Manel, el joc constant

Lluny, molt lluny, ja, dels postulats estètics amb què, l’any 2008, van firmar Els millors professors europeus, un dels discos de debut més significatius de la música en català, Manel reapareix, tres anys i mig després de Jo competeixo, amb Per la bona gent, un exercici ple de recursos propis de les noves músiques urbanes i samplers no únicament de Maria del Mar Bonet –de qui van agafar en préstec Alenar per a un desconcertant i polèmic primer single–, sinó també d’Els Pets, Maria Cinta, Lluís Llach i Gato Pérez. “Agafes aquell primer disc i aquest últim i és fàcil pensar que, si més no en qüestió d’arranjaments, no som el mateix grup”, admet Guillem Gisbert, veu i principal compositor del quartet barceloní, que defineix Per la bona gent com el disc “més juganer” dels cinc que han publicat. “El joc sempre ha estat present en nosaltres, però, a mesura que hem anat aprenent l’ofici, que hem anat agafant confiança, ha anat creixent.”

Tot i que les similituds amb Jo competeixo (2016), sobretot en l’ús de ginys electrònics, no són minses, el nou disc de Manel és possible que representi un nou rumb i el salt més gran fet mai pel grup. “Tinc la sensació que sí, que aquest és un salt més bèstia que d’altres que hem fet, però aquestes coses no és fàcil valorar-les”, assenyala el bateria, Arnau Vallvé. “No és una sensació desconeguda”, hi afegeix. “Atletes, baixin de l’escenari (2013), per a nosaltres, ja significava un gran salt i, després, amb el feedback de la gent, vam adonar-nos que potser no ho era tant.”

Més “cerebral i pensat”, assegura Gisbert, que entregues anteriors, Per la bona gent –produït, com Jo competeixo, pel nord-americà Jake Aron, però gravat, a diferència d’aquell, a Barcelona i Avinyonet de Puigventós en lloc de Nova York– inclou una àmplia varietat de “maquinetes” potinejades pels quatre integrants del grup. “A banda que, amb els sintetitzadors, teníem un programa millor que l’última vegada i, per tant, més riquesa de sons, hem utilitzat moltes eines noves per al tractament de les veus”, assenyala Gisbert. “Hem entès que la veu no necessàriament ha de ser natural, sinó que pot ser moltes altres coses. No hi ha, en el disc, pràcticament cap cançó en què, a la veu, no li passi una cosa o una altra.” L’inefable Auto-tune, corrector de veu omnipresent en músiques com el trap, queda al descobert en diferents moments del disc. “N’hi ha força”, confessa, tot somrient, Vallvé. “No és el primer cop que l’emprem, però segurament sí que és el primer cop que es nota. És, però, més una qüestió estètica que no pas de correcció.”

La influència de les noves músiques urbanes (Per la bona gent, el single, està inspirat, per exemple, en Famous, un tema de Kanye West i Rhianna basat en un altre de Nina Simone) ha determinat, també, la composició de cançons de Gisbert, moltes de les quals, com ara Les estrelles (reeixida versió de Janis Ian) i El vell músic (amb Sisa de convidat), inspirades “en l’ofici de fer cançons”. “Les músiques urbanes m’han obert un nou món estètic, no únicament pel que fa a instrumentació, sinó també a la manera de fer cançons”, assenyala el cantant. “És una tradició aliena al folk i al pop que m’era desconeguda i que t’empeny, per exemple, a treballar els temes a partir de retalls, que és el que vam fer, per exemple, a Per la bona gent, el single. Les músiques urbanes m’han fet entendre que les cançons són llocs on poden passar coses molt salvatges en una diferència de dos segons.”

Per la bona gent, publicat per Ceràmiques Guzmán, nova discogràfica impulsada pel grup, surt avui i té dates de presentació confirmades a Barcelona, Girona, Tarragona, Lleida i Peralada.