Cultura

Detectius investigats

José Luis Ibáñez presenta l’assaig ‘Todo lo oye, todo lo ve, todo lo sabe’, en què reconstrueix la història de la professió de detectiu privat a Barcelona

Entre el 1900 i el 1936 a Barcelona es van crear 192 agències de detectius privats i a Madrid, 73
“Cadiñanos va ser el primer a plantejar l’ofici de detectiu com una garantia de les llibertats”

José Luis Ibáñez (Rubí, 1961) és un periodista i guionista de llarg recorregut que ha treballat en televisió, ràdio i premsa. El 2007 va debutar en novel·la amb Nadie debería matar en otoño. “Va ser la primera novel·la de gènere situada en la Guerra Civil. “El protagonista era un detectiu dels anys trenta, i vaig voler buscar informació de com treballava un detectiu en aquella època, lluny dels tòpics de les pel·lícules nord-americanes. Volia un detectiu barceloní de debò. Però no vaig trobar res. Una referència d’Eugenio Vélez Troya, un dels grans divulgadors de la professió, que afirmava que el primer detectiu privat va ser Enric Cazeneuve, el 1909”, comenta José Luis Ibáñez.

Ho va deixar aquí. Va escriure una segona novel·la repetint personatge, También mueren ángeles en primavera (2009), i és quan va decidir investigar tot aquest món. “Va ser com a les pel·lícules de la selva, m’obria pas a cops de matxet i, de cop, vaig tenir la visió d’una vall amb palaus... L’època daurada dels detectius, la dècada del 1920, en especial a Barcelona”, explica.

El procés de recerca i redacció de la molta informació que va anar acumulant, en general després de molts esforços, va durar més de cinc anys. Ara presenta el magnífic i molt amè resultat a Todo lo oye, todo lo ve, todo lo sabe. La extraordinaria aventura de los primeros detectives, publicat per Espasa. El volum, de 517 pàgines –inclou 45 fotografies de documents, personatges, anuncis i retalls de premsa–, està molt estructurat, dividit en més de cent apartats breus, mostrant l’experiència professional de l’autor.

En aquells anys, la capital dels detectius privats, pel que fa a l’Estat espanyol, era Barcelona, pel fet de tenir un port internacional. “Hi havia més pas de mercaderies, més moviment econòmic, que a Madrid.”

Ibáñez va anar trobant tot de material “gràcies a la digitalització dels arxius”, una mena de consultes que “no es podien fer a l’època de Vélez Troya”. Ibáñez va anar a l’hemeroteca de Catalunya i a la Nacional, per exemple, i va iniciar tot de cerques per paraules que “no duien enlloc o em remetien a milers de referències”. “Soc dels rucs que si surten sis mil resultats, tinc la paciència de mirar-los tots sis mil”, afirma l’autor, que va tenir l’ajut d’un detectiu amic seu, Óscar Rosa.

Va anar enrere cronològicament, recopilant informacions, dades, biografies, anècdotes, casos, curiositats... Fins a arribar al 1888, que és quan va trobar dades de Daniel Freixa, “el primer detectiu de l’Estat espanyol que va crear una agència de debò”, cosa que va fer al carrer Pelai de Barcelona. Encara va trobar una referència més antiga, del 1860, però sense prou contingut sòlid.

Respecte a la diferència entre Barcelona i Madrid, Ibáñez comenta que als anys vint “Barcelona tenia el ric industrial, comercial, la ciutat era seu de multinacionals gràcies al port, estava a prop de la frontera, era una ciutat molt dinàmica amb el Paral·lel... A Madrid, en canvi, hi havia les grans fortunes, els ministeris, i mentre aquí es parlava de detectius, allà era una mena de policia alternativa, privada”. L’activitat econòmica més important en el XIX i fins a la meitat del segle XX tenia lloc a ciutats portuàries: Barcelona, Hamburg, Marsella, Gènova, Nàpols... Aquells anys, la relació entre port, activitat econòmica i presència de detectius privats estava molt clara. Una dada, de les moltes i valuoses que apareixen a l’assaig: entre el 1900 i el 1936 a Barcelona es van crear 192 agències de detectius privats i a Madrid, 73.

“El detectiu neix amb la Revolució Industrial, amb el canvi de paradigma econòmic; passem de les societats agràries del XVIII a les societats industrials i comercials, bàsicament. Creixen les ciutats i neix la burgesia. La burocràcia estatal va molt lenta i, a més, hi ha guerres en què es destrueixen arxius...”, per això calien professional capaços d’aconseguir informacions concretes.

Un exemple pràctic, que Ibáñez no ha de rumiar-se gens. “Dècada de 1890. Barcelona. Soc un industrial del cotó i tinc una filla en edat de casar. Té un pretendent que diu que és de Jerez, d’una família rica amb cellers... Com puc saber si és cert?” Contractant un detectiu. “Moltes agències estaven especialitzades a investigar el servei domèstic contractat per la burgesia.” Una altra relació bastant evident és que els que utilitzaven els serveis d’un detectiu tenien un poder adquisitiu alt.

