Una ficció ben real

Ferran Grau (Lleida, 1982) és un home educat i afable, que creu en el que fa, que no té pressa, i encara menys s’atura, i que presenta una novel·la basada en fets reals en què s’ha implicat molt, emocionalment: L’hivern del coiot, publicada a la col·lecció Crims.cat d’Alrevés.

L’obra té diverses capes de lectura. Com tota obra, sí, però aquesta, una mica més. La primera capa és el cas d’assassinat de la jove lleidatana Isabel Bascuñana, a finals del 2004. La sèrie documental de TV3 Crims dedica un episodi a aquest cas, dilluns vinent, 16 de març, i Grau hi participa en qualitat d’expert.

La segona capa de lectura és el que sent l’autor mentre investiga, es documenta, experimenta a l’entorn de l’assassí, un equatorià, Gilberto Chamba, avui dia a la presó.

La tercera, el plantejament de què és el mal i com es pot combatre i, entre altres lectures possibles –com ara la influència de l’opinió pública, carències del sistema judicial, la visió i reivindicació feminista...–, una de molt destacada és la implicació personal de Ferran Grau, partint d’un fet de l’adolescència, que és “el disparador absolut de l’obra”, assegura. Grau no ha escrit una obra pionera com ho va ser, el 1965, A sang freda, de Truman Capote; en canvi, és més complexa.

“He fet una novel·la confessional. Em despullo de dalt a baix, que és la meva manera d’entendre la literatura. Per això, un episodi adolescent, que em va marcar molt en el context d’aquella edat –amb complexos, autoestima baixa i quan ja volia fugir a la Gran Barcelona i escapar del Far West–, l’explico des del punt de vista de l’adult”, comenta Grau.

“Sis anys després de l’anècdota, la noia mor assassinada i tot aquell passat em retorna.” Grau va dedicar setze anys a pensar l’obra, a gestar-la, a investigar. Els quatre últims anys, han estat el moment de redactar les diferents versions.

És la primera novel·la que hauria volgut escriure, però abans d’aquesta, n’ha publicades tres més (dues a quatre mans amb Oriol Molas, sobre el detectiu barceloní Enric Cazeneuve) i dos llibres de format periodístic. Cap no ha tingut el nivell d’implicació personal de L’hivern del coiot (coiot és com es denomina a la mena de depredadors com el que va assassinar Bascuñana).

“Això que l’escriptura pot ser terapèutica sembla un tòpic, fins i tot cursi, però en el meu cas és veritat. Aquell fantasma del passat, aquell episodi aparentment pueril, però per a mi fosc, l’he pogut reparar escrivint aquesta novel·la”, confessa Grau.

La feina d’investigació va començar per fer un buidatge de la premsa. Però el contacte més valuós va ser l’advocat de la família Bascuñana. “És qui em va donar la documentació més fiable, tota la paperassa.” També va consultar un periodista equatorià jubilat (que li demanava 600 dòlars a canvi de la informació, tracte que Grau no va acceptar) i l’advocada de l’assassí (que va evitar Grau sis mesos), va entrevistar-se amb mitja dotzena de mossos (a l’obra, tots sintetitzats en un), va parlar amb molta gent de Lleida, amb la família de la víctima, és clar, i també va escriure a l’assassí a la presó, perquè no el podia visitar si ell no ho acceptava. Mai no li va respondre cap carta.

A més, Ferran Grau va fer experiments per comprovar coartades i per intentar viure sensacions alienes, desagradables fins al punt de provocar-li el vòmit. “Per documentar-me, he comès uns quants delictes”, assegura sense fer broma. Aclarim que cap de greu.

L’obra comença amb un joc metaliterari que es manté fins al final. “No volia explicar la història d’una manera directa. Per això vaig buscar el recurs de la periodista que m’entrevista quan han passat molts anys de l’assassinat i de la publicació de la novel·la.” Apunta que és cap al 2030, tot i que al text no s’especifica.

Tot plegat genera una estructura trencada i plena de plecs que funciona perfectament i, a més, resulta enriquidora. “No és res de nou, a True Detective i a Entrevista amb el vampir narren uns fets del passat a través d’una entrevista del present, però em va semblar que era una bona manera.”

Pel que fa a la càrrega feminista, afirma: “Si hagués escrit l’obra fa dos anys, hauria estat diferent, perquè la perspectiva feminista m’ha arribat els darrers 18 mesos, gràcies a l’obra de Nerea Barjola sobre el cas de les nenes d’Alcàsser, en què mostra l’onada masclista dels noranta per combatre l’onada feminista dels vuitanta.”

En una part de l’obra, detalla la biografia de l’assassí, amb qui estableix una relació conceptual. “Gilberto Chamba, el Monstre de Machala, menteix sempre. Per tant, té un relat de ficció al cap. Per tant, salvant les distàncies, és un novel·lista i, per tant, entre ell i jo no hi ha tanta diferència, perquè jo també sempre tinc un relat de ficció al cap. He volgut apropar-me a ell des del punt de vista literari, i faig aquesta mena de reflexió creativa, amb tot plegat”, exposa Grau.

Encara no té l’opinió de la família de la Isabel. “L’estan llegint, però sobretot estan preocupats perquè l’assassí sortirà de la presó d’aquí a vuit o nou anys i no estarà curat. Tots els especialistes asseguren que la seva psicopatia no es cura. Per això al llibre també plantejo el debat sobre el sentit de la reinserció social en casos en què la presó no fa la funció prevista”, comenta, amb una visió esperançadora. “He vist el dolor de la gent, les ganes de venjança, he vist el que sentiria si algú matés una filla meva, però no crec que res justifiqui la pena de mort. Tinc l’esperança que hi ha d’haver una solució, no sé si penitenciària, mèdica, psicològica, social, d’educació... I això que aquesta mena de personatges són literalment odiosos, fan por, no tenen empatia per ningú. Són el mal”, conclou.