Busqueu temps per a Proust

Probablement, a banda de Kafka i el Dant, cap altre escriptor ha donat lloc a la formació d’un adjectiu d’ús tan corrent com Marcel Proust. Però si els primers representen les diverses cares de la foscor, l’altre ha acabat servint per definir alguna cosa semblant a la llum, una espècie d’epifania relacionada amb els records d’infància, amb el tacte d’una cinta de cabell robada o el sabor d’una magdalena untada al te. La veritat és que potser, entre ser kafkià, dantesc o proustià, només hi ha un petit matís luminescent, perquè al capdavall tots tres pertanyen a aquell grup escollit dels autors incontournables, expressió que es pot traduir per “imprescindibles” o “fonamentals”, però que significa molt més que això: que no els hauríem d’esquivar de cap manera, que no hauríem de poder passar sense.

Proust forma part d’aquella educació cultural que abans se’n deia “gran literatura” i que els nostres avis o els nostres pares sabien perfectament que no podia faltar a cap casa, encara que fos en edicions barates i costés tant trobar el moment d’acostar-s’hi. Avui, que es llegeix estadísticament molt més, Proust ha esdevingut una raresa, encara que preciosa. Ho són almenys els tres primers volums dels set que componen A la recerca del temps perdut que acaba de publicar Proa, en la nova versió catalana de la periodista i traductora Valèria Gaillard (Barcelona, 1973). De fet, de nou ben bé només ho és el tercer volum, El costat de Guermantes, perquè els dos primers, Pel cantó de Swann i A l’ombra de les noies en flor, ja havien tingut edicions a Labutxaca, els anys 2011 i 2013, però amb una promoció més aviat discreta que els havia fet quasi invisibles.

Proa hi ha volgut apostar ara amb determinació amb el llançament conjunt dels tres primers volums del cicle en tapa dura, impresos en un paper de qualitat i amb unes delicioses portades d’aires déco, molt de l’època en què escrivia Proust, obra de la il·lustradora lleidatana Sònia Alins. “Al principi, aquesta proposta colorista no ens va agradar gens, perquè no ens semblava gota proustiana”, admet Valèria Gaillard, que parla també en nom dels membres de la Societat d’Amics de Marcel Proust a la qual pertany, igual que Josep Maria Pinto, traductor d’una altra versió de la Recerca que l’editorial Viena està publicant des del 2009. Ara veuen aquelles imatges lleugeres i sinuoses molt més a prop de l’esperit de l’obra del que ho seria una dama desmaiada i vaporosa, que és el que sovint s’estila per presentar un autor, recorda Gaillard, coetani de la teoria de la relativitat d’Einstein i familiaritzat amb Bergson. Aquesta nova representació musical, al contrari, reflecteix visualment la famosa sintaxi de l’escriptor, aquella prosa al límit de l’ofec que es va ramificant de subordinada en subordinada fins que toca un botó florit.

“Llegint-lo, la més petita sensació agafa una dimensió colossal: et fa créixer amb cada descripció, tot adquireix fondària, com en els passatges sobre la mort de l’àvia, al volum de Guermantes, en què et fa sentir a la carn el dolor per l’absència.” Aquesta cadència, que Jaume Bofill i Ferro, un dels seus primers traductors al català, va definir com una “correntia”, un vessament líquid, i Gaziel, com un “estil simfònic”, per Valèria Gaillard té alguna cosa de murmuri amorós a cau d’orella, d’una innegable oralitat. “Abans de posar-me a traduir, escolto el llibre en francès, en un audio-book, per estudiar la sonoritat de la frase, per copsar el ritme de la respiració”, explica Gaillard, que considera la traducció com “una experiència privilegiada de lectura” a través de la qual, de retruc, ha après més de la llengua catalana del que mai hauria imaginat: “Per traslladar el seu univers a una altra llengua, has d’aprofundir-hi molt fins a obligar-la a parlar en aquella ‘llengua estrangera’ a què ja es referia Proust, traient-la dels camins fressats.” Tot i això, la seva dedicació professional al periodisme, primer a El Punt Avui i, actualment, a l’Ara, l’ha ajudat a fer prevaler la comprensió del text tot i la complexitat que té la frase proustiana, que “a vegades és opaca fins i tot en francès”.

A pesar del cognom, el coneixement de la llengua no li ve de la branca paterna, de l’únic avi francès en concret, sinó de l’àvia catalana que, amb l’exili republicà, va acabar vivint a Tolosa de Llenguadoc i que de ben jove ja li corregia la pronúncia. A Proust, ben mirat, també hi va arribar pel camí errat: “L’havia intentat llegir moltes vegades i no podia, se m’entravessava aquell to pausat, com d’ensonyament inacabable. Fins que em va caure a les mans el llibre Genis, de Harold Bloom, i la lectura del capítol sobre Proust m’hi va fer tornar. Ja no l’he pogut deixar mai més.” La impressió va ser tan forta, que assegura: “Proust és la meva mesura de totes les coses. Hi ha un abans i un després d’ell; tot orbita al seu voltant.”

Endinsar-se en l’univers de la Recerca significa assumir que hauràs de mesurar-se amb una colla de gegants, començant per Pedro Salinas, que va començar a traduir el cicle narratiu encara en vida de Proust, i continuant amb Consuelo Berges, Carlos Pujol o Javier Albiñana, abans d’arribar a Carlos Manzano i Mauro Armiño, en les més recents traduccions castellanes, per a Lumen i Valdemar, respectivament. En català,a part de Joan Casas, Pinto i ara Gaillard, l’interès ha estat desigual i espaiat. Miquel Llor va ser el primer a afrontar-se a la prosa hipnòtica del francès, cap al 1926, però la seva versió va quedar inèdita. En canvi, la de Jaume Vidal i Alcover, no només va arribar a port, sinó que va ser i continua sent objecte de retrets: és legítim, un Proust que parli amb un deix mallorquí? “Jo no veig tant el problema en el dialectalisme, perquè algunes solucions seves estan ben trobades, com en el fet que va assumir la feina per encàrrec, i a Proust hi has d’arribar per vocació i amb molta passió”, considera Valèria Gaillard, que predica amb l’exemple devorant tota la bibliografia sobre l’escriptor que li cau a les mans, des d’assajos literaris fins a memòries i dietaris dels seus contemporanis. Una obsessió que mereix ser reivindicada, assegura, perquè Proust és més a prop de la nostra sensibilitat del que certs prejudicis ens fan creure: “Estic segura que, si visqués avui, li encantarien les xarxes socials.” Gaillard, que també ha traduït Annie Ernaux, Charlotte Delbo i el J’accuse de Zola, ja té emparaulats els quatre volums que falten amb Proa. Té assegurades, doncs, unes jornades delicioses de lectura si, tal com afirma, la Recerca és “una llarga exhortació a crear”, a copsar-ho tot, amb la certitud que, al final, “la literatura és l’única vida realment viscuda”.