Llibres

La història de Catalunya demana respecte

Un llibre col·lectiu desmunta les “tergiversacions i falsedats” de dos corrents pseudohistòrics en auge: el catalanofòbic i el de l’Institut Nova Història

Vuit acadèmics desarticulen les teories de Jordi Bilbeny, inclòs el seu gran ‘hit’: el Colom català
Sixena és “un cas paradigmàtic d’utilització tendenciosa de la història”, sosté Alberto Velasco
El volum també desemmascara el revisionisme espanyolista que nega la nació catalana

“El menyspreu absolut per la història, la cultura i el poble català.” Això és el que ha empès vuit historiadors i filòlegs catalans i valencians a escriure el llibre Pseudohistòria contra Catalunya. De l’espanyolisme a la Nova Història (Eumo Editorial), en el qual fan front als dos corrents que han minat de “tergiversacions i falsedats” el passat català. Un, de forta tradició de signe espanyolista, i l’altra, un fenomen creixent dels últims 30 anys “pretesament catalanista”: l’Institut Nova Història (INH).

Totes dues tendències queden retratades en el volum que han coordinat Cristian Palomo i Vicent Baydal, que signen estudis junt amb Alberto Velasco, Stefano M. Cingolani, Guillem Fornés, Xevi Camprubí, Cèsar Sànchez i Lluís Ferran Toledano. La raó de ser d’aquesta obra col·lectiva, i és important de remarcar-ho, és l’anàlisi encarada d’aquests dos models de pseudohistòria que “es retroalimenten” i, com demostren els autors, comparteixen modus operandi “acientífic, sense cap rigor ni honestedat intel·lectual”.

Sí que hi ha una diferència. Mentre que en la pseudohistòria catalanofòbica els professionals n’estan bregats, de refutar-la, per primera vegada aquest col·lectiu ha decidit desmuntar “dada a dada” les teories de l’INH, l’ànima del qual és Jordi Bilbeny. Els autors del volum fan autocrítica: reconeixen que han tardat massa a denunciar la seva mala praxi, amb la qual s’ha explotat la fibra sensible de molta gent. Amb aquesta actitud de laisser-faire dels historiadors seriosos (la gran majoria, condemnats a treballar en condicions molt precàries; aquest factor tampoc es pot ignorar), la troca s’ha anat embolicant cada vegada més. Però de l’autocrítica passen a la crítica: mitjans de comunicació, polítics i inclús intel·lectuals de referència no han deixat de donar cobertura als relats dels novohistoriadors. Quan els acadèmics han fet el més petit intent per desacreditar-los, han quedat colgats “d’insults”. De traïdors a la pàtria cap amunt.

El cas més mediàtic i popular de les tesis bilbenyianes és la catalanitat de Cristòfor Colom. L’escriptor d’Arenys de Mar fa anys que predica en llibres, conferències, rutes i, per descomptat, a internet, que el descobridor del Nou Món va ser Joan Colom i Bertran, cavaller d’una família patrícia i ennoblida de Barcelona. Amplis sectors de la societat catalana simpatitzen amb aquesta hipòtesi. Però calia anar als arxius per verificar-la, i és el que han fet Cingolani, Fornés i Palomo. La documentació original és rotunda per sentenciar que “Joan Colom i Bertran no va descobrir Amèrica”. El 1492 ja feia quinze anys que era mort. Fa una dècada, uns aficionats de la història que havien remenat les fonts primigènies van mirar d’escampar-ho, però Bilbeny es va mantenir ferm amb un altre argument “inventat”: que Joan Colom era un rebel fugitiu del govern de Joan II i havia estat declarat civilment mort. L’equip de Pseudohistòria de Catalunya ha localitzat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó una prova definitiva que ho desfà: just després de la Guerra Civil catalana (1460-1473), Joan Colom va participar en les Corts Generals del Principat de Catalunya convocades pel rei “sense cap mena de problema”.

Els artífexs de la recerca raonen que l’origen de l’almirall continua sent “una qüestió oberta” perquè, certament, la versió oficial que era genovès no és impol·luta. Ara bé, les fabulacions de la pseudohistòria catalana han tingut una dramàtica conseqüència: “Si algun aspecte de la teoria sobre la catalanitat i la més profunda relació de Colom amb la Corona d’Aragó tingué en els darrers anys la menor oportunitat de no quedar ignorada de l’atenció del món científic català, espanyol i internacional, aquesta oportunitat ha estat gairebé anorreada.”

Colom va inaugurar una llarga llista de celebritats castellanes i d’altres països que l’INH ha anat catalanitzant progressivament: Marco Polo, Leonardo da Vinci, el Cid, Santa Teresa de Jesús, Lope de Vega, El Greco, El Bosco, Hernán Cortés, Erasme de Rotterdam (a qui consideren fill de Colom) i, un altre dels hits de la Nova Història, Miguel de Cervantes, per a ells Miquel Sirvent, de Xixona (el consideren la mateixa persona que William Shakespeare), que sostenen que va escriure el Quixot originalment en català. De fet, segons Bilbeny i els seus deixebles, les obres del Segle d’Or espanyol van ser redactades en català i per catalans, però una mà negra les va traduir al castellà, i a ells els noms. És l’altra formulació de capçalera d’aquesta escola, la del genocidi cultural anticatalà a gran escala perpetrat per l’aparell de censura de Castella. Fornés desarticula els fonaments d’aquest complot: les catalanades que el censor va deixar escampades en el Quixot. El cas és que, com Fornés exposa, paraules com vegada en lloc de vez, rumiar per pensar i inclús la frase feta hacerse cruces eren “la mar de corrents” en la literatura castellana antiga.

