“El rock té una energia i una mala llet úniques”

S’explica perquè, de fet, va començar la discogràfica al mateix temps que el meu projecte discogràfic. En aquell primer moment, eren sobretot en Marçal Lladó i en Xavier Riembau, que estaven molt al voltant de Holland Park, venien als assajos i veien que nosaltres buscàvem una discogràfica i ningú no ens feia cas. Com que ells també estaven interessats en aquest món, van voler-hi entrar com a discogràfica, i bàsicament BankRobber es va muntar per treure el primer disc de Holland Park. De fet, jo diria que sí que tenim contracte editorial amb BankRobber, però no contracte discogràfic...

No, estic gairebé segur que no. Simplement, vam quedar que el dia que no ens entenguéssim, ja en parlaríem. Fins aquí arriba el nivell de familiaritat entre nosaltres, perquè per a mi BankRobber sempre ha sigut la família.

És clar, m’ha donat estabilitat perquè m’ha permès sempre treure els discos quan els he gravat. Sempre pots autoeditar-los, però si algú et dona suport, et dona eines de promoció i està una mica a sobre de tot, et sents més acompanyat.

Sí, d’una manera natural, cada poc temps necessito treure alguna cosa nova, perquè la veritat és que tinc un ritme bastant constant de creació. Potser els nou discos d’estudi sí que han anat sortint cada any i mig o dos anys, però pel mig també hem editat singles, epés, un disc en directe, un disc de rareses... I, a més a més, altres projectes com la residència a l’Arts Santa Mònica o la gira de 31 concerts en 31 dies. Sempre hi ha hagut molta activitat, gràcies també que em dedico només a això, no tinc cap altra feina i m’agrada treure suc de la música.

Evidentment, tots aquests passos que he anat fent han influït d’alguna manera en la meva obra posterior, però als 13 anys només volia muntar un grup, i als 15 o 16 ja tenia molt clar que volia apostar fort per això, en comptes de fer una carrera universitària. Per bé o per mal tenia una inconsciència que crec que m’ha beneficiat al final: si ho hagués pensat bé, potser no hauria tirat endavant amb aquest projecte [riu], perquè és una cosa bastant difícil guanyar-te la vida amb la música. No sé què em feia tirar endavant, suposo que l’amor per la música i intentar acostar-me a tot allò que em flipava tant, tots els grups que escoltava.

Mazoni va sortir com una mena de spin-off de Holland Park. En un primer moment van conviure els dos grups. Al primer disc de Mazoni, 7 songs for a sleepless night (2003) hi havia cançons que vaig compondre en una època en què també feia cançons per al segon disc de Holland Park. Vaig crear Mazoni per fer la meva sense haver de donar explicacions i per no interferir en el procés creatiu de Holland Park, però llavors no pensava que Mazoni tindria tanta repercussió. Sí que és veritat que també va fer-hi molt el fet de cantar en català, perquè 7 songs... va passar força desapercebut i no va ser fins a Esgarrapada (2006) que la cosa va començar a funcionar amb el single No tinc temps. Per a molta gent la carrera de Mazoni comença aquí.

A mi em va influir molt la maqueta que li vaig gravar a Sanjosex. Quan ell estudiava arquitectura vam estar uns anys que no ens vam veure tant, però mentre estava fent la carrera va compondre algunes cançons en català, i quan li vaig donar un cop de mà per gravar-les, em va sorprendre molt que sonessin d’una manera tan natural. Jo tenia com un estigma amb el català cantat i no ho acabava de veure clar, també perquè quan ets jove tens més pardalets al cap. Era molt anglòfil per influència de tots els grups que escoltava. Però com que jo coneixia bé en Carles i veia que les cançons representaven tan bé la seva personalitat, vaig pensar que jo podia fer també el mateix, a la meva manera. També era un moment en què jo tenia molts dubtes i m’havia plantejat deixar la música, de fet vaig deixar-ho un temps, i quan vaig fer Esgarrapada pensava que seria el meu últim disc: vaig reunir alguns col·legues músics i la idea era fer un disc només per passar-nos-ho bé. I quan menys tenia al cap la cosa de si triomfaria a nivell professional, és quan tot va començar a rutllar. Després de tants d’anys queixant-nos perquè no ens venia a veure ningú o ens pagaven molt poc, resulta que fas un canvi de xip, t’oblides de les expectatives, fas una cosa més vital i funciona.

A vegades et canses una mica del procés de compondre-disc-gira i tens neguits artístics que no passen per aquí. En el cas de la gira dels 31 dies, volia experimentar què se sent tocant sense parar –no només els caps de setmana com és habitual aquí–, com els músics americans que toquen dos mesos seguits de costa a costa, gairebé cada dia. Va ser una experiència molt maca. Al final tocar es va convertir gairebé en una necessitat biològica: ja ho tenia tan integrat que per a mi ja era tan natural com parlar.

Un desig imbècil seria un desig que al final és contraproduent, és aquell que et fa preguntar-te per què el teu cor et fa anar cap un costat, tot i que la teva ment et digui una altra cosa. És aquesta disfunció.

Sí, perquè el disc anterior, Carn, os i tot inclòs, va ser per a mi com una refundació de Mazoni després de set discos i bastants concerts. Fer un disc amb guitarra acústica i veu era com tornar a començar de zero amb el mínim possible. Què soc jo? Jo em considero un músic, però sobretot un escriptor de cançons. Aquell disc va ser recordar com era jo quan era jove i feia cançons amb la guitarra a la meva habitació. I la continuació d’això, Desig imbècil, és una mica el mateix, perquè sí que està electrificat, sí que hi ha una banda, però no és gens barroc, és molt auster. Sí que hi ha algun sintetitzador, però si no el portem en algun concert, no passa res.

Ni com a 7 songs for an endless night, la continuació d’aquell primer disc en anglès, també fet amb molts sintetitzadors. Per a mi Desig imbècil és la continuació lògica de Carn, os i tot inclòs: el menys és més, el retorn a l’essencial.

Crec que tots els discos ho fan d’alguna manera. En aquest etern debat sobre si les cançons són autobiogràfiques, jo diria que si escoltes molt algú i et fixes en les seves lletres pots fer-te una idea de quines són les seves obsessions. Una altra cosa és que agafis una cançó per treure’n conclusions de la seva vida privada. Els que escrivim cançons no fem cròniques periodístiques, juguem amb la ficció.

Autohomenatge segur que no! Autoironia, sí, i recerca de la identitat, també. De fet, parteix de diverses coses: vaig veure que Bo Diddley tenia una cançó que es deia Bo Diddley i una altra titulada Hey, Bo Diddley, i em va fer molta gràcia. I com que em pregunten tant si les cançons són autobiogràfiques, vaig decidir fer-ne una que es digués Jaume Pla [riu].

De fet, en aquest disc hi ha un intent bastant clar de recuperar el rock com a música i posar-la en primer pla, perquè ara es veuen menys guitarres que mai i en molts concerts es més fàcil veure ballarins que músics. No em sembla malament, però a mi també em toca reivindicar el meu paper. En aquest país tenim una gran diversitat de grups, però el rock i les guitarres no són predominants. I a mi em flipen les guitarres: els Rolling Stones, els Stooges, Nirvana i molts altres grups. El rock té una energia i una mala llet úniques que costa de trobar en altres estils musicals.