins i tot, critica. També hi ha el retorn constant i misteriós de la novel·la d’Houellebecq, que funciona com l’obra d’un vanitós que juga a publicitar-se però també com una mena de presagi apocalíptic que explica algunes de les coses que van motivar l’atemptat a Charlie Hebdo.

Al llarg de les pàgines del llibre, hi ha la recerca d’una bellesa que ajudi a entendre millor els atzars de la vida, però també una profunda reflexió sobre el món, que no passa per una venjança, sinó per assumir com el despropòsit i la irracionalitat poden portar cap a la destrucció. L’esqueix de carn és plena de moments de gran intensitat. El capítol en què parla dels pocs minuts de silenci que regnen a la redacció de Charlie Hebdo després de l’atemptat fa venir pell de gallina. Ell, ferit, obre els ulls i davant seu es troba amb el cervell que surt del crani d’un dels seus companys. També resulta molt emotiva la relació que Lançon manté amb la seva cirurgiana Chloé. Ella és vista com la mare protectora que modula, transforma i canvia el seu cos perquè sobrevisqui. Ell es troba indefens a les seves mans, no pot entendre què li estan fent en les nombroses intervencions, però sap que l’única arma que té per a la salvació és la confiança.

Costa molt trobar en el panorama literari actual una obra tan rica, equilibrada i captivadora com aquest gran text de Philippe Lançon.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.