Cultura

Anarquisme visual

Una exposició a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona descobreix les imatges inèdites de l’arxiu de la CNT-FAI, que es va exiliar a Amsterdam i allà continua preservat

Els últims dies de la Guerra Civil, un camió carregat amb una cinquantena de caixes que contenien tones de papers i de fotografies de la CNT i de la FAI va sortir de Foment del Treball, a la Via Laietana, en direcció a Europa. La seva destinació era Amsterdam, però l’amenaça nazi el va obligar a desviar-se temporalment a Anglaterra. Finalment, el 1947 va acabar el seu llarg periple a Holanda. I mai va fer el viatge invers. Aquell arxiu documental, que no es va obrir fins al 1975, continua sent propietat de qui el va propulsar, però sense interès per reclamar-ne el retorn. “Aquí continua sent perillós”, exclama amb contundència Sònia Turón, secretària de cultura de la CNT.

L’interès per divulgar-lo, en canvi, hi és tot. Sobretot la part més (per no dir del tot) desconeguda del fons, la gràfica, que custodia més de 5.500 negatius i més de 2.000 positius. Només fa cinc anys que es van començar a inventariar. I el procés encara no ha culminat, però els primers investigadors ja l’han convertit en material d’estudi. Són l’equip de l’Observatori de la Vida Quotidiana (OVQ), la recerca del qual s’ha traduït en l’exposició Gràfica anarquista. Fotografia i revolució social 1936-1939, que es pot veure fins al 16 de maig a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, institució que també preserva una porció d’aquest arxiu, 166 imatges que no se sap quan van ingressar-hi, ni qui ni per què les va portar.

Però el gruix de la feina l’han hagut de fer “a l’exili”, a l’Institut Internacional d’Història Social d’Amsterdam, un centre de màxima referència per a l’estudi del moviment obrer internacional, però amb un pes preeminentment barceloní. “Gratar, gratar i gratar”, emfasitza Andrés Antebi per donar una idea de les complexitats que ha comportat la investigació, tot lamentant el desert visual historiogràfic de la revolució social encapçalada per l’anarcosindicalisme, “que ha quedat esclafada per la Guerra Civil i la lluita antifeixista”.

Però el cas és que quan es furga en aquesta història soterrada surten coses sorprenents. D’entrada, una iniciativa més organitzada del que diuen els tòpics associats amb l’anarquisme. De caos, poc o gens. L’Oficina d’Informació i Propaganda de la CNT-FAI es va crear mesos abans que el Comissariat de Propaganda de la Generalitat. Des de la quarta planta de l’expropiat Foment del Treball, va funcionar amb uns objectius totalment planificats: “Donar a conèixer les conquestes revolucionàries”, sosté Teresa Ferré.

El planter de fotògrafs

Les col·lectivitzacions els van dotar de recursos per poder desplegar la seva estratègia. A part de les crides que van fer als seus militants, es van poder permetre la contractació de fotògrafs professionals. Entre aquests, tots uns Pérez de Rozas, un fitxatge impactant si es té en compte el seu ideari conservador. Al pol oposat d’aquests autors d’ordre –“adaptables”, en diu Ferré–, hi havia una entusiasta de la causa del moviment llibertari, l’hongaresa Kati Horna, que es va desplaçar expressament a la península Ibèrica per viure’l i per fotografiar-lo (pagada convenientment). I, entre aquests dos extrems, una gran massa de fotògrafs amateurs, de noms desconeguts (també pagats convenientment, a deu pessetes la imatge).

L’ingent material gràfic generat va trobar diversos suports per volar lluny: postals, diaris, revistes... i inclús el cinema, amb un documental, Reportaje del movimiento revolucionario en Barcelona, que és la primera pel·lícula que es va fer durant la Guerra Civil, i que també es projecta en la mostra.

L’aparell propagandístic de la CNT-FAI va disputar un combat contra la imatge que, des de finals del segle XIX, l’Estat i la premsa burgesa havien inculcat de l’anarquisme, “vinculada a la violència, a la irracionalitat i a la pobresa”. “Per desmuntar aquest imaginari estigmatitzat, va produir una iconografia pròpia”, raona Antebi, que posa com a exemple la galeria de retrats de milicians i milicianes d’Antoni Campañà, que va recórrer al contrapicat perquè transmetessin grandesa i seguretat.

De l’exposició també en brotarà un llibre, de publicació pròxima. Però els seus artífexs avisen: és només la punta de l’iceberg. “Hem construït un mínim relat, molt tímid i embrionari.” Caldrà continuar gratant.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Mor als 86 anys Mario Camus, director de ‘La colmena’ i ‘Los Santos inocentes’

Madrid / Barcelona
Crònica
Mercat de Música Viva

Roger Mas volant a Vic

Vic

Fratricidi amb pena de mort

canillo / andorra

Record a en Fabià

BARCELONA

Claudefaula commemora els 25 anys en un concert a El Canal de Salt

Girona

Platja d’Aro vibra amb el 9è FestiSurf

platja d’Aro
teatre

Mor el dramaturg Alfonso Sastre, als 95 anys

llibres

La Fira del Llibre d’Ocasió celebra la 70a edició

Presentació del llibre de Cori Calero, a Cala Jóncols

ROSES