Riba, Fireluche i el nirvana

Tot i estar plenament immers, encara, en els festejos dels 50 anys de Dioptria (divendres va actuar a Vic i al gener ho farà a Olot i Tarragona), Pau Riba no ha desaprofitat l’ocasió de publicar el seu llargament anunciat treball conjunt amb l’Orchestra Fireluche. Titulat Ataràxia (U98 Music) i amb dates de presentació, de moment, aquest pròxim divendres al Centre Artesà Tradicionàrius de Barcelona i el 17 de gener a Girona en el marc del Festival Neu, el primer disc de Riba amb la peculiar formació d’instruments de joguina de la Cellera de Ter deixa constància de la naturalitat amb què va ser concebuda l’aventura. “No tenia per què ser així, per molt que admiréssim Pau Riba –reconeix, tanmateix, David Sarsanedas, un dels onze músics de la Fireluche–. Hi ha una diferència generacional, nosaltres som de pobles de Girona i en Pau forma part de l’underground barceloní... De seguida, però, es va generar una gran sintonia i vam adonar-nos que, entre tots plegats, existien més punts de confluència dels que segurament prevèiem en un principi.” “Crec que tenim un mateix substrat”, hi afegeix Riba, ben a gust amb la poètica i tendresa que traspua Ataràxia, disponible en disc de vinil amb portada serigrafiada per Sebi Subirós a partir d’un dibuix del cantant. “Encara que me les doni de rocker, des d’un bon principi vaig sentir-me molt còmode amb aquesta història. M’agrada molt la idea de recitar en lloc de cantar, de trobar un espai entre el rap i la rapsòdia, i aquest disc m’ha permès fer aquest paper.”

En l’origen de l’entesa entre Pau Riba i la Fireluche hi ha la cançó Nina de miraguano, una petita exquisidesa que la banda gironina va incloure, amb Pau Riba de convidat, a Tants caps tants joguets, un disc del 2013 en què també participaven Roger Mas, El Petit de Cal Eril, David Carabén, Maria Rodés i Sisa, entre molts altres. “Em vaig sentir tan còmode fent aquella cançó que sovint em trobo qui creu que la lletra és meva!”, diu Riba.

En aquesta ocasió, la Fireluche va anar enviant fitxers MP3 al cantant perquè, en col·laboració amb Memi March, artífex, també, de les celebracions enguany de Dioptria, cerqués els poemes que més hi esqueien. Un dels més significatius, sens dubte, és Sa meu mare, el regal en vers que Pau Riba va fer a la seva mare amb motiu del seu 90è aniversari. “Després de morir el meu pare, no es va enfonsar com tots pensàvem, sinó que es va convertir en una persona que ni els mateixos fills reconeixíem”, recorda Riba, que fa cinc anys va reconstruir els últims mesos de vida de Mercè Romeva en un corprenedor llibre editat per Ara Llibres. “Quan s’acostava el seu 90è aniversari, va demanar la sala de festes de la parròquia i va muntar tota soleta una festa per a 500 persones, entre amics, familiars i coneguts. Tots vam interpretar aquell cristo com una festa de comiat i ella, subtilment, va dir-me que volia un poema com el que ja li havia escrit quan havia fet 80 anys.” Ull Llull, d’altra banda, dedicat al més petit dels seus cinc fills, referma la família com un dels temes d’Ataràxia. “Vaig fer-me un tip de criticar el concepte de família i ara, en canvi, només em surten cançons sobre la família. La mare, la dona, el fill, l’altre fill...”, ironitza. El disc es completa amb una posada al dia de Per què fer res (originalment publicada a Disc dur, del 1993), Visions cadaquesenques (“Cadaqués sempre ha estat la meva segona pàtria!”, reivindica el músic) i Ataràxia, un concepte grec que, d’alguna manera, resumeix el sentiment de “pau, benestar i relaxació” amb què s’ha gestat el disc. “Ataràxia és el nostre particular nirvana”, afirma Riba tot somrient.