“La revolució dels humans és la metàfora, afegir bellesa al món”

Es tracta d’un poema que pertany al llibre Atles d’aigua. En certa mesura, resumeix dos aspectes centrals de la meva poesia: la poetització del ser-hi, és a dir, la consciència de ser en un espai, de formar part d’un món amb la responsabilitat de conèixer-lo, estimar-lo i, per tant, preservar-lo.

I tant! L’altre aspecte es refereix al fet que la paraula poètica representa l’intent segurament inútil, però apassionant, de fixar la nostra vida en el flux del temps. Som un assaig d’eternitat. I per això acabo el poema parafrasejant Heràclit: “I ningú no pot escriure la vida / dues vegades en la mateixa paraula.”

Una vocació irrefrenable. Al tretze anys vaig descobrir a través de la lectura la potència que significa tornar a anomenar el món des de la poesia. Volia fer bella la vida que m’envoltava i la meva vida amb la paraula poètica. La gran revolució personal i col·lectiva dels humans és la metàfora, la capacitat de viatjar a través dels sentits gràcies a les paraules. Afegir bellesa al món... De manera que als catorze anys vaig començar a escriure i no ho he deixat de fer mai. Escriure representa un compromís artístic i vital amb la meva època i amb mi mateix.

La Barcelona i la Santa Coloma dels anys vuitanta són apassionants. Hi havia moltes coses per fer, però també una efervescència cultural i creativa extraordinària. Un grup de poetes ens reuníem llavors a la Cova del Drac. Fruit d’allò va ser un punt de trobada de gent que després faria coses en el terreny literari, però també acadèmic i fins i tot polític. També recordo l’antologia Ser del segle, que va donar visibilitat a noves veus de la literatura catalana. I, evidentment, recordo amb estima la trobada a Santa Coloma amb Màrius Sampere, un gran poeta al voltant del qual vaig proposar un pensament poètic sobre la metròpoli barcelonina i els barris, alhora que, amb l’anàlisi de la seva obra, vaig intentar obrir nous camins per comprendre la potència de la poesia catalana contemporània.

Té un caràcter unitari. Em sembla que el lector podrà observar, mitjançant la selecció dels poemes, aquest intent de crear un univers poètic que s’interrelaciona per crear les seves pròpies complicitats temàtiques i formals. Tanmateix l’evolució porta sempre a noves fites i exploracions literàries. L’amor en totes els seus vessants; la relació entre la natura urbana i el cosmos o la reflexió ètica de la condició humana, són alguns dels meus pols temàtics. La plaça, el viatge homèric o la investigació sobre la relació entre el cos i la imatge, la llum, són alguns dels símbols que proposo.

És la creació verbal en estat pur, la capacitat de crear un món propi i el gènere que permet la fundació d’una consciència humana i planetària. La política passa, la poesia roman. Per aquest motiu, neix i creix en el cor mateix del significat de l’humanisme al llarg de la història. En aquest sentit, em defineixo com un humanista contemporani. M’agrada fer una poesia de caràcter metafísic i sensual alhora, en què es fon l’experiència vital i la mirada a l’infinit...

L’ofici de poeta queda abans, durant i després, perquè ser poeta ho és tot per a mi. En els moments de més dedicació pública, encara que estigués extenuat, reservava uns minuts per llegir, si més no un poema, o bé escriure algun vers...

És cert que els escriptors de la meva generació comencem a publicar a la dècada dels vuitanta, tot just quan per raons biològiques s’acomiaden alguns dels grans mestres del XX. El que ha succeït en les lletres catalanes de tombant de segle és que, fruit d’un treball d’escriptura intergeneracional i una estabilitat en l’edició en català, s’ha construït un edifici ric en autoria i proposta literària sobre fonaments sòlids. Malgrat els problemes i els reptes que tenim, la nostra és una gran literatura.

En els darrers anys els gèneres de l’assaig i de la poesia han reculat en consideració social. Això no ha impedit fets remarcables com la continuïtat de la creació poètica o l’èxit dels formats orals a través de recitals i festivals. La poesia potser no ocupa el lloc central de l’actualitat literària, però segueix sent el motor de la creació.

Soc optimista, perquè no veig que això s’hagi d’acabar i perquè observo que es produeixen períodes cíclics en el temps. Potser les generacions a venir ens duran sorpreses. A l’espera de més versos, diguem: siguem poètics!