Cultura

CRISTINA ÀLVAREZ ROIG

POETA I ARQUITECTA

“La poesia és a les arrugues d’un rostre que ha viscut intensament”

Coincidint amb el premi Ciutat d’Elx, Roig edita ‘Cosmogonia terrenal’ (Edicions del Sud), que va obtenir el Torre de Piles, en una reflexió sobre l’amor, la bellesa i les seves formes

Parla de geometries i de paisatges. Té relació amb la feina d’arquitecta?
Em considero arquitecta sempre, fins i tot quan escric poesia, faig fotografies o passejo. És una condició que mai no podria canviar. La paraula arquitecte, que etimològicament ve del grec arkhitékton, vol dir el primer dels obrers. Aquesta obra no l’entenc només la construcció d’edificis, sinó d’un món propi que persegueix generar pensament i bellesa a través de qualsevol forma de creació.
És l’essència?
Entenc totes les arts com una sola realitat i amb l’ésser humà com a subjecte i raó de ser. És l’esperit de què em vaig amarar quan estudiava en l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Van ser uns anys fascinants que han marcat el que he fet després. Em considero privilegiada d’haver tingut grans mestres, alguns d’ells escriptors i poetes, que no volien que estudiéssim sinó que aprenguéssim a aprendre per nosaltres mateixos.
Per on començaven?
El punt de partida era el pensament en comptes de la memorització i el model creatiu i no el reproductiu. El més important mai va ser la teoria, sinó la realitat, trepitjar el terreny, escoltar el batec de la natura o de les ciutats, observar el recorregut del sol, caminar pels barris més marginals per copsar-ne les problemàtiques, sempre atents observant.... La mirada és el punt de partida amb què aprehenc el món que després interpreto, qüestiono i recreo amb l’arquitectura o la poesia.
Als meus versos apareixen paisatges o geometries perquè l’espai és l’escenari de la vida i l’àmbit on podem existir en plenitud en el sentit extensiu del terme
.
Per què ho prefereix així?
No soc persona de modes perquè m’agrada el que és atemporal i universal. Encara que de vegades experimento i que també hagi escrit poesia blanca –i Cerimònia del te, obra que publicarà Bromera, n’és un exemple–, em sento còmoda amb les estrofes clàssiques com el sonet o els versos decasíl·labs o alexandrins perquè d’una banda em permeten construir el llenguatge i el poema entès com una estructura i, de l’altra, perquè propicien una cadència i musicalitat sense les quals no concebo la poesia. Segurament es deu al fet que soc arquitecta que necessito apamar el món, en aquest cas el poema, i conferir-li una forma que faci de recipient de la seva essència. Quan m’ho pregunten, ho comparo amb l’aigua, que et pot caure al damunt de manera descontrolada, com un xàfec, o es pot servir en un vas. De vegades ja està bé que sigui pluja o mar, però gaudeixo treballant la geometria de la gerra i voldria, també, poder-la servir en copa. Pel que fa a la temàtica clàssica, tot i que només apareix en una secció de Cosmogonia terrenal, es deu al fet que m’apassiona la mitologia perquè encara ens emmirallem en els déus tan humans que els nostres avantpassats es van inventar. Té relació amb la mediterraneïtat i també amb el plantejament del llibre que s’estructura com un arbre en què la primera secció dedicada als mites són les arrels i la darrera, sobre la metapoesia, són les branques que abracen el vent i el cel, el somni, igual que fem nosaltres.
El dolor i l’amor formen un to elegíac als versos.
La meva obra és un reflex del que he viscut i visc. No puc negar que el dolor i l’amor són els dos eixos vertebradors de la meva poètica, emocions que es complementen i conviuen perquè l’amor fa suportables una vivència dura i alhora el que permet sublimar-les per acabar recreant el triomf de la llum. Són emocions que expresso amb contenció intentant que no prenguin un caire visceral, i per això prefereixo aquest to elegíac subtil, més clàssic.
Carles Duarte parla de consolidació a ‘Cosmogonia terrenal’.
Carles Duarte és un dels meus poetes predilectes i algú que admiro i aprecio per la generositat, senzillesa, modèstia i sensibilitat que el caracteritzen. Juntament amb Israel Clarà, company que vaig conèixer gràcies a la poesia, Duarte és l’altra persona que m’ha incentivat a escriure i no defallir. Li estic agraïda per haver-me acompanyat en aquest camí tan difícil que acabo d’iniciar i que aquestes paraules amb què finalitza el pròleg de Cosmogonia terrenal són un regal i un al·licient per treballar en La construcció del sentit, títol del pròleg d’en Carles amb què m’identifico.
Reflexió, lirisme, sensualitat, autobiografia... Tot és poesia?
La poesia és arreu, fins i tot en el càlcul d’estructures o en les matemàtiques, a les arrugues d’un rostre que ha viscut intensament, al marge del camí o a les flors que neixen a l’asfalt.
El que fa que la puguem reconèixer és la nostra mirada sobre el món, i una manera de viure un altre món just i més bo. Només és possible quan no hi ha contradiccions perquè actuem com diem. Només així estimem el que fem i fem el que estimem, la poesia viscuda.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.