Cultura

Les fotos del batec del país

Les fotografies de la Guerra Civil que Antoni Campañà va “amagar” surten a la llum en el llibre ‘La capsa vermella’, que publica Editorial Comanegra

Catalanista, republicà i catòlic, durant la guerra Campañà fotografia els seus traumes
Les fotos de Campañà, pels experts, capten molt bé la boira de la guerra, l’atmosfera

En el petit catàleg de l’exposició que el 1989 la Fundació Caixa de Barcelona va dedicar a Antoni Campañà (1906-1989), s’explica que va fotografiar “amb amargor i tristesa la Guerra Civil espanyola, i aquest mateix sentiment li impedeix donar profusa difusió a les seves imatges, que es mantenen, la majoria, encara avui, inèdites en els seus arxius”. L’historiador Arnau Gonzàlez Vilalta ho recorda en el text introductori de La capsa vermella (Editorial Comanegra, 2019), que, amb el títol Un conegut molt desconegut, serveix de descoberta al gran públic d’un dels grans fotògrafs pictorialistes del país, que es va dedicar a la premsa esportiva amb portades com la de Kubala i Di Stefano al Dicen (1956), amb botiga al carrer Tallers de Barcelona, reconegut pels professionals i pels cercles artístics, i que va conrear el gènere de les postals turístiques als anys seixanta.

L’últim gran tresor

Les més de 5.000 fotografies que la família d’Antoni Campañà va trobar en dues capses vermelles amagades al fons d’un garatge en una casa a punt d’enderrocar-se a Bellaterra representen “l’últim gran tresor fotogràfic de la Guerra Civil espanyola”, tal com s’assenyala en la contraportada del llibre, i amb el qual el periodista Plàcid Garcia-Planas, l’historiador Arnau Gonzàlez Vilalta i el fotògraf David Ramos han volgut “posar Campañà al lloc d’honor que li correspon”.

“És l’antiheroi”, el defineix el periodista Garcia-Planas, amic de la família Campañà i que, en assabentar-se de la troballa fotogràfica va endegar el projecte, vinculant-hi el context de l’historiador i la visió d’un fotògraf.

Sense èpica

“No és fotoperiodista; és un fotògraf artístic”, assenyala l’historiador Gonzàlez Vilalta. Per això, a diferència dels corresponsals estrangers com ara Capa i Gerda Taro, “no buscarà les fotos més heroiques o les que serveixin una causa”, sinó que “ho fotografia tot; per això, en bona part, les seves fotografies són impublicables durant la guerra”. El punt de vista diferent és que “ell no busca la guerra, la guerra el va buscar”, assenyala el periodista Plàcid Garcia-Planas, que recorda que Campañà no cercarà la foto de la seva vida a “la portada de Newsweek”. Tot i això, algunes fotos dels milicians, gallards, desfilant per anar al front, apareixeran en publicacions com American Photography el 1939.

Quina és la mirada que aporta Campañà a la fotografia de la Guerra Civil, molt associada amb la iconografia èpica i amb la mirada de fotoperiodistes estrangers com ara Capa i Taro? Per Plàcid Garcia-Planas, és una “mirada molt interna del país, del seu batec”. Catalanista, republicà i catòlic, i veí de Sarrià, “la guerra el va traumatitzar”, diu Gonzàlez Vilalta. En aquest sentit, per l’historiador, el que fa Campañà és “fotografiar els seus traumes”. Proper a Acció Catalana, “té una mirada ambivalent de la guerra”, hi afegeix, i recorda com fotografia l’exhibició de cadàvers de monges i els arcs gòtics d’esglésies caient. “No acaba de trobar la Catalunya que ell voldria trobar en aquell conflicte.”

El periodista Plàcid Garcia-Planas considera que La capsa vermella, un fris, un relat fílmic, de la vida durant els tres anys de guerra a Barcelona, recull dos tipus de fotografies de Campañà: la “passarel·la anarquista”, la dels milicians i milicianes que saben que són fotografiats, i més enllà del “postureig”, la gent que és objectiu del fotògraf i no ho sap. “Capta molt bé la boira de la guerra, és una fotografia molt atmosfèrica”, explica el periodista assenyalant una foto que capta l’alarma aèria d’un bombardeig al carrer Londres mentre una corrua d’homes esperen per comprar tabac.

Tant l’historiador com el periodista coincideixen que, després del fons d’Antoni Campañà de material fotogràfic, per qualitat i quantitat, vuitanta anys després de la fi de la guerra difícilment es podran trobar més “capses vermelles”. De tota manera, quant a documents, queda encara alguna capsa amb alguna història familiar que es guarda, recorda Plàcid Garcia-Planas, que posa en relleu “la intrahistòria”, la de les històries personals dels que no van ser famosos.

En l’exposició del 1989, s’explica que la tristesa i l’amargor impedeixen a Campañà fer públiques unes fotos que mantindrà en secret i amagarà. “No en lliura els negatius a les autoritats franquistes l’any 1939 com era obligatori fer ni les destrueix”, recorda Gonzàlez Vilalta. Per tant, assenyala, “íntimament, ell tenia la convicció que aquella mirada tenia transcendència”.

Paradoxes

Plàcid Garcia-Planas recorda que aquest “conflicte interior” que manté Campañà amb l’objectiu durant la Guerra Civil conflueix en dues paradoxes. D’una banda, “les fotos més maques d’esglésies cremades les farà un creient que anava a missa” i, de l’altra, que el gran públic el reconeixerà “com a fotògraf” de les “fotos que no va voler ensenyar”.

Primer pas per al reconeixement

La idea és que La capsa vermella, que edita Comanegra, serveixi per “presentar en societat” Antoni Campañà, assenyala l’historiador Arnau Gonzàlez Vilalta. En aquest sentit, ja se n’està preparant l’edició en castellà. Més endavant es preveu fer-ne una retrospectiva, una gran exposició, a Barcelona. Hi ha voluntat divulgativa, també, ja que es volen explicar les diverses facetes de la seva trajectòria llarguíssima i multifacètica, que inclou la fotografia de guerra, l’esportiva, les postals i la fotografia artística. “És la primera pedra del que ha de ser un reconeixement que ell no buscava. No volia ser protagonista ni li importava gaire passar a la posteritat”, recalca l’historiador. “És un fotògraf que té molt de recorregut”, assenyala el periodista Plàcid Garcia-Planas, que reivindica l’obra de Campañà, tant l’anterior a la Guerra Civil com la posterior. En tot cas, destaca que “es descobreix un fotògraf”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Crònica

Orchestra Fire-riba

Girona

El detonador de la novel·la gràfica

Barcelona

Uns Gaudí paritaris

BARCELONA

Mentider meravellós

BARCELONA

De paràsits i Txernòbil

Girona

Una artèria de tradició

BARCELONA
Crítica
dansa

Memòria d’un temps fugit

ANTONIO GUILLÉN
DIRECTOR DE LA FÀBRICA D’ANÍS DEL MONO

“L’Anís del Mono és més que una beguda, s’ha fet un lloc a les llars”

badalona

La falta de finançament obliga les productores audiovisuals catalanes a treballar amb un peu a Madrid

barcelona