Els homes de la Mancomunitat

Malgrat la seva importància històrica, no va ser fins al 1996 quan es va disposar d’una monografia extensa i globalitzadora de la Mancomunitat de Catalunya, un volum dirigit per Albert Balcells i que va incloure la participació d’Enric Pujol i Jordi Sabater. Però va ser sobretot a partir del centenari de la institució, el 2014, quan van començar a proliferar els llibres i les monografies territorials. Mancava, però, una obra que es dediqués a resseguir el perfil dels protagonistes d’aquella primera experiència autonòmica, els diputats que la integraven. I va ser precisament aquell any quan va començar a gestar-se un projecte ambiciós.

La idea d’un Diccionari dels diputats de la Mancomunitat de Catalunya, que ara es presenta en el format de llibre, va partir de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i de l’Institut Ramon Muntaner. I va prendre forma a través d’un acord amb la Diputació de Barcelona, al qual van afegir-se les de Girona, Lleida i Tarragona. Des de bon començament, va tenir com a coordinadors generals els historiadors Enric Pujol i Josep Santesmases. A partir de cinc coordinadors territorials i d’una trentena de col·laboradors, que van assumir la tasca de recerca i redacció de les entrades, el projecte ha permès descobrir el perfil personal i polític d’alguns diputats desconeguts “fins i tot per part dels mateixos historiadors”, tal com reconeixen els coordinadors.

A banda de les presentacions institucionals, el llibre va precedit d’un text introductori d’Albert Balcells en què explica el funcionament del sistema electoral per accedir a les diputacions. A diferència de la situació actual, aleshores eren els homes majors de 23 anys els que escollien directament els diputats a partir d’eleccions en què els districtes electorals es corresponien amb els partits judicials. El Diccionari inclou tot el període de funcionament de la Mancomunitat, des del 1914 fins al 1925, quan va ser dissolta per la dictadura de Primo de Rivera després d’un procés de control polític, desprestigi mediàtic i desnaturalització administrativa que es va perllongar dos anys. Però, malgrat cenyir-se als diputats que es van mantenir actius fins al cop d’estat (el 1923), en bona part dels casos la seva trajectòria política va anar molt més enllà d’aquest període de nou anys, motiu pel qual el Diccionari acaba oferint un retrat molt més ampli. El treball de camp, que es concreta en cadascuna de les 233 entrades, també ha permès als coordinadors traçar un perfil sociodemogràfic de la classe política que va participar en una institució tan important com desconeguda, situada entre els ajuntaments i les Corts. En la introducció, per exemple, s’avança que un 32% d’aquells homes (no hi ha cap dona) eren propietaris de terres i alguns fins i tot hisendats; o que més de la meitat eren llicenciats en dret. En el llibre també es ressegueix la trajectòria d’aquells homes després de la dissolució de la institució, amb una conclusió esfereïdora: 41 dels 233 diputats de la Mancomunitat van pagar amb la presó, l’exili o la mort el trasbals provocat per l’esclat de la Guerra Civil.