Personal i col·lectiu

Com ho fan altres directors xinesos, com ara Jia Zang-Ke amb el conjunt de la seva obra, amb Hasta siempre, hijo mío, Wang Xiaoshuai (que va revelar-se fa prop de vint anys com a cineasta amb La bicicleta de Pequín) reflecteix la transformació de la Xina en les últimes dècades: els efectes de l’anomenada Revolució Cultural; la imposició del fill únic per limitar l’augment de la població; el tancament o reducció de les grans empreses estatals i la liberalització de l’economia amb les desigualtats socials consegüents; l’especulació urbanística; la repressió de la dissidència política.

Aquesta dimensió col·lectiva i històrica, però, el film l’adquireix fent atenció a l’experiència personal d’una parella (esplèndids Mei Yong i Wang Jingchun, premiats com a millors actors a l’última Berlinale) que pateix el dolor indeleble per la mort accidental d’un fill, que vol reemplaçar amb un d’adoptat amb el qual mantenen una relació difícil; això mentre que s’han distanciat d’un matrimoni amic que se sent culpable per la mort del fill i també perquè la dona, com a funcionària del control de natalitat, va impedir que en tinguessin un altre. Materials argumentals per a un melodrama, que Xiaoshuai no defuig mentre va construint un fresc històric amb una estructura narrativa discontínua en què conviuen diverses capes temporals creant una mena de puzle que l’espectador ha de completar.

Un film immens excel·lentment filmat, amb una gran càrrega emotiva sense caure en excessos sentimentals i amb detalls d’una gran sensibilitat poètica, com una bella seqüència davant d’una tomba a l’altura de les de John Ford. Tres hores apassionants del cine contemporani amb un regust clàssic i una actitud moderna.