Cultura

El cànon de Bloom

Mor amb 89 anys Harold Bloom, el crític literari més influent del món, Premi Internacional Catalunya 2002 i signant del manifest ‘Deixin votar els catalans’

Harold Bloom va incorporar al seu cànon Riba, Foix, Espriu, Perucho, Rodoreda i Gimferrer

Nascut l’estiu del 1930 en una barriada de Nova York, la primera llengua que va aprendre Harold Bloom va ser el jiddisch, que tenia fins i tot diaris i editorials a les principals ciutats americanes. De família modesta, Bloom esdevindria un dels grans cervells de les universitats de Nova York i de Yale, i per a generacions de filòlegs, el crític literari més influent de la segona meitat del segle XX. Vinculat a Catalunya, l’assagista va rebre el 2002 el Premi Internacional Catalunya, i el novembre del 2014 es va adherir al manifest Deixin votar els catalans.

Bloom, a més, va tenir la gentilesa d’estudiar i ampliar les seves edicions d’El cànon occidental (Columna, 1995) amb nombrosos autors de la literatura castellana i catalana, entre els quals va rescatar en un apèndix els noms de Riba, Foix, Rodoreda, Espriu, Gimferrer i Perucho. Recordo la satisfacció de Joan Perucho per aquesta distinció i les bones vibracions que va tenir amb la gent dels mitjans quan ens acostàvem, aquí o allà, a entrevistar-lo o consultar-li tota mena de temes. El mite que havia estat per a molts universitaris se’ns posava a l’abast, d’una manera oberta i sincera després de la bona política que va fer la Generalitat d’aleshores, amb personatges com Pujol, Vilajoana i, sobretot, Baltasar Porcel al capdavant.

Anys abans, en la revolucionària època universitària, Bloom va ser la lectura de tasca per als poetes que no assistíem a les classes –sempre hi havia obligacions sentimentals i revolucionàries inajornables–. Conservo rebentades les meves edicions de La angustia de las influencias (Monte Ávila) i Los poetas visionarios del Romanticismo inglés (Barral), al qual li falta un bon tros de 200 pàgines desaparegudes en combat. Bloom ens ensenyava a ser poetes. Posava en dubte la creença de Shelley quan pensava que els poetes de totes les èpoques contribuirien a la creació d’un Gran Poema –així, en majúscules– perpètuament en formació o la idea de Borges que els poetes inventen els seus propis precursors. Acabava afirmant que “els poetes veritablement forts es llegeixen únicament a ells mateixos”, cosa que, amb els anys, he pogut comprovar a bastament.

Amb Bloom desapareix una manera d’entendre la lectura, amb els ulls i les finestres obertes, tot i les limitacions lingüístiques de cada lector. També minva la passió addictiva per la literatura i les vides autènticament creatives. Disposem, gràcies a les edicions conjuntes entre Anagrama i Empúries, de Com llegir i per què, que recomano com a autèntic màster que es pot fer al sofà de casa. O els volums amb què intentaria el best-seller erudit com si fos un personatge de Saul Bellow: els monumentals Shakespeare. La invención de lo humano i Genios. Un mosaico de cien mentes creativas y ejemplares, gairebé dues mil pàgines anagramàtiques per abandonar el món dels vàndals i perdre’s pels paradisos de la imaginació. Bloom no morirà mai!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
MÚSICA

Manel presenta ‘Per la bona gent’ enmig del deliri

Barcelona

Les clàssiques pors

Barcelona
Marta Nieto
Actriu

“Quan algú desapareix, no es tanca mai la ferida”

Barcelona

El barber que canta

cassà de la selva

No només escudella

Girona

Qui és Idrissa Diallo?

Barcelona

‘Nos défaites’ guanya el festival L’Alternativa

Barcelona
El malestar de la música
Crítica
cinema

El malestar de la música

Nova ruta ‘Caldes en temps de guerres’

Caldes de Malavella