Cultura

Jordi Panyella

Escriptor

“Té una vida de novel·la”

Pat Millet va ser una víctima de les seves circumstàncies i, també, del seu origen social

Pat Millet i Tusell (Barcelona, 1944 - l’Ametlla del Vallès, 2019) va ser la filla petita de Fèlix Millet i Maristany, empresari i mecenes de la cultura catalana, cofundador d’Òmnium Cultural. Però també va ser germana, i víctima, d’un altre Fèlix Millet. Va ser periodista i als anys setanta va col·laborar amb Núria Beltrán en la redacció d’un dels primers llibres de vocació feminista de l’Estat, ¿Muerte civil de la española?

Va morir sobtadament a principis d’aquest any, quan el projecte de l’autobiografia La vida amarga de les flors. Viatge al cor de la família Millet, publicada per Angle editorial, ja estava molt avançat gràcies a l’impuls d’un periodista d’aquest diari, Jordi Panyella.

Nascut a Barcelona el 1966, Jordi Panyella ha publicat una novel·la, Infidels a la pàtria, i tres llibres de periodisme: Fèlix Millet, el gran impostor, Salvador Puig Antich, cas obert i Per què corren els presos. Sempre busca escriure llibres diferents i ara sorprèn amb aquesta col·laboració en què pràcticament novel·la la vida de Pat Millet, nascuda en una família en què ho podia tenir tot i que, víctima de les circumstàncies, d’ella mateixa i, a última hora, del seu germà Fèlix i l’escàndol del cas Palau, no tenia res. Sí, dues filles recuperades enmig d’un batibull emocional i el Bubú, un os de peluix amb un origen peculiar i novel·lesc, com tot en la vida de Pat Millet.

Dimarts vinent, dia 10, Jordi Panyella presentarà el llibre, acompanyat de la novel·lista Sílvia Soler, a la llibreria A Peu de Pàgina (c/ Major de Sarrià, 50).

Quan va conèixer la Pat Millet?
Després de publicar el llibre sobre Fèlix Millet i el cas Palau. De seguida vam congeniar, perquè ella va ser periodista i, per tant, entenia els periodistes que ens vam acostar a la família Millet. De mica en mica vam començar a parlar, em va explicar la seva vida i és quan vaig pensar que era de novel·la.
Quin va ser el pas següent?
Als anys vuitanta, José Manuel Lara, propietari de Planeta, li va oferir cinc milions de pessetes a canvi d’escriure l’autobiografia. Ella no va voler. Però quan, fa pocs anys, em va explicar tot de detalls de la seva vida, li vaig dir: “Pat, això ho has d’escriure.” Per tant, em penjo una medalla com a editor.
I va acceptar el repte...
Sí. Jo primer vaig parlar amb la Rosa Rey, la meva editora habitual a Angle, i un cop va assegurar-me que el projecte podia tirar endavant la Pat va narrar la seva vida en ordre cronològic, però amb una redacció més aviat esquemàtica.
I és el material amb què vostè va treballar posteriorment.
Vam agafar aquells folis com a guió i m’hi vaig submergir, marcant tot el que calia, i va començar una feina compartida d’entrevistar-la i parlar i parlar i, a partir d’allà, ho vaig anar redactant tot de nou.
Amb estil gairebé novel·lesc.
Des d’un punt de vista estilístic i literari, per mi ha estat un exercici molt interessant. He escrit com una dona, mirant de reflectir el que ella sentia. I li va agradar, tot i que hi ha moments molt delicats, emocionalment, com ara la relació amb les filles, que és un dels eixos centrals de l’obra. Sobre la base d’una història real vaig generar un cos literari.
I com és que ara sí que va voler escriure aquest llibre?
Perquè el seu germà Fèlix va tacar tant el cognom Millet, que ella es va veure en la necessitat d’explicar que són una família honorable, que el seu pare, Fèlix Millet i Maristany, va ser un prohom del país, cofundador d’Òmnium... Volia netejar la imatge malmesa després del cas Palau. I aquí es va afegir la meva idea com a periodista de dir-li que, molt bé, que salvaríem la història de la família, però que hi havia una història personal molt potent, la seva, del tot novel·lable.
Déu-n’hi-do, amb el germà...
L’últim tram de la seva vida, la Pat va viure a l’infern per culpa del germà. És una més de les víctimes de Fèlix Millet...
Ell ja ha llegit l’obra?
M’ha dit que se la farà llegir, perquè ha tingut un deteriorament greu de la vista, fins al punt que l’han declarat invàlid, i ja no pot llegir. Ja veurem quina conclusió en treu...
Com definiria Pat Millet?
Va ser una víctima de les seves circumstàncies i del seu origen social. Una dona que no va saber viure la vida i quan creia que ja la tenia apamada i la podia viure com ella creia que havia de fer-ho, és quan el seu germà comet el que comet i l’acaba de destarotar. Una persona de temperament, molt positiva, per això va poder tirar endavant. Quan va néixer, el seu pare va donar tres dies de festa als seus treballadors, per tant, neix en l’abundància, i acaba havent de recórrer a Càritas per poder menjar. Va patir una deriva vital fruit de decisions errònies, sobretot amb les parelles. Va ser educada per tocar el piano i esperar el marit. Es va voler apartar d’això i quan ho va aconseguir no tenia les eines per saber viure i se la va anar fotent un cop i un altre.
La sensació és que, sí, no va tenir una vida tan fàcil com podria semblar, però, també, que les llàgrimes dels rics són menys salades que les dels pobres.
És cert que ella sempre té un paraigua familiar, però això també la perjudica. Sense aquest aixopluc hauria afrontat la vida d’una manera diferent. Em sorprèn que és un personatge que, de moment, no està provocant gaires simpaties. A la contraportada diu que si les filles la van perdonar, espera que el lector també ho faci, i no està sent gaire benèvol, el lector...
El llibre és retrat d’una època.
M’interessa molt el component feminista que té el llibre. La duresa de la condició femenina durant el franquisme, com ara amb el tema de l’adulteri, que et podia fer anar sis anys a la presó... Com ella ho viu i ho pateix és com ho van fer moltes dones. I la visió actual, tot i que queda molt camí per fer per a la igualtat real, encara fa més evident aquesta injustícia.
Pretenia ser més lliure...
Sí, perquè en comptes de comiat de soltera va voler un 600 i el cotxe va ser per a ella un símbol d’alliberament. No volia estudiar piano i casar-se, volia ser actriu i periodista, però el pare no i ella, amb només 19 anys, va acabar acceptant casar-se amb el fill d’un marquès, cosa que va ser un gran error.
Després d’aquesta immersió en la vida de Pat Millet, crec que s’ha quedat un record físic, oi?
El seu os, el Bubú. Quan es va casar amb Pedro Baret, que va resultar ser un gàngster, ell va acabar enviant un sicari perquè la matés. Com que sabia ser seductora, l’assassí no la va matar. En canvi, li va regalar un os de peluix, que ara tinc jo.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.