Cultura

Josep Maria Vergès

Descobridor dels gravats paleolítics de la cova de la Font Major de l'Espluga de Francolí

“Va ser veure el cavall gravat i pensar: ens ha tocat la grossa”

La cérvola que beu aigua: icona de la troballa?
Mitja Catalunya s’ha enamorat de la imatge gravada del cavall (fotografia 1) a les parets de la cova de la Font Major. Per descomptat que Josep Maria Vergès li té estima, però no és la seva preferida. Del centenar de gravats, la nineta dels seus ulls és una cérvola que sembla que està bevent aigua (fotografia 2). Totes les altres cérvoles que l’artista paleolític va dibuixar estan dretes i tenen el cap aixecat. A aquesta, a part d’estalviar-se de fer-li el cos, la va dotar de conceptualisme: va aprofitar una fissura de la roca per simular la superfície de l’aigua. El morro de l’animal travessa l’esquerda. “Si hagués d’escollir un motiu per icona de la troballa, seria aquest”, diu Vergès. En el conjunt descobert hi ha representacions d’altres espècies d’animals. I no totes amb un estil naturalista; també n’hi ha de geometritzants (a la fotografia 3, dos cèrvids). L’art del paleolític és un trencaclosques. Ara, ha aparegut una peça fonamental. No n’hi ha gaire més. En cavernes, res de consistent. En objectes moble, sí que hi ha un interessant grup de plaquetes decorades que el mateix Iphes va localitzar al jaciment del Molí del Salt, a Vimbodí i Poblet, el campament d’aquesta comunitat de paleolítics. Hi ha similituds estilístiques. Per exem ple, també són majoria les cérvoles
És excepcional haver trobat art paleolític enmig d’un desert que s’estén per tot l’arc mediterrani
Estem treballant un projecte de visita de realitat virtual, amb tecnologia 3D, dins mateix de la cova

Des de fa una setmana, Catalunya sap que té un tresor: el seu art més antic, de 15.000 anys. Josep Maria Vergès (Alcover, 1969) n’és el descobridor. El 30 d’octubre, dies després dels terribles aiguats, va veure un cavall gravat en les profunditats de la cova de la Font Major de l’Espluga de Francolí. N’acabaria localitzant un centenar, entre signes abstractes i figures de gran naturalisme d’animals. Vergès és un veterà. Es va integrar en el primer equip de prehistòria que va formar Eudald Carbonell, el 1988 a l’encara embrionària Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, que llavors era una delegació de la Universitat de Barcelona. El 2005, aquell grup d’intrèpids arqueòlegs es va constituir en l’Institut Català de Paleocologia Humana i Evolució Social (Iphes).

L’hem entrevistat en la que ja es coneix com a catedral catalana de l’art paleolític o, en els llaminers titulars periodístics, l’Altamira catalana. A la zona dels gravats, no hi podrem entrar. Ningú no hi ha entrat i ningú no hi entrarà, només els especialistes.

La col·lecció de gravats s’amagava a només 150 metres del final de la zona de la cova que està oberta a les visites. És el nostre primer art i Vergès ens n’explica alguns dels seus secrets.

