“Escric per als que entenen la lectura com un camí de descoberta”

El que em va dur a escriure’l va ser plantejar-me una pregunta: és possible que la vida que hem viscut no sigui, en realitat, la que ens hauria correspost viure? O el que és el mateix: què ens succeiria si, de cop i volta, un esdeveniment imprevist ens fes veure que tot el que hem viscut no és el que hauríem d’haver viscut? Ho podríem entomar? Com ho faríem?

Crec que en una novel·la l’única realitat que he de comptar és la que crea la mateixa novel·la; una realitat que no necessàriament ha d’encaixar amb el que entenem com a real. És el món que bastim per a la novel·la, un món autònom, amb les seves pròpies normes, el que ha de ser real, autèntic, versemblant, el que s’ha de mostrar del tot coherent, el que ha de respectar –i fer respectar– les seves coordenades. I és aquesta realitat, que ha de definir-se i de sostenir-se en i per ella mateixa, la que ha d’esdevenir convincent.

Hi passen les coses que la mateixa novel·la ha decidit que hi passin. Com a fruit d’una necessitat expressiva o creativa, no parteix de cap pretensió o objectiu o finalitat: la creació no pretén ni cerca res, simplement esdevé, és. Tanmateix, si el que se’m demana és quina ha estat la raó, en cursives o entre cometes, de la novel·la, ha estat una pregunta inicial, la que he explicat al començament de l’entrevista; una qüestió que em neguiteja i que tracto de respondre, i de respondre’m, tot escrivint.

Tan aviat com comences a escriure en català –i, si vols ser honest, només pots escriure en la llengua en què vius i respires– t’adones que el pecat capital del món literari català no és que sigui petit, sinó que, els darrers anys, s’ha anat empetitint a marxes forçades. Una situació molt més greu, ja que no es deu a raons, diguem-ne, objectives –determinades pel reduït nombre de parlants i de lectors– sinó a d’altres d’imposades: mercantilització, uniformització, receptisme, capellisme, amiguisme...

Comporta que es tinguin en compte més els noms que no les obres; que no es valori tant el què com el qui; que, massa sovint, es faci passar bou per bèstia grossa. Això no obstant, jo mai no parlaria de competència: a diferència del que succeeix en l’esport, en la creació artística no hi ha ni rivals ni competidors, sinó companyes o companys. I la literatura de casa nostra, o la fem entre tots, arribant els uns on no arriben els altres, bastint-la i rebastint-la entre tots, o no la farà ningú.

Escric per a qualsevol persona que entengui la literatura com una aventura, com un viatge a la descoberta de nous mons i de noves vides. Un viatge que, en acabat, ens canviï una mica; que ens transformi, encara que només sigui una mica, que ens converteixi en un xic diferents de com érem en començar-lo; que ens deixi petja.

Sobretot escric per a tots aquells i aquelles que entenguin la literatura –en general, les arts– com un acte col·laboratiu o cocreatiu, en què al lector o lectora li correspongui, almenys, la meitat de la feina; que hagi de ser qui completi i enllesteixi la creació, posant-hi tant d’ell o d’ella com hi ha posat l’autor. Per als que entenen la lectura com un camí de descoberta i redescoberta ineludiblement compartit.

Vaig començar tan aviat, de tan petit, des del moment en què algú em va posar un llapis a la mà, que no sabria dir-ho, però imagino que va ser per necessitat: perquè no podia no escriure; perquè em calia recórrer a l’escriptura per intentar entendre una mica millor el món; perquè escriure és, sobretot, parlar amb tu mateix, i, en fer-ho, mirar d’entendre el que t’envolta i, per tant, entendre’t tu mateix.

A la poesia, m’hi va empènyer la necessitat de dir, més exactament, de maldar per dir, el que no es pot dir, l’indicible, el dir sense dir; a un dir que va a la recerca, sempre impossible, de l’essència. A la novel·la, suposo que la necessitat de dir d’una altra manera, de dir el que la síntesi metafòrica de la poesia no permet de dir, de convertir el dir, aquest altre dir, en una expressió més directa, concreta i descriptiva; una expressió, alhora, més reflexiva, més dialogada, més àmplia, més diversa, més polièdrica del viure, de la condició humana.