Cultura

Poesia i revolució

El Museu Picasso reconstrueix en una exposició la forta amistat entre l’artista i el poeta surrealista Paul Éluard, que és qui li va despertar la consciència política

El museu del carrer Montcada se submergeix en una altra mostra en les lletres de Picasso

Potser és agosarat afirmar que si Picasso no hagués intimat amb el poeta Paul Éluard no hauria pintat el Guernica. Del que no hi ha dubte és que la persona que va despertar la consciència política de Picasso va ser Éluard, que no sempre va poder compaginar bé la seva doble militància surrealista i comunista. El va cisellar ideològicament junt amb Dora Maar, la més intel·lectual de totes les dones que va tenir el geni malagueny. Éluard els va presentar el 1935.

És bo que les exposicions, més que veritats irrefutables, plantegin possibilitats fins ara no considerades, fissures des d’on s’escolen pensaments insòlits, i això ho fa sobradament Pablo Picasso, Paul Éluard, una amistat sublim, que presenta el museu de l’artista fins al 15 de març.

Un incís preliminar: Picasso va estimar els poetes. I ja se sap que l’amor és una força inspiradora. A Éluard, pseudònim de Paul-Eugène Grindel, el va conèixer quan encara no s’havia recuperat de la mort del seu primer poeta de capçalera: Guillaume Apollinaire. Sembla que haurien coincidit per primera vegada en la representació d’una obra de teatre precisament d’Apollinaire, el 1918, poc després del seu traspàs.

Éluard era un jove de 23 anys que no tardaria a començar a col·leccionar obres del pintor (14 anys més gran que ell), a preu de ganga, que quan l’estómac s’encongia –cosa que passava sovint– es revenia. Picasso prou que ho sabia i no per això no li’n va regalar també moltes, d’obres. “Picasso va ser sempre molt generós amb els seus amics”, i més amb els que sabia que patien per sobreviure amb la seva creació, sosté Malén Gual, conservadora del museu del carrer Montcada i comissària del projecte junt amb el director de la institució, Emmanuel Guigon. Tota l’exposició està trufada de peces de l’antiga col·lecció del poeta, inclòs el vibrant collage del bust de dona que posseeix el col·leccionista català Josep Suñol.

I inclòs el primer retrat que Picasso li va fer i li va donar el 1936, i amb el qual Éluard es va passejar exultant per Barcelona aquell mateix any. L’artista, que ja era el déu de l’art, es va fer representar per ell a l’exposició que el grup Adlan li va organitzar just abans que esclatés la guerra. De la capital catalana va viatjar a Madrid, i aquí és on Éluard va quedar colpit pels bombardejos de l’exèrcit franquista. El poble en lluita contra el feixisme el va dur a escriure el seu primer poema clarament polític, Novembre 1936. I el seu text “va motivar” Picasso a gestar els gravats Somni i mentida de Franco.

Havia nascut la bèstia negra del franquisme que va ser Picasso fins a l’últim dels seus dies. Una ràbia interna que va evacuar al Guernica. Al pavelló de la República, va tenir clar amb qui i amb què s’havia d’exposar la seva gran tela: al costat del poema La victòria de Guernica, que en aquest cas Éluard va engendrar inspirat per Picasso. “S’enriquien mútuament”, defensa Gual.

És importantíssim el concepte polític en aquesta exposició. Però n’hi ha d’altres que s’hi mesclen. El de l’amor, encarnat en una Dora Maar que Picasso pinta durant la Segona Guerra Mundial amb faccions deformades i inclús calavèriques (a la mostra hi ha un quadern de dibuixos inèdit del 1940 que posen els pèls de punta). És el rostre dels horrors que estan destruint Europa.

Però també l’amor encarnat en Nusch, la segona dona d’Éluard (la primera va ser Gala, que el va plantar per Dalí), que si bé no hi ha res que acrediti que va ser amant de Picasso, aquest la va pintar amb la mateixa intensitat que si ho hagués sigut. Les proves de les complicitats de les dues parelles (Picasso i Maar, Éluard i Nusch) s’amaguen en les eròtiques fotografies de les seves vacances d’estiu al sud de França. Que cadascú interpreti com vulgui què significava per a ells l’amor, però era de lliure cap amunt.

Amistat, amor, política i art. Molt art. Éluard es va llagar els dits escrivint poemes a Picasso. “A tu, Pablo Picasso, amic meu sublim”, vers d’on surt el títol de l’exposició. I Picasso no es va cansar mai d’il·lustrar-li llibres i de pintar-li retrats. I així va ser fins al final. Un final prematur per a Éluard, el 1952. Nusch havia mort el 1946. El poeta es va refer amb una altra dona, la tercera, el 1951. Picasso els va fer un regal de noces preciós, un gegantesc gerro decorat amb ballarins i músics. I així es tanca l’exposició.

No, no es tanca. La realitat és que continua en una altra exposició, separada però íntimament lligada: Picasso poeta (fins a l’1 de març). El colofó és trobar-se amb una de les facetes menys conegudes de Picasso. La seva ànima poètica es va manifestar a partir dels anys trenta, just a l’època que es va fer tan profunda la relació amb Éluard. “Al capdavall, totes les arts són una de sola. Es pot escriure una pintura amb paraules, com es poden pintar sensacions en un poema”, sostenia l’artista.

“En el fons soc un poeta descarrilat”, va confessar una vegada. Perquè, de fet, l’interès de ser-ne li venia de lluny, de quan era un adolescent. “En molts dibuixos de la seva etapa de formació, bona part dels quals conservem al museu, hi ha inscripcions que hem de veure com l’arrel del Picasso poeta”, subratlla Claustre Rafart, conservadora del Museu Picasso i membre de l’equip de comissaris d’aquesta mostra que, com la d’Éluard, s’ha treballat estretament amb el Museu Picasso de París.

Rafart avisa que cal fer més recerca per penetrar en l’univers literari de Picasso per, sobretot, entendre’l “com un tot”. “En Picasso, l’escriptura és indissociable de la pintura. Si el disgreguem, no el coneixerem bé”, rebla.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Bryan Ferry, James Blunt i Alan Parsons, primers confirmats del Festival Jardins de Pedralbes

Barcelona

‘Liberté’, d’Éluard, nítid com mai

barcelona
PEP ADMETLLA
ARTISTA PLURIDISCIPLINARI QUE OBRA AMB LA CIÈNCIA. LA TÈCNICA, L’ARQUITECTURA, I L’ART

“He lluitat per preservar la independència i la pròpia llibertat”

Girona
Crònica
música

Manel paradigmàtic

Barcelona
Creadors d’atmosferes sonores
Mirador

Creadors d’atmosferes sonores

Contra l’oblit

Barcelona

Xirgu passa l’equador

BARCELONA

10 malva carregat!

Terrassa

Tres exploracions sobre la natura

Salt