Accent italià a Sitges
Passat i present del cinema de gènere transalpí s’hi fan presents amb els premis a Pupi Avati i Asia Argento i la pel·lícula ‘The nest’
“Si he pogut explicar 45 històries és perquè ens han educat en la por”, va dir Avati
“A Sitges han creat realment les condicions d’una mena de Disneyland de l’horror”, va dir el director Pupi Avati, ahir al migdia en el Festival de Sitges, que l’ha distingit amb el premi Nosferatu per la seva trajectòria, que inclou títols clau del cinema fantàstic com ara Contrato de sangre (1976) o L’Arcano incantatore (1996). “Francament, estic molt emocionat, també perquè abans he pres tres gots de vi i he menjat un pernil magnífic”, va confessar, amb humor, davant l’auditori del Melià Sitges gairebé ple, i hi va afegir un comentari masclista: “Aquí, m’he retrobat amb el món extraordinari d’aquest públic, tothom vestit de negre, els homes amb barba, acompanyats de dones una mica grasses.”
Pupi Avati es va mostrar, després, més sensible i poètic: “A Sitges, he sentit un món fantàstic, un món infantil meravellós. He tornat ser nen una altra vegada, he tornat als contes de la meva infantesa, en què la por era l’element formatiu de la meva petita creativitat.” I ho va reblar amb un elogi de la por: “Si he pogut explicar les 45 primeres històries de les 250 que vull explicar abans de morir, és perquè ens han educat en la por. No l’estalvieu als nens: espanteu-los.”
Nou fantàstic italià
Pupi Avati és representant de la rica tradició del cinema fantàstic italià, a què, aquest any, Sitges dedica el cicle Apocalypse domani –que recuperarà títols clau de l’exploitation italiana de finals dels setanta i dels vuitanta–, i va rebre el premi just abans de la presentació d’un bon exemple del nou cinema de gènere que, segons destaca el mateix festival, està sorgint a Itàlia. The nest, obra de Roberto de Feo, apunta coses interessants en l’atmosfera gòtica, sumptuosa i opressiva d’un castell on un nen paralític rep una educació rígida. L’arribada d’una adolescent de la seva edat alterarà les rutines i les normes estrictes que regeixen la família i els treballadors de la mansió.
Més cinema que vida
L’altre premi d’ahir que se’n va a cap a Itàlia va ser el Méliès per a l’actriu, directora i guionista Asia Argento, filla de Dario Argento. “Fa 35 anys que treballo. He tingut més cinema que vida”, va afirmar en una distesa trobada amb premsa i públic, en què va parlar de la seva trajectòria, la influència del seu pare, la interpretació, l’ofici de dirigir... “No penso gaire en la meva carrera –va afegir-hi–. La meva feina és complicada, amb molts egos. No m’interessa el glamur, però és part de la feina. Però aquest premi em fa sentir més modesta.”
Una de les seves màximes és que “la perfecció no existeix”. És per això que, quan dirigeix, sovint fa improvisar els actors: “Prefereixo la imperfecció. Només a partir dels errors es pot aconseguir una cosa nova.” La professió li ve “de fa sis generacions, és genètic”: “Ser filla de Dario Argento m’ha marcat, m’ha ensenyat moltes lliçons. Potser la més important és que sigui jo mateixa.” I fa una recomanació a qui vulgui dirigir: “Si voleu una vida tranquil·la, no feu cinema. Els directors han d’estar més obsessionats que la gent normal per explicar el seu art, i han de ser obstinats. Si no, més val anar a treballar a l’oficina de correus.”El premi al millor guió també s’ha atorgat ex-aequo a Gusanos de seda, d’Agustín Elizalde i Carlos Villafaina (ESCAC), i Cuando acabe el verano, de Marina Espinach. Juan Luis Pérez, de l’ESCAC, ha obtingut el guardó a la millor música original per Gusanos de seda.Sitges va acollir ahir al migdia la projecció dels 10 treballs finalistes de la 20a edició dels Premis SGAE Nova Autoria, provinents de 9 universitats. Un jurat format per Mar Coll, Carla Simón i Alfred Tapscott ha triat els finalistes i els guanyadors entre 39 treballs audiovisuals presentats de 17 universitats i escoles de cinema.