On som?
A les coves de l’Espluga, conegudes d’antic. Hi ha documents medievals que ja parlaven de la cova de la Vila. Avui, diem coves, tot i que, en origen, n’era una de sola que es va partir en dues. La cova de la Font Major, on neix el riu Francolí, no es va descobrir fins al 1853, perquè tenia la boca tapada. Es va localitzar mentre es feia un pou en una casa del poble. Sí, a sobre de la cova hi ha les cases del poble. Per tant, no ens trobem davant d’una cova perduda al mig de la muntanya, sinó que té una ubicació idònia per visitar-la.
Quan es va començar a explorar?
Al mateix segle XIX i, de manera sistemàtica, a partir dels anys cinquanta del segle passat, per part d’aficionats i de curiosos. En el marc d’un projecte científic, la primera vegada que s’hi ha intervingut ha estat ara, l’octubre del 2019.
Per què l’Iphes va posar l’atenció en aquest indret?
Des dels seus orígens, l’Iphes és molt conegut pels seus projectes internacionals o de l’àmbit de l’Estat espanyol, com ara Atapuerca. Però sempre hem tingut interès en la nostra zona. La major part de membres de l’equip som de les comarques de Tarragona. Evolució paleoambiental i poblament prehistòric a les conques dels rius Francolí, Gaià, Siurana i rieres del Camp de Tarragona és el nom del projecte que estem desplegant al territori. Forma part dels projectes quadriennals en matèria d’arqueologia del Departament de Cultura. Duem a terme diverses intervencions, que van des de jaciments d’un milió d’anys, com ara el del barranc de la Boella, a la Canonja, fins a jaciments de l’edat del bronze. L’any passat, hi vam incorporar la cova de la Font Major per aprofundir en una de les nostres línies de recerca: la neolitització de l’interior. Tenim un jaciment molt important, el del Cavet de Cambrils, el més antic, i volíem indagar com aquests neolítics es van anar expandint.
Tenien algun indici que podrien localitzar-hi manifestacions artístiques paleolítiques?
Des que es va descobrir, a la cova de la Font Major s’havien trobat materials que s’atribuïen al paleolític i al neolític, també de l’edat del bronze. El 2011, amb motiu de l’última reforma de la museïtzació, es va fer una petita intervenció, també a càrrec de l’Iphes, i van sortir noves restes neolítiques. D’indicis de gravats prehistòrics, no en teníem cap. Va ser una troballa del tot casual. Diré més: si abans ens haguessin preguntat per una cova de Catalunya on mai no creuríem que trobaríem art rupestre, hauríem dit la de la Font Major.
Per què?
Perquè és una cova en conglomerats, un tipus de roca que està format per petits còdols. Les parets són rugoses. Gravar-hi amb totes les irregularitats que hi ha és molt difícil, per no dir gairebé impossible. I no oblidem que aquesta cova rep 60.000 persones l’any. Des que es va museïtzar, ara fa uns 25 anys, hi han entrat a la vora d’un milió i mig de visitants. Si hi hagués hagut un racó llis en què s’hagués pogut fer algun gravat, algú l’hauria vist.
El sector on s’han trobat els gravats està fora del circuit de les visites, però sí que forma part d’una ruta d’aventura.
Calculem que unes 200.000 persones que han fet aquesta ruta d’aventura han passat per dins de la galeria on hi ha els gravats. De fet, just allà per on se circulava més, una part dels gravats s’han perdut. En alguns llocs, han quedat unes potes, un tros de cap o d’esquena… És un suport molt fràgil, com un fang, i quan el toques amb la mà o t’hi repenges, els gravats s’esborren.
200.000 persones els han tingut davant dels nassos i no els han vist.
La galeria és estreta i per accedir-hi t’has d’arrossegar. Els participants de la ruta d’aventura només miraven el terra per avançar. Però és que si alguns miraven les parets, la majoria de gravats, amb la llum frontal, passen desapercebuts. Per veure’ls bé has de posar la llum lateral rasant. A més, des que es va descobrir la cova –com hem dit a mitjan del XIX– i fins als anys vuitanta del segle passat, molta gent hi va gravar el seu nom i les dates en què hi va ser. És ple de gravats moderns. I eren en el que es fixaven els que hi entraven. Jo, que soc un professional, vaig trigar dos minuts a reconèixer els gravats prehistòrics. Però de professional que es dedica al paleolític, no n’hi havia entrat mai cap, que sapiguem.
Quin és el primer gravat que va descobrir?
Curiosament, el que s’ha fet més famós: el del cavall, que és el més gros dels que es conserven bé. Fa un pam i mig. Només veure’l em vaig adonar que ens acabava de tocar la grossa. Amb una certa incredulitat. Perquè a Catalunya no hi ha res, d’art paleolític. No hi havia res fins ara.
Per això parlem de troballa excepcional.
L’únic que teníem d’art rupestre parietal són figures aïllades: un bou a la cova del Tendo a Sant Carles de la Ràpita, però que només coneixem per fotografies perquè el van robar, un cérvol a la cova de la Taverna a Margalef de Montsant i unes línies entrecreuades, res de figuratiu, a la cova Gran de Santa Linya, a la Noguera.
Ara, tenim més d’un centenar de gravats junts. Poden competir amb els de la cornisa cantàbrica?
Hi insisteixo: els hem trobat enmig d’un desert que s’estén per tot l’arc mediterrani. Això és el que els fa tan únics. El Cantàbric és un altre món. Però si això fos una lliga, estaríem a mitja taula de la primera divisió. També parlem de mons iconogràfics dispars. A la regió cantàbrica abunden els bisons. A la que es coneix com a província paleolítica mediterrània, hi ha un predomini de les cérvoles.
Femelles.
Si haguessin gravat els animals que volien caçar, també hi sortirien els mascles. A l’art llevantí [neolític], tenim escenes de cacera d’animals de tots els gèneres. Per tant, probablement tenen raó de ser en un ritual de fertilitat. Això també explicaria que busquessin les profunditats de les cavitats, com si cerquessin l’úter.
Donen la recerca per conclosa? O creuen que la cova encara pot amagar més secrets artístics?
Posteriorment, de gravats ja n’hem trobat en dues zones més molt a prop. I intuïm que n’hi pot haver en galeries laterals tapades pels sediments. Ara, estem centrats en la documentació, però, en un futur no gaire llunyà, un dels objectius serà localitzar aquestes possibles cavitats en què sí que no hi hauria entrat mai ningú des de fa milers d’anys. Ens podríem trobar amb manifestacions artístiques intactes.
Ja que parla dels treballs de documentació de la troballa, s’ha dit que aplicaran la tecnologia 3D. Quin serà el procés?
Si fos pintura, n’hauríem fet via, però en ser gravats, i alguns de tan finíssims, ens exigeix molt més. De moment, tenim escanejada la caixa de la galeria i, ara, haurem d’anar gravat a gravat a molta alta resolució. El model tridimensional el necessitem tant per a l’aspecte científic com per a la divulgació. A la zona dels gravats, no s’hi podrà entrar mai, perquè és molt fàcil que, accidentalment, es puguin fer malbé. Des que s’ha fet la descoberta, com a molt hi deuen haver entrat una trentena de persones, només investigadors i tècnics de l’administració. El que estem treballant és un projecte de visita de realitat virtual dins mateix de la cova. No estaràs davant de l’original, però sí dins de la cova.
Ha hagut de posar el telèfon mòbil en mode avió perquè si no no hauríem pogut fer l’entrevista.
Des de divendres passat, ha estat un no parar de trucades de mitjans de comunicació. Però no és la primera vegada que ho visc. En importància, aquest és el segon descobriment que faig. Jo dirigia l’equip que, el 1994, va trobar el famós Homo antecessor al jaciment de la Gran Dolina d’Atapuerca. L’impacte va ser mundial. En faig una de sonada cada 25 anys [riu].


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.