“Amb un Madelman pots fer coses que no tenen res d’infantil”

Després de la mort del meu pare [l’artista Àlvar Ymbernon], el 2015, vaig llegir molts llibres de psicologia per autoconèixer-me i per enfrontar-me a coses amb les quals no m’havia enfrontat mai. Em va ajudar a entendre més les arrels de la meva obra. Vaig tenir una infantesa dura, marcada per una separació problemàtica dels meus pares. En un entorn advers, els nens tendeixen a desenvolupar una imaginació molt creativa. Em vaig construir un món propi de fantasia dins del qual em vaig refugiar. El taronja, que va sortir a l’adolescència, em va servir per canalitzar aquesta realitat paral·lela tan potent. Em va fer sentir lliure per fer el que volgués.

Sempre hi ha hagut activitat artística en la meva vida. Des de petit que el meu pare em feia participar en el seu procés creatiu. Teníem dificultats econòmiques i els caps de setmana assistíem a premis de pintura ràpida per guanyar alguns diners. Quan tenia vuit anys, vaig guanyar el segon premi del concurs del barri de la Font Vella d’Igualada. Van canviar les bases perquè no es tornés a repetir.

Va ser un cop fort. Potser ha afectat la meva mirada als objectes en un sentit més transcendent. Enguany, dins del festival El Més Petit de Tots, vam estrenar L’odissea de Latung La La –un èxit, l’any que ve en farem molts bolos–. Aquí a l’exposició hi presento unes fotografies amb el fons negre, que no havia sortit abans en la meva obra plàstica.

Va venir a fer una conferència sobre dadaisme quan estudiava pintura a Tàrrega. L’any següent, que ja havia acabat els estudis, me’l vaig trobar a Barcelona pel carrer. Quan li vaig dir com em deia va quedar tot parat: resulta que el seu pare i el meu avi eren íntims amics i, a més, teníem un vincle de parentesc. L’admirava. I ell també tenia un fons de joc, no li feia por. Vivia la seva obra com jo visc la meva: com un creixement personal.

Les joguines, com les puntes de ganxet de la meva àvia –una altra figura clau en la meva vida– o com qualsevol objecte que tinc a mà, són eines. Els objectes són paraules. Jo era un estudiant nefast i els objectes eren el meu llenguatge per expressar sentiments. Als sis anys vaig tenir un accident i vaig estar un any al llit. Sé el que es pot arribar a aprendre jugant. Estic per sobre dels prejudicis. Amb un Madelman pots fer coses que no tenen res d’infantil. Ara tinc un problema: ja he utilitzat tots els meus Madelman. I en busco desesperadament. Si algú en guarda, estic disposat a intercanviar-ne per obra meva.

Em guia el mateix impuls del nen que els agafa per atracció visual perquè en desconeix la utilitat.

Des de nadons, els meus fills, el Dadà i la Daida, han vestit roba taronja, s’han rentat les dents amb raspalls taronges i els cabells, amb xampús taronges. S’han fet grans, tenen 15 i 13 anys. Ara la roba ja se la compren ells. Els vaig dir que si volien podien pintar la nostra casa, que per descomptat també és tota taronja, d’un altre color, però em van dir que no, que ells se’n senten part, d’aquesta obra d’art. Han col·laborat sempre amb entusiasme i d’una manera natural en els espectacles. Quan a l’escola els busquen per fer teatre fugen perquè ells et diran que no en fan pas, de teatre. Fer teatre els fa vergonya! Tots dos són molt creatius. I em fa feliç perquè la creativitat és un patrimoni que t’acompanya sempre. És el mateix bon record que em va deixar el meu pare el que vull deixar-los a ells.

Del meu avi: Andrés Ymbernon. L’amic del pare del Carles Hac Mor. Tot un personatge. Era militar, d’una saga de militars que arriba fins a Inverness, Escòcia. El meu pare va ser el primer que no va continuar. Va estar als dos bàndols de la Guerra Civil espanyola. Culte, dibuixant extraordinari, va salvar la Seu Vella de Lleida de diversos espolis i va ser un dels membres fundadors de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. El 21 d’abril l’explicarem en una exposició. Jo en seré el comissari. Treballarem a partir del seu immens fons personal, que la família hem dipositat a l’Arxiu Històric de Lleida. Serà la primera cosa que faré amb amor sense el taronja.