Intensa i emocional

Fa poques setmanes, quan va pujar a l’escenari per rebre el guardó que l’acreditava com a nou premi Pla, Laia Aguilar va semblar força serena. En la distància curta, manté aquesta –si més no aparent– serenitat i ajusta les respostes de to i de contingut, amb un mig somriure que sovint sembla a punt de convertir-se en rialla. Una serenor que ha utilitzat per escriure Pluja d’estels, que ara publica Destino.

Laia Aguilar Sariol (Barcelona, 1976) és guionista de sèries de televisió i el 2016 va debutar en novel·la guanyant el premi Carlemany amb Wolfgang (extraordinari), a què han seguit Wolfgang, el secret del pare i Juno, abans de passar a la novel·la per a adults amb Pluja d’estels, una obra que va escriure lleugerament emmirallada en la pel·lícula Estiu del 1993, de Carla Simón, “per la banda de l’aparent senzillesa amb una càrrega emocional forta”, comenta Aguilar. Com a guionista professional i veterana, admet que escriure novel·la “ofereix un espai de llibertat que el guió no té”: “He pogut anar més a fons en la psicologia dels personatges del que se sol poder fer en un mitjà audiovisual.”

L’editora Glòria Gasch destaca els personatges, “ben construïts, rodons, reals, empàtics...” “A més, la narració té un ritme dinàmic i tens, amb frases curtes i directes, un lèxic quotidià i unes imatges sovint poètiques, amb què toca temes com ara l’amistat, l’amor, la mort, la malaltia, les perspectives de futur, les relacions familiars... I la tirania de la felicitat”, hi afegeix Gasch.

No és una novel·la de fórmula, en el sentit de producte prefabricat, però sí que té una base clara: “Volia fer una novel·la curta, intensa, emocional, que passés en un sol dia, ambientada en un espai natural potent i centrada en la psicologia de pocs personatges que han de resoldre un conflicte –defineix Aguilar–. És una novel·la de personatges perquè el que m’apassiona són els personatges.”

Un grup de quatre amics des de l’època universitària –Nis, Mila, Max i Jon–, tots en la quarantena, es reuneixen per passar un dia junts en una casa de Portlligat. A més de les relacions entre ells, canviants al llarg dels anys, hi ha un fet tràgic que va passar cinc anys enrere i de què encara no han fet net. Perquè l’element central de l’obra és la Paula, un personatge absent, relacionat amb els altres quatre: germana, cunyada, exparella i amiga.

També hi ha l’Olivia, a punt de la trentena, actual parella del Nis, l’amfitrió. De seguida, detecta les mentides creuades, té la sensació d’estar de més i s’adona que l’ombra de la Paula és allargada. “El lector fa el viatge de la novel·la acompanyant l’Olivia. Ella ofereix la mirada externa”, matisa Aguilar.

“He volgut treballar els personatges molt a fons, partint més dels defectes que de les virtuts, de les ombres més que de la llum. Tots carreguen una motxilla emocional individual, però també una de col·lectiva. Els volia situar en un espai natural tan potent com el cap de Creus, per fomentar més la imatge que són petits, gairebé insignificants davant el mar, la natura, la tramuntana, que bufa de fons, que és una turbulència constant”, detalla l’autora.

L’edició arriba a les 280 pàgines perquè té una maquetació generosa, però en podria tenir 200, gràcies a la feina de síntesi. “Dosifico molt la informació i he fet un procés molt important de reescriptura i de retallada. Em vaig adonar que era millor fer el·lipsis, jugar amb els silencis, les mirades, les frases incompletes, els copets per sota la taula... Hi ha molt de subtext”, afirma Laia Aguilar.