Cultura

Joana Gomila

CANTANT

“ Cada generació té la necessitat de jugar amb la tradició”

Després de sacsejar els esquemes habituals de la música tradicional amb un debut més que remarcable, Folk Souvenir, la manacorina Joana Gomila publica Paradís (Bubota Discos), en què reflexiona sobre la seva condició insular mitjançant, aquesta vegada, lletres pròpies i l’acompanyament, als teclats, samples i sintetitzadors, de Laia Vallès. El presentarà, avui, al Festival Tradicionàrius (C.A.T.; 21.30 h).

Sobre què reflexiona ‘Paradís’?
És una doble reflexió cap al concepte d’illa. Primer, entès des d’un lloc molt íntim, ja que crec que, com a persones, cadascú de nosaltres som una illa i necessitem aquesta delimitació però, alhora, sortir fora i crear arxipèlags a partir de les relacions que establim amb els altres. I, en segon lloc, sobre el fet de venir d’una illa, que és Mallorca. La idea de paradís simbolitza aquesta faceta íntima i aquesta altra més social.
Fa temps que viu a Barcelona, però.
Sí. Quan vaig arribar a Barcelona deia que era de Mallorca i semblava que hagués de veure el mar per tots costats. Ser d’una illa és com ser de qualsevol altre lloc, tot i que és quan te n’allunyes que prens consciència, per exemple, del fet de poder agafar el cotxe i anar, si vols, fins a Berlín. Això té una analogia en l’àmbit humà: sovint cal allunyar-se d’un mateix per entendre allò que som.
A la ‘Jota dels hereus’ parla de l’herència que han deixat els hotels a s’Illot.
Vaig pensar que això, com les platges verges paradisíaques a les quals tant ens agrada anar, també era la nostra herència, i no hi vull girar l’esquena, ja que, les herències, no les triem. Quan érem adolescents ens agradava esmunyir-nos-hi i i anar a conèixer-hi guiris, en aquest hotels, i, per molt que els rebutgem i els critiquem, que em sembla molt bé, no deixaran de ser-hi. Cal decidir què hi fem. I jo n’he fet una jota.
Quan va començar a interessar-se per les cançons del passat?
La meva àvia paterna cantava i, a mi, m’encantava estar amb ella, ja que cada cop que la veia descobria una cançó. Recordo anar-hi de ben petita amb llibretes i gravadores de casset amb l’objectiu de retenir el que cantava i poder-ho aprendre.
El que fa pot tenir vincles amb la música de Niño de Elche i Maria Arnal, per exemple.
Sí, és curiós com cada generació té la necessitat de jugar amb la tradició. Crec que, en el fons, tots estem donant diferents punts de vista sobre una mateixa cosa.
I a què creu que es deu aquesta necessitat?
Al fet que la música popular és la que tenim de manera inconscient a la memòria i la que fa que es teixeixin unions. Vaig estar un any al Brasil estudiant cant i sentia com si la música que hi escoltava ja la conegués. La música popular té la força de despertar-nos una memòria col·lectiva.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
el llibre

‘En els mars del sud’

Sense el seu batec

Barcelona
Mirador

Ens cantava d’un en un

la música

El Petit de Cal Eril: ‘Close to me’

Joan i Miquel Abras, en directe

la pel·LículA

‘Sense perdó’

Una data, una cançó i una història

‘Cavall Fort’ i #joemquedoacasa

Sopa de Cabra, Miki Núñez i Judit Neddermann actuen per ‘streaming’ en un programa del Festival Strenes

Barcelona