Les visions conspiranoiques de la Nova Història “no són més que fum”. I mel per a la pseudohistòria espanyolista, que en fa befa i les utilitza per amplificar encara més els seus plantejaments adulterats del passat català. És l’altra cara de la moneda. En aquesta, la història pròpia de Catalunya queda reduïda “a un erm”, diu Palomo, l’autor que s’ha ocupat d’aquesta part del llibre (el 50% del llibre, obviar-lo és pseudoperiodisme, que ja n’està generant). Per a aquests pseuhistoriadors, amb potentíssims altaveus i validats per certa historiografia oficial, Catalunya no ha estat mai una nació. “Els seus relats coincideixen a presentar el passat històric de la península Ibèrica com una progressió coherent enfocada a demostrar la unitat, l’antiguitat [trimil·lenària], la continuïtat i la castellanitat de la nació i de l’estat dels espanyols”, indica l’estudiós, que raona que darrere de les trames “descaradament manipulades” d’aquests revisionistes hi ha tres pulsions. La primera, “aconseguir que els catalans de l’època contemporània no se sentin legitimats històricament per reivindicar cap mena d’autonomia pretèrita o actual”. La segona, “evitar que mallorquins, menorquins, valencians, eivissencs i aragonesos –pobles veïns de Catalunya, els quals en el passat conformaren l’epicentre de la Corona d’Aragó– facin pinya amb els catalans”. I tercera, “satisfer un orgull imperialista i xovinista de poder dir que els catalans sempre han estat sotmesos als francesos o a d’altres espanyols (siguin aragonesos o castellans)”.

Palomo aporta un magma de fonts arxivístiques i bibliogràfiques que rescaten d’aquest pou de ficcions la Catalunya que durant cinc segles i fins a la conquesta borbònica del 1714 es va autogovernar. Aquest investigador de la universitat Jaume I de Castelló impugna un dels fraus difosos per la pseudohistòria aragonesa: que el llinatge català dels reis d’Aragó no va existir mai perquè el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV va repudiar la seva estirp i es va sotmetre, ell i tots els seus dominis, a la seva esposa Peronella i al Regne d’Aragó.

El revisionisme catalanofòbic elaborat a la comunitat veïna és capaç de crear polèmiques sense solta ni volta com la que afecta l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Tal com explica Palomo en la publicació, aquest fons documental es troba a Barcelona perquè així ho van decidir els reis d’Aragó del segle XIV. Però és que, a més, el seu nom original era Arxiu Reial de Barcelona (va ser rebatejat per la monarquia borbònica). “Els aragonesos tenien el seu propi arxiu: l’Arxiu Reial d’Aragó, destruït el 1809 pels francesos durant els setges napoleònics de Saragossa. Els catalans no han furtat l’arxiu a ningú. No és una controvèrsia dels historiadors acadèmics aragonesos, sinó dels polítics i agitadors anticatalanistes.”

Els que reclamen el trasllat de l’Arxiu de la Corona d’Aragó a Saragossa són uns gats vells dels conflictes patrimonials que han danyat profundament les relacions polítiques, culturals i socials entre aragonesos i catalans els últims temps. El seu gran triomf als tribunals té nom de monestir de frontera: Sixena.

“És un cas paradigmàtic d’utilització tendenciosa de la història”, subratlla Alberto Velasco, l’expert que ha dedicat un dels capítols del llibre a aquest litigi que va desencadenar l’entrada de la Guàrdia Civil al Museu de Lleida per endur-se per la força 44 obres del cenobi dels Monegres, l’11 de desembre del 2017.

La maquinària pseudohistoriadora feia temps que anava escopint uns relats deformats per enrarir l’ambient. “Vinieron unos de Barcelona a incendiar el monasterio y, después, unos funcionarios catalanes se llevaron las pinturas”, va engaltar l’alcalde de Vilanova de Sixena Ildefonso Salillas inspirat en l’ideari de l’historiador Guillermo Fatás. És a dir, que, instigats pel president Companys, els malvats catalans van cremar el cenobi el 1936 per poder-ne espoliar el seu tresor artístic. Velasco ja va revelar en un article publicat en aquest diari que l’incendi va ser provocat pel comitè local del poble.

Però la història falsejada va campar lliurement sobretot per internet i les seves xarxes socials. Una de les líders d’aquesta causa va ser Marisancho Menjón, que va propagar desqualificacions gravíssimes a museus i figures històriques catalanes. Guanyat el judici, el president aragonès, Javier Lambán, la va premiar amb un càrrec, el de directora general de Patrimoni.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Les cares diverses del ‘true crime’

Barcelona
novetat editorial

L’assassí més famós d’Irlanda, radiografiat

Barcelona
Laia Vilaseca
Novel·lista

Laia Vilaseca: “Escrivint, continuo sent jardinera i no arquitecta”

Barcelona
ARTS ESCÈNIQUES

L’Alegria que ‘triomfa’ als Premis de la Crítica

BARCELONA
música

El nou festival Guixolstronic proposa 12 hores de música electrònica

st feliu de guíxols
cultura

L’associació de museòlegs, sobre el polèmic canvi d’orientació del Museu del Disseny: “Caldrà esperar a que es presenti el projecte definitiu”

barcelona
Música

El Festival de Prada s’estén i ofereix concerts sense fronteres

Girona
DANSA

El Sismògraf convoca a respirar amb la natura i a flirtejar amb la tecnologia

OLOT
Crítica
música

Sostinguts per l’estiu

GIRONA