Un cant a la vida des de la memòria
D’entrada, Ramon és un monòleg que juga còmicament amb tots els recursos de l’antiheroi que riu i es riu (amb el públic) de les seves petiteses. En el retorn a casa dels pares, després de separar-se de la seva parella i pocs mesos abans de fer els 40 anys, descobreix la incomprensió dels seus germans, la nostàlgia dels vells records i, també, un nou convidat de pedra inesperat al pis, que farà remoure tots els seus principis. L’actor Francesc Ferrer celebra la producció professional número 25 amb aquest muntatge, que va encarregar a la dramaturga Mar Monegal (Sushi i Oxigen) amb l’única condició que ell pogués tocar la guitarra en directe. L’obra s’està representant a la sala Atrium i té previst fer-hi temporada fins al 29 de desembre, després que hagi saltat del cartell la reposició de Júlia, de la mateixa companyia Atrium, prevista per a aquest Nadal.
Ramon descriu una terrible i preciosa evolució a la vegada. Podria ser un monòleg intranscendent, de crisi dels 40, de discussió conjugal perquè de sobte a la xicota se li ha despertat el rellotge biològic; de crisi constant de l’ofici de teatre, en què es vol passar desapercebut als restaurants però es necessiten els aplaudiments a l’escenari... Tota aquesta obsessió en el jo més egocèntric, barrejat amb la humiliació de tornar al pis amb els pares i de deixar-se seduir per la nostàlgia que penja en forma de cartells per les parets. Francesc Ferrer desenvolupa, fins llavors, una banda sonora prou intranscendent, que distreu. La peça té un gir dramàtic amb el diagnòstic matern d’Alzheimer. A Ramon s’incideix molt endins. Fins al plor (contingut).
