Una artèria de tradició

Nom a l’alça en el terreny de la cançó d’autor i la música d’arrel, Clàudia Cabero –premi Sons de la Mediterrània 2018– publica Aorta (U98 Music), un disc que, a diferència del seu primer EP, Melic (2018), conté un major grau d’experimentació electrònica i que, com és el cas, també, de la menorquina Anna Ferrer, amb qui Cabero va compartir divendres el cicle Tastautores de Cardedeu, mostra el creixent interès que tenen diferents veus del país per fer passar la tradició per “sedassos més contemporanis”. “Tenia molt clar que, malgrat que fos música tradicional, les sonoritats havien d’allunyar-se’n. Una mica com fan, en altres terrenys, Maria Arnal i Marcel Bagés i Patrick Watson”, afirma aquesta cantant i arquitecta barcelonina, neta del fundador del cor Madrigal, que cita també “la primera Maria del Mar Bonet” com a influència i que, el novembre passat, va proclamar-se guanyadora del premi Miquel Martí i Pol gràcies a la musicació de Dona-dindi, un poema de Rosa Maria Arrazola inclòs en el treball.

Cabero assenyala el grup Coetus (de què un dels fundadors, el baixista Guillem Aguilar, toca en el disc) entre els grans responsables de fer entendre a cantants com ella el que pot voler dir mantenir “viva” la tradició. “És curiós, perquè un vincle important entre cantants com ara Anna Ferrer i jo [i l’empordanesa Rusó Sala, que també era divendres en la cita de Cardedeu] és que totes hem fet alguns dels cursos de Coetus –apunta–. És com si haguessin creat escola, amb un respecte màxim per la música d’arrel però la voluntat, també, de portar-la al segle XXI. Allà, per exemple, és on vaig quedar fascinada per Cantiga de la segada [una cançó tradicional portuguesa conjugada amb un cant de batre valencià], que obre el disc.”

Aquesta, però, no és l’única peça d’ascendència portuguesa del disc, que inclou un tema anomenat Lisboa cantat –i escrit– per Cabero en portuguès. “Vaig fer-hi un Erasmus –recorda–. I m’encanta com hi conflueixen les cultures d’antigues colònies, no únicament el Brasil, sinó, per exemple, Angola i Macau. El portuguès pot ser una llengua fins i tot més melosa que el català!” És possible, però, que el moment més destacat d’Aorta, en canvi, sigui un tema molt d’aquí: El cant dels ocells. “L’he cantat tota la vida i de mil maneres diferents –afirma–. Sola a la guitarra o en totes les formacions corals en què he estat [...]. I quan en Guillem [Aguilar] va escoltar-la, va decidir arranjar-la per a baix i veu. Era un dels moments bonics dels concerts que havíem estat fent plegats i volíem que, en el disc, hi fos. Pot semblar un atreviment, però, per a mi, ha acabat formant part del conjunt del disc d’una manera molt orgànica.”

Finalment, a Aorta, Cabero fa un reconeixent al poeta [i, com ella, també arquitecte] Joan Margarit, a qui musica en la cançó més antiga del lot: Després de somiar amb tu. “Va ser el primer llibre de poesia que vaig tenir a les mans i... un bon punt on començar.” Després d’actuar, ahir, a Malgrat de Mar, Clàudia Cabero presentarà Aorta en dues cites a Barcelona (2 de febrer i 21 de març) i una altra a la Nova Jazz Cava de Vic (22 de març).