Cultura

Mirador

M’agrada més la realitat que el cinema

L’encert de ‘La hija de un ladrón’ radica en la seva capacitat per fer-se preguntes, sense donar respostes

Una famosa dita de François Truffaut assenyalava “qui estima la vida, estima el cinema”. La sentència posava la vida en primer lloc i en segon, el cinema. Truffaut tenia clar que les pel·lícules ens podien ajudar a gaudir una mica més del món, però que sobretot valia la pena viure. La contrarèplica a aquesta sentència ha estat el lema dels Gaudí: “M’agrada més el cinema que la realitat.” La frase és una poca-soltada, ja que ens condemna a viure dins la caverna platònica, ens abocar al nihilisme i ens porta a abandonar tot optimisme. Probablement, qui va pensar aquest eslògan ho va fer perquè el realisme ha estat la gran novetat del cinema català del 2019. Volia demostrar-nos que tenim un cinema català que desafia la realitat fent històries més crues que la vida mateixa. Pier Paolo Pasolini va dir, però, fa anys que cada societat té el seu realisme i que, aquest, té a veure amb les formes com cada món concret representa o sublima la realitat política i social que l’envolta. En el cinema català, probablement, allò que ens convé és preguntar-nos quin realisme ens pertoca.

Qualsevol visitant d’alguna galàxia llunyana que visités la Catalunya del 2019 i es preguntés quines han estat les seves representacions sortiria amb un regust agredolç. El realisme del cinema català es bifurca en dues tendències: el retrat de la intimitat i l’exposició d’aquesta intimitat en determinats marcs socials. Mai es pregunta què passa ara i aquí.

Els dies que vindran de Carlos Marqués-Marcet –guanyadora de tres Gaudí– parteix d’una parella real per mostrar-nos el procés d’embaràs de l’actriu Maria Rodríguez Soto. Fa un retrat de les pors que implica assumir la responsabilitat de tenir un fill. El ventre de la protagonista és l’empremta documental, mentre que l’entorn dels personatges respon a una ficció. Els protagonistes viuen en un món concret, tenen problemes amb la seva feina, discuteixen amb els pares. Més enllà d’un cert regust de crònica generacional, la seva història té alguna cosa de relat atemporal que busca l’empatia amb tots aquells que l’han viscut en altres èpoques, en altres llocs i en altres circumstàncies. Els dies que vindran és notable. Planteja coses molt interessants sobre les fronteres entre ficció i documental, però no acaba de concretar-nos on som.

La hija de un ladrón, de Belén Funes, és un pas de gegant en la representació del realisme social respecte al model de “realisme tímid” del cinema espanyol de quan triomfava Los lunes al sol, de León de Aranoa. En aquelles pel·lícules hi havia un gran tema, però no hi havia cap pregunta sobre les causes que havien provocat allò. La hija del ladrón no parteix d’un tema, ni pretén forçar melodramàticament les relacions dels personatges. El seu gran encert radica en la seva capacitat per fer-se preguntes, sense donar respostes. No subratlla res, però ens ensenya una Catalunya que no sol ser representada en les ficcions. Si ens preguntem per què a la Sara –Greta Fernández– li passa allò no trobem cap resposta, potser perquè a la pel·lícula li falta preguntar-se qui és el culpable de la situació que viu la protagonista.

Si continuem amb les altres destacades i estimables pel·lícules nominades, ens trobarem que la perplexitat també s’imposa. Staff only, de Neus Ballús, vol parlar del neocolonialisme turístic però no acaba de parlar-ne. La innocència, de Lucia Alemany, descriu amb notable precisió un estiu en un poble del Baix Maestrat i ens parla de les contradiccions de l’adolescència. Sap captar unes atmosferes vitals, però ens sentim frustrats quan ens preguntem quan passa això i per què passa. Fins i tot, anem a Galícia. Per situar-nos davant una pel·lícula reconeguda, O que arde, d’Oliver Laxe, veurem que ningú es pregunta qui crema els focs, perquè es cremen, ni quins són els interessos dels depredadors. Tampoc sabem si els incendis mostrats tenen alguna cosa a veure amb els incendis forestals que varen destruir nombrosos boscos gallecs l’any 2017. És evident que entre el cinema i la realitat hi ha una barrera i que no hem de pretendre polititzar la ficció. Ni cal pretendre-ho, però és lícit preguntar-se quin paper juga en les seves pel·lícules, la Catalunya del 2019.

Cada any, la presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, Isona Passola, acostuma a lamentar-se de la dificultat que viu la professió cinematogràfica per poder fer projectes per la manca de fons per part de l’Estat. A vegades, però, en el món del cinema, sembla com si les preguntes polítiques només tinguessin sentit quan s’articulen al voltant de les crisis de les indústries culturals. Fa uns anys, Jean Claude Biette –col·laborador de Pasolini– es preguntava què és un/una cineasta. La seva resposta era clara: un cineasta és algú que és capaç de crear un univers propi a partir d’un clar compromís amb el món que li ha tocat viure. Quines són les formes del compromís del cinema català? À suivre...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

La història de Catalunya demana respecte

barcelona

La cultura, més forta i propera

girona

Els amics de Mario

salt

Una inversió en literatura

Barcelona

Johnny Depp, un activista a la Berlinale

Berlín

‘Dolors’, la primera sèrie al teatre, demà a Girona

GIRONA

Alanis Morissette farà un concert el 17 d’octubre al Palau Sant Jordi de Barcelona

Barcelona

Santi Vila presenta les escriptures de casa seva al jutjat d’Osca per fer front a la fiança de Sixena

Barcelona
YASMINA KHADRA
NOVEL·LISTA ALGERIÀ

“La corrupció és arreu on ha arribat l’home, és planetària”

barcelona