La creació que surt del caos
Ramon Erra publica ‘La veritable història d’una mentida’, una novel·la entre la tradició pastoral i la llibresca
“M’agradava la idea d’explorar el pastor com a gran mentider de la tradició popular”
Ramon Erra és un home eminentment discret que vol viure tranquil. Es defineix com a tímid i força insegur, de conversa agradable, modèstia permanent, lectures extenses i amb una creació literària elaborada i personal que, sense fer soroll, coherent amb el seu tarannà, s’ha anat consolidant. La darrera mostra és la novel·la La veritable història d’una mentida (Univers), un dels dotze títols triats per al premi Òmnium com a millor novel·la de l’any.
Nascut a Vic el 1966, viu entre el Lluçanès i Canet de Mar. Llicenciat en ciències polítiques, fa classes de novel·la a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Ha publicat un llibre de viatges (A Bòsnia ens trobarem), tres reculls de relats (La flor blanca de l’estramoni, Pólvora del 4 de juliol i La vida per rail, premi Rodoreda) i cinc novel·les: Operació gàbies buides (juvenil), Desfent el nus del mocador (premis Qwerty i Salambó), Escolta, Volòdia! i Far West gitano (premi Vayreda).
A la seva darrera novel·la, La veritable història d’una mentida, ens parla del món dels pastors, dels aprenents d’escriptor, de la cultura tradicional i de la literatura clàssica, ens porta a diferents capitals i ens va sacsejant la lectura amb un mort, allà, al fons de la devesa, com qui no vol la cosa. Tot amenitzat amb una banda sonora generacional, característica habitual de l’autor.
“La primera cosa que volia era explorar el tema de les tertúlies de pastors. Hi ha molta tradició popular de veure els pastors com a persones que donen moltes voltes a les coses, que se les inventen... La meva família té un hostal de poble i jo sempre he sentit converses de pastors. M’agradava molt la idea d’explorar el pastor com a gran mentider, que ha vist moltes coses, però se n’inventa moltes”, comenta Ramon Erra.
L’obra està escrita amb un llenguatge creatiu, ajustat, amb diàlegs rodons i descripcions breus i, en algun cas, sinestèsiques. I una estructura alternada entre un grup de pocs pastors en un bar –també viatjaran– i un grup d’estudiants voltant París i fent una ruta sobre Balzac. “Per evitar que quedés molt bucòlic, vaig buscar el contrast amb la cultura llibresca. D’alguna manera, és un conflicte meu: què valoro més, el món de les històries orals o el món d’haver llegit tota mena de clàssics?”
“La ruta literària de Balzac per París la vam fer una colla d’amics. Jo la vaig dissenyar. Per això, el que surt a la novel·la és real. Els personatges, però, no hi tenen res a veure”, assegura, tot i que admet: “El professor Menalcas no soc jo, però podria ser una mena d’alter ego meu, bastant pedant.” I és que un guia té un molt de pastor.
Hi ha un mort, sobre el qual s’especula i es generen fake news, perquè ningú no sap realment què ha passat. “Volia afegir-hi una intriga policial, de fons, tot i que sense investigació, cosa que no havia fet mai fins ara”, detalla.
Diuen que hi ha escriptors de brúixola i d’altres de mapa. Ell seria dels primers. “Soc un escriptor explorador; no planifico gaire. Als alumnes els diem que han de planificar el que volen escriure, però jo no ho faig. Però sí que tinc la idea d’on vull arribar i, en aquest cas, com a joc afegit, vaig voler que fos un compendi d’estils.”
Ha trigat a enllestir-la pràcticament cinc anys, perquè talla i reescriu molt, fins al punt de titllar-se de “maniàtic”, i perquè en alguna època la va abandonar perquè no sabia com resoldre alguns problemes. “Com que vas explorant, de vegades trobes un tema que t’agrada i el vas seguint, però això et desequilibra la novel·la i has de buscar-li un lloc. Treballar amb el caos és el que em funciona. La creació surt del caos, i el que has de saber veure és com dimensionar els temes perquè tinguin una coherència mínima i traslladar al lector allò de què tant has gaudit”, exposa.
“Hi surt una mica de tot, perquè, en quatre o cinc anys de feina, hi vas afegint tot el que et preocupa o interessa, com en una escudella”, cuinada a foc lent. Tot i aquests interessos, Erra no s’identifica “amb el 80%, o més, de les opinions que hi apareixen”. Són els personatges els qui opinen i pensen, i no tenen per què coincidir amb l’autor.
El viatge sempre present
A les obres d’Erra sempre apareix d’alguna manera el concepte de viatge, mental i geogràfic. En aquesta, París, Roma, Brussel·les, Las Vegas... “M’agrada viatjar, però en aquest cas era perquè volia fugir de la imatge bucòlica. Volia fer una mena d’homenatge a la cultura dels pastors, que he viscut de prop i m’interessa molt. Però ho volia fer com un autor nord-americà. No perquè pensi que són millors, sinó perquè quan parlem de nosaltres no som capaços de transcendir el localisme. Tendim a pensar que ho hem de fer maco. Per això són uns pastors en una època crepuscular i en alguns moments grotescos. I també per això els faig viatjar. Per contra, als de la part del món literari els poso en ambients més bucòlics. Així acosto els dos mons, un a l’altre.”
I encara hi ha un tema més que travessa l’obra ja des del títol: la mentida. “Tot el tema de la mentida el poso més per valorar quin és el sentit de la novel·la. És una reflexió de la novel·la com a gènere. Per mi, la novel·la és que amb una mentida, amb una ficció, expliques una veritat”; per tant, que personatges inventats, vivint fets inventats, ens poden transmetre sentiments universals i del tot versemblants. I aquest és l’elaborat joc creatiu de Ramon Erra, admirable, surti del caos o de la feina d’orfebre intel·lectual.
