Cultura

CARLES SANTAMARIA

GUIONISTA DE L’ADAPTACIÓ AL CÒMIC DE LA NOVEL·LA DE SÀNCHEZ PIÑOL ‘VICTUS’

“El 1714, el conflicte era una successió, no la secessió, com ara”

Carles Santamaria (Barcelona, 1963) és periodista, ha estat director del Saló del Còmic i del Manga i guionista. Ara presenta la tercera i darrera part de l’adaptació de ‘Victus’ (Norma)

Quin és el problema més greu que s’ha trobat per adaptar ‘Victus’ al còmic?
Quan fas una adaptació al còmic d’un relat novel·lístic, que a més es basa en uns fets històrics, has de fer una adaptació fidel però no literal, perquè és impossible. Hem procurat mantenir el fil conductor narratiu sense trair en cap moment ni canviar el que hi ha al llibre. El que sí que ha calgut fer és adaptar el relat narrativament al llenguatge del còmic. Això significa que la literatura té un llenguatge i la narrativa seqüencial en té un altre. Aleshores, l’esforç ha estat que jo he hagut de visualitzar el que es deia a la novel·la i mantenir l’esforç, al llarg dels tres àlbums que formen l’adaptació, de no allunyar-me del que es narrava a l’obra original.
Deu haver calgut molta documentació gràfica.
Quan intentes visualitzar la novel·la, una cosa molt important és la documentació. Has de saber passar-li al dibuixant com eren les armes, els edificis, els plats, els gots... Tot això no ha d’estar descrit a la novel·la. Hi ha escenes de batalles que Sánchez Piñol descriu en poques pàgines i nosaltres n’hi hem dedicat moltes. A l’àlbum es mostra gràficament com es carregava un fusell a l’època, pas per pas.
Com ha treballat amb el dibuixant Cesc Dalmases?
Amb molta sintonia. Cesc Dalmases és un gran dibuixant que està en progressió. Jo li passava un guió literari i un de tècnic. Es tractava d’un guió de ferro. Ell el sabia interpretar i quan trobava solucions narrativament gràfiques que eren més adequades a les que jo havia plantejat ho canviava. Quan no m’acabava de convèncer la seva solució, m’obligava a pensar en una altra proposta, i així amb aquesta interacció trobàvem la fórmula més escaient. Ha estat una relació molt fluida i els dos enteníem del que tractàvem.
Quin paral·lelisme podríem trobar entre aquesta història i el moment que estem passant?
Jo, sincerament, no hi trobo cap paral·lelisme perquè són dos contextos molt diferents, el del 1714 i el d’ara. Estem parlant d’una guerra de successió, d’una guerra europea en la qual Catalunya, que tenia una entitat política i institucional pròpia, va prendre partit per un dels dos candidats que es volien disputar la corona d’Espanya. Al final els dos bàndols van arribar a un pacte i amb el Tractat d’Utrecht van deixar Catalunya absolutament fora de joc i, al final, els que havien defensat la causa austriacista es van quedar sols i penjats. Fins a l’últim moment van estar lluitant pels drets de Catalunya, pel rei i també per la nació espanyola; així es troba en les dues darreres proclames de l’11 de setembre. Una és de Villarroel i una altra és un ban que fan els Comuns, que era una mica la representació de les institucions catalanes supervivents. Hem de pensar que estaven lluitant per una guerra de successió, no de secessió. Però el que sí que feien en aquell moment és defensar les institucions catalanes de l’època.
A França està molt arrelat el còmic històric. I a Catalunya?
Sí, a França hi ha una llarga tradició, amb autors de referència com ara François Bourgeon, Juillard o Tardi, amb les històries de la Primera i la Segona Guerra Mundial. A casa nostra, jo destacaria l’Oriol García Quera, que és un autor magnífic de còmic històric que tracta de diferents èpoques de la història de Catalunya, sobretot des de l’edat mitjana fins a la guerra de Successió. També en un altre registre i combinant el tema històric amb la literatura tenim Juste de Nin, que ha tractat de personatges com ara el Noi del Sucre. Jo penso que el tema històric és una bona finestra per al nostre còmic, el que passa és que el còmic en català és molt minoritari, tot i que tenim molt bons autors, perquè l’oferta està molt limitada i la difusió també. Per què funciona Victus? Doncs, perquè es basa en un best-seller.
El còmic històric és una banalització de la història?
Crec que el còmic històric és com un llibre, dependrà de quin tipus d’obra sigui. Es pot ser rigorós i basar-se en fets reals encara que sigui una obra de ficció. Sempre hi ha un vessant en què l’autor es pren llicències o fins i tot hi ha les ucronies, quan agafes fets que no van passar però que podrien haver succeït. Amb la fantasia es pot explicar la història. Tenim el cas de Maus, d’Art Spiegelman, que explica el genocidi nazi amb animals antropomòrfics. O quina manera millor d’ensenyar el que va passar a l’Iran de la revolució islamista que amb els records de Marjane Satrapi, l’autora de Persèpolis. O la síntesi que representa explicar l’exili republicà gràcies a la novel·la gràfica de Paco Roca Los surcos del azar.
Està treballant en un nou guió?
No, la veritat és que jo tinc un problema de salut molt greu que em limita moltíssim no només físicament sinó també intel·lectualment. Acabar Victus va ser el meu últim gran esforç.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Una nova imatge per a Santa Caterina

torroella de montgrí

La realitat de la mort?

barcelona
Lluís Cabrera
FUNDADOR I PRESIDENT DEL TALLER DE MÚSICS

“Rosalía feia posar les piles als professors”

barcelona

Felicitat a ‘Ardara’

Barcelona

Una capella per al vi

Cantallops
Gran Bellocchio
Crítica
cinema

Gran Bellocchio

MÚSICA

La primera nadala de l’any a Olot

FREDDY PALMERO
PINTOR

“En els retrats barrejo pintura clàssica, còmic i «rock and roll»”

Barcelona

Cap a El Dorado

Barcelona