Amanda i els vius

Isidre Grau (Sabadell, 1945) és un novel·lista i narrador de llarg recorregut, conegut pels lectors d’aquest diari, en què va col·laborar durant anys en el suplement Cultura. Autor que no defalleix, ara ens presenta Un dissabte de primavera, novel·la publicada per l’editorial Trípode, en què narra les relacions de diverses parelles més aviat madures al llarg d’un dissabte. Qui narra la història és l’Amanda, la que va ser esposa de l’Estanis. Té una característica especial: és morta. Com especial és el to fresc i sensual de l’obra.

“Hi ha moltes idees que m’estimulen les ganes d’escriure. La major part s’evaporen, però n’hi ha algunes que persisteixen, tossudament, i deriven en projectes de treball. Fa quinze anys, se’m van presentar aquests sis personatges que es troben en un sol dia i confronten les seves actituds sobre l’amor i el sexe. Els vaig donar corda molt a poc a poc, amb llargues pauses. Havia de ser una comèdia entre shakespeariana i de Woody Allen. I així ha anat avançant entre moltes altres històries meves”, explica Grau.

Per tant, és una història cuita a foc lent. Però què la va posar en marxa? “Al principi, pretenia fer una història dialogada al cent per cent, però, aviat, vaig necessitar una veu conductora. Què millor que una difunta que encara es preocupa pels que ha deixat? Sí, una difunta molt vital i juganera.”

El tema de fons són les relacions de parella, els equilibris entre sentiments i desig, sobretot quan s’arriba a certes edats. “Sí, relacions de parella, però sobretot diferents interessos sexuals i amorosos, que es van redefinint amb el pas del temps. Em va agradar que entre els quatre personatges principals hi hagués un salt d’anys, des dels 30 als 75. Per tant, és una comèdia intergeneracional”, amb un punt de vodevil, de comèdia amable sobre l’amor.

“El propòsit era treballar amb una estructura simple –una trobada en un sol dia–, però amb contínues entrades i sortides, canvis d’escenes i de personatges. I sí, volia que fos una comèdia amable, tot i que hi ha espines de fons. Potser és que m’agrada l’agredolç”, com ja ha demostrat en altres títols de la seva trajectòria. Perquè, amb aquesta novel·la, Isidre Grau ja supera els trenta títols en solitari. Diem en solitari perquè va ser membre del mític grup literari Ofèlia Dracs.

Hi ha una parella més jove i activa. “Amb la parella del Pol i la Lena he volgut contrastar unes relacions més espontànies amb les altres que es mouen en terrenys més mentals i sofisticats. Aquí el clima és obertament eròtic, encara que tot vagi més per la via dialèctica que per la física. Sempre m’he servit de l’erotisme, però incorporat a trames més complexes”, detalla.

La novel·la vol ser molt deslocalitzada, per això els espais són inventats i els noms dels personatges poc habituals. Tot i això, s’ha inspirat en algú proper? “No hi ha res que hagi copiat de la realitat, però l’Estanis, la Guiomar i la Margot em fan pensar en persones concretes. Els altres són pura invenció, però, és clar, quan escrivim solem projectar les nostres experiències o la nostra cosmovisió, oi?”, admet.

No és cosa de jubilar ningú a la força d’un plaer com pot ser escriure, però què l’empeny a escriure? “Tinc l’escriptura en el centre de la meva vida, que no vol dir escriure cada dia. Escriure és pensar, projectar, documentar-se, esquematitzar, escriure a raig, reescriure i reescriure, a més de solucionar les incidències de la vida diària. Això sí, sempre tinc projectes engegats”, com aquest, que “ha anat creixent com un bolet entremaliat” dins el seu bosc literari habitual.