“Fernando Cadiñanos, un detectiu republicà i marcadament d’esquerres, va ser el primer a plantejar l’ofici de detectiu com una garantia de les llibertats dels ciutadans, davant la corrupció policial, quan ningú podia veure la professió com una garantia de drets”, afirma.

Actualment, els detectius ja no poden investigar delictes que són perseguits d’ofici, com ara homicidis; en canvi, ara hi ha altra mena d’investigacions que al segle XIX no existien, com ara estafes, delictes informàtics, baixes laborals fraudulentes... “Les infidelitats matrimonials ja són un tema residual; en canvi s’investiguen casos per discernir la custòdia dels fills, cosa que no fa gaires anys no passava.” La professió evoluciona en paral·lel a les necessitats de la societat.

“Els detectius actuals són empresaris que es dediquen a la informació, una feina no tan perillosa com a les novel·les, però tampoc tan ensopida com ens pot semblar... Però viuen una paradoxa: els d’aquí segurament són dels més ben preparats del món, però la normativa tan restrictiva que se’ls aplica els converteix en els més limitats del món.”

En relació amb el llibre, què ha estat el més difícil? “Reconstruir la biografia dels set detectius més importants”, respon Ibáñez.

I el més sorprenent? “La violència de finals del XIX i principis del XX. I no només l’anarquista, la delictiva. En tot el món, només ens superava en xifra d’homicidis Itàlia, amb tota la màfia que tenien! Es matava més aquí que als Estat Units, el doble, i es triplicava i quadruplicava les estadístiques de morts violentes de França, Alemanya, el Regne Unit...”

I el més curiós? “La barreja entre modernitat i innocència. Hi havia investigacions internacionals com les d’Antoni de Nait, que seguint un cas d’estafa bancària va recórrer 20.000 quilòmetres per sis països; però també mèdiums somnàmbules, que a finals del XIX es van posar de moda per triar parella per als clients... I la gent hi anava i els feien cas!”

L’autor també repassa els orígens internacionals. Es podria crear una mena de comunió: els mètodes d’investigació i les rutines de treball implantats pel francès Eugène-François Vidocq (1775-1857), que tothom copia, la primera agència de detectius, que va crear l’escocès Allan Pinkerton (1819-1884), i el primer manual de detectius que va escriure Enric Cazeneuve, Detectivismo práctico (1925).

Els set magnífics... detectius

José Luis Ibáñez va fer una tria dels set detectius més destacats entre els pioners. Reunir informació biogràfica fidedigna va ser una tasca complicada i feixuga, però se’n va sortir i la meitat final del llibre l’ocupen set històries personals apassionants.

1888. Daniel Freixa va crear la primera agència que va oferir serveis d’investigació privada de l’Estat espanyol. Havia estat cap de policia de la ciutat en un període molt convuls i va estar implicat en la guerra bruta contra l’anarquisme.

1903. Fernando Cadiñanos va fundar una agència a Madrid, tot i que va acabar venint a Barcelona. Va ser un bon policia, rigorós i amb conviccions progressistes.

1909. Antoni de Nait és similar a un famós personatge de ficció: James Bond. Va ser periodista, traductor de Zola, gurmet... I espia, en concret, responsable del dispositiu del servei secret francès a Catalunya durant la Primera Guerra Mundial. Va obrir American Office, una empresa amb vocació internacional.

1911. Ramon Julibert va obrir l’agència L’Humanité. Va aconseguir la històrica sentència judicial que marcaria el precedent de la legalitat de la feina dels detectius a l’Estat espanyol. El 1917 va obrir la primera escola de detectius del país.

1914. Antoni Tresols és un altre cas en què primer va ser policia. Tot i ser analfabet, va crear una agència que va estar en funcionament fins a la dècada del 1950.

1919. Enric Cazeneuve va crear Detectives Office a Barcelona, i va tenir delegacions a Nova York, París i Londres. Gentleman nat, practicava boxa, jujitsu, esgrima i tenia coneixements de ciència forense. Va ser pioner de les cròniques radiofòniques de successos i va escriure Detectivismo práctico, el primer manual de la història.

1923. Ramón Fernández-Luna està considerat el Sherlock Holmes espanyol i va tenir una gran fama mediàtica. Tenia memòria fotogràfica i una capacitat analítica i deductiva fora del comú. Va resoldre casos molt complexos.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

‘Va d’Ovidi’ homenatja el cantautor amb una barreja de música, poesia i reflexions al Barnasants

Barcelona

Sabina rep l’alta hospitalària després d’estar 12 dies ingressat per una caiguda

Madrid
Mirador

Canvi de vestuari

Olot balla sense CO2

BARCELONA

Sam i Diego, junts per fi

vidreres / tordera
“Hem descobert que moltes dones gitanes van anar a fer les Amèriques”
S.GARCÍA I T. GABARRE
PRESIDENT I INTEGRANT DEL GRUP DE DONES DE L’ASSOCIACIÓ CARABUTSÍ

“Hem descobert que moltes dones gitanes van anar a fer les Amèriques”

barcelona
Enllà del metro

Enllà del metro

BARCELONA

Enllà del metro

BARCELONA

Interior amb figura absorta

Olot