Cultura

Posar la mà al cor

Demà s’estrena als cinemes la pel·lícula animada francesa ‘¿Dónde está mi cuerpo?’, una història carregada de poesia i nostàlgia sobre l’amor i la pèrdua

“El gènere fantàstic ens permet abordar temàtiques molt universals d’una manera poètica”

“El curtmetratge és el terreny predilecte de l’animació, on els autors es poden expressar lliurement sense ser esclafats per la indústria”, opina el cineasta francès Jérémy Clapin (París, 1974). S’ho va pensar bé abans de fer el salt al llargmetratge amb ¿Dónde está mi cuerpo?, adaptació de la novel·la Happy hand, de Guillaume Laurant, conegut pel guió d’Amélie, entre d’altres èxits, i coguionista amb Clapin d’aquest film.

Que no van ser uns artistes esclafats per la indústria ho demostra que ¿Dónde está mi cuerpo?, les aventures d’una mà que busca el seu cos i la història d’amor carregada de nostàlgia del seu propietari, va guanyar el Gran Premi de la Setmana de la Crítica del Festival de Canes i s’estrena arreu del món a través de Netflix, que en va adquirir els drets. Des de demà es podrà veure als cinemes, i el 29 de novembre s’estrena a la plataforma Netflix.

La pel·lícula es va presentar al Festival de Sitges, on vam tenir ocasió d’entrevistar el director, Jérémy Clapin. “Fa set anys que el productor Marc du Pontavice em va proposar adaptar aquest llibre en un film animat –va explicar el director–. El que em va fascinar de la novel·la és la manera que té de descobrir-nos el protagonista, és alhora un trajecte físic èpic de la seva mà per la ciutat, una veritable odissea, però hi ha també un viatge interior d’un individu que ens parla de pèrdua de la infantesa, del passat...”

J’ai perdu mon corps (He perdut el meu cos, títol original del film) s’ambienta als anys noranta i té una doble línia narrativa: una mà que pren vida i s’escapa de l’hospital per anar a buscar el seu cos, del qual va quedar separada per un accident, i la història d’un jove en crisi que treballa de repartidor de pizzes i s’enamora d’una bibliotecària. Un to poètic i nostàlgic travessa tota la pel·lícula. “La pel·lícula aborda la pèrdua –explica el director–, el sentiment permanent de no estar complet, que ens manca alguna cosa: la infantesa, la pèrdua d’un pare... La vida ens pren alguna cosa que pot ser física o sentimental, però, malgrat això, hi ha l’oportunitat d’enriquir-se amb altres coses, d’esdevenir algú altre, una versió millor de nosaltres mateixos.”

Les temàtiques adultes que planteja la pel·lícula no són massa habituals en el cinema animat. “L’animació per a nens ha marcat la història del gènere, la influència de Disney és molt forta –reconeix el cineasta–, però cal fer veure a la gent que l’animació també pot tractar temes quotidians, no necessàriament ha de parlar de coses fantàstiques, meravelloses.”

Autor de diversos curts, Jérémy Clapin ha assumit el repte d’un primer llarg: “Sovint en els llargmetratges es perd la faceta d’autor, aquesta riquesa de l’escriptura que tenen els curtmetratges, perquè la indústria esclafa l’artista. El repte era aconseguir fer un film d’autor amb el procediment industrial d’un llargmetratge. En l’animació és el tema que marca si és adulta o no, no pas la tècnica que s’utilitzi.”

Gènere fantàstic

Utilitzar el fantàstic va venir de manera natural amb el tema: “El dispositiu formal, el concepte mateix d’una mà que se separa del cos i el busca, té alguna cosa de fantàstic, però ens porta a veure la realitat des d’un altre angle. El gènere fantàstic ens permet abordar temàtiques molt universals d’una manera poètica.” “Faig cinema fantàstic de manera natural, és allà i no cal explicar-lo, ni justificar-lo –hi afegeix–. Avui en dia ens calen propostes diferents, i el gènere fantàstic ens pot aportar poesia.” La pel·lícula, però, alterna diferents registres, diu el director: “La barreja de gèneres es justifica pel concepte del film, que parla d’una mà i d’un individu i el seu destí. Hi ha un contrast important entre l’aventura d’aquesta mà a la ciutat i l’aspecte més romàntic. El protagonista es troba bloquejat, sense perspectives, i té un accident. Sovint els accidents són dolents, però també n’hi ha de bons, que et fan sortir de la seva línia.” Per Jérémy Clapin, la pel·lícula parla també “de la memòria, del passat i del futur, de no tenir por del que és desconegut, perquè el que és desconegut de vegades està molt bé”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.