Abans, ara i després

Hi ha un moment a l’Arqueologia de la política, les lliçons que el filòsof italià Giorgio Agamben va impartir a la Càtedra Ferrater Mora l’abril del 2014 i que publica Arcàdia, en què sosté que “el poder acaba allà on acaba l’ordre, no pas l’obediència”, i ho argumenta amb la fi de l’Alemanya comunista, “col·lapsada quan ningú va continuar donant ordres”. La seva reflexió, que trasllada també a la societat tecnològica d’avui, saturada de dispositius que ens preguen que fem alguna cosa, tot i que en realitat ens empenyen a atendre autèntics mandats, invita a repensar com un acte d’imperatiu gramatical la tenebrosa complicitat del poble alemany amb la Xoà, simplement perquè, complint ordres, tothom guardava silenci. Les reflexions sobre política i violència d’Agamben, de qui Adriana Hidalgo acaba de publicar també el deliciós Autoretrato en el estudio, poden ser una bona introducció a l’allau de lectures sobre Auschwitz que ens esperen aquest 2020 en el 75è aniversari del seu alliberament.

D’entre totes, potser no n’hi haurà cap de tan oportuna com la primera traducció al català (per Marc Jiménez Buzzi i Arnau Pons), a Flanêur, de les tesis de Walter Benjamin Sobre el concepte d’història, un text que ens deixa al llindar del camp, quan les xemeneies encara fumejaven i el mateix Benjamin era en perill de mort, però que encara no pot dibuixar-ne el contorn, sinó tot just la premonició d’aquell àngel vertiginós que apila ruïnes sobre ruïnes. “Ni tan sols els morts no estaran segurs davant l’enemic, si venç”, adverteix el pensador alemany en una de les tesis, en les quals parla d’“una cita secreta entre les generacions passades i la nostra”, un deute, potser, com el que Agamben postula com “l’última realització de l’ontologia cristiana”. L’escriptora Charlotte Delbo, com tants altres supervivents dels camps, fa seu el deute contret amb les companyes que no en van tornar a la colpidora trilogia Auschwitz i després, de la qual Club Editor publica el segon i tercer lliuraments, traduïts com el primer, La mesura dels nostres dies, per Valèria Gaillard. Cap de nosaltres tornarà, escrit d’una tirada el 1945, tot i que no va veure la llum fins al cap de vint anys, és un dels testimonis més pertorbadors de l’experiència concentracionària, no per l’horror que s’hi mostra, sinó per l’emoció amb què és narrat, amb una elegància i sobrietat d’estil subjugadores. Del mateix Club Editor, arriba El monstre de la memòria, de Yishai Sarid, un autor israelià que, servint-se de la ficció, posa a la picota una determinada política de salvaguarda de la memòria per mitjà d’un professor d’història que, fent de guia als camps polonesos, ha d’acompanyar grups de turistes per als quals l’homenatge a les víctimes consisteix a fer-se selfies davant el filferrat. “Jo soc el receptacle a l’interior del qual es troba la història –declara el narrador a la primera pàgina–. Si les esquerdes que tinc a dins segueixen obrint-se fins a esqueixar-me, la història també es perdrà.” Un pensament molt benjaminià, ben mirat. En una línia de recerca històrica més convencional, encara que reporti un episodi inèdit, se situa 999. Les primeres dones d’Auschwitz, una investigació de Heather Dune Macadam, que edita Comanegra, sobre el primer transport cap a Birkenau, en el qual viatjaven un miler de noies eslovenes il·lusionades amb “una oportunitat de feina”. I perquè no hi ha cap aniversari sobre els camps nazis que no descobreixi la seva Anna Frank, Quaderns Crema té previst publicar el Diari de l’adolescent polonesa Renia Spiegel, fugitiva d’un gueto i assassinada d’un tret.