Cultura

Gemma Nierga i Jaume Figueras

Periodista radiofònica i cronista cinematogràfic

“Al cinema hem après com és la vida”

No és un llibre de tesis doctorals, sinó fresc, lleuger, de compartir emocions i impressions

Grease, Up, Les aventures de Robin Hood, Ikiru, Umberto D., Un dia a Nova York, Armas de mujer, Rocco y sus hermanos, Diners caiguts del cel... És fàcil acabar la lectura d’El cine que ens va obrir els ulls (editorial Rosa dels Vents) i acabar amb una llista com aquesta de pel·lícules per descobrir o tornar a veure. Els separen 25 anys, però Jaume Figueras (Barcelona, 1940) i Gemma Nierga (Girona, 1965) comparteixen la professió (el periodisme), la passió pel cinema, una llarga amistat i molta complicitat. Els quatre elements comuns són presents en aquest llibre de converses fresc, lleuger i entretingut sobre les pel·lícules que han marcat les seves vides.

Com porteu el confinament? Heu vist moltes pel·lícules?
Gemma Nierga: El llibre havia de sortir la setmana abans del confinament, ens feia molta il·lusió presentar-lo i compartir-lo. Jo he vist moltíssimes pel·lícules, una de diària, perquè hem intentat que el cinema sigui també un element d’unió entre els quatre membres de la família, amb els meus dos fills i el meu marit. Jaume Figueras: Jo estic sol com un mussol i veig pel·lícules i sèries. M’he fet un fart de mirar pel·lícules del D’A Film Festival, entre les quals hi ha hagut alguna joia, com ara My mexican Bretzel, que serà la bomba de la temporada que ve.
Quin va ser l’origen del llibre?
G.N.: La idea va sorgir un dia en què el Jaume i jo, com tantes vegades hem fet, vam anar a veure teatre, Jesucrist superstar, al Teatre Tívoli. Hi sortia el Ted Neeley, que era l’actor original de la pel·lícula de 1973, i va ser allà, parlant de quantes vegades hem disfrutat veient teatre i pel·lícules, que va sorgir la idea de compartir les emocions que hem sentit, sobretot en el cinema, en un llibre. J.F.: El llibre va tenir una primera fase en què la Gemma i jo escrivíem coses, però vam arribar a la conclusió, amb els editors, que tot seria més fluid si fos un diàleg que gravéssim i que fos completament improvisat. Hi havia uns elements de punts de partida, però cadascú hi deia la seva, tant si coincidíem com si no. Això és el que ha donat frescor al llibre, que és lleuger, no ens enganyem. No és un llibre de tesis doctorals, sinó de compartir impressions i emocions. G.N.: En sap molt, de cinema, podria fer un llibre enciclopèdic. La voluntat no era mostrar tots els coneixements de cinema i totes les pel·lícules que ha vist el Jaume, sinó parlar d’emocions en un llibre fresc, de diàlegs; són converses transcrites.
Què us ha ensenyat el cinema?
J.F.: A mi el cinema m’ha ensenyat la vida, perquè soc d’una generació en què no ens explicaven res de res: ni de sexe, ni de l’autèntica història de la humanitat, i molt menys de la història d’Espanya. El cine t’ensenyava una mica les relacions personals, matrimonials, de sexe, polítiques... Tot ho aprenies gràcies al cinema. La Gemma és d’una altra generació. G.N.: Sí que és veritat, que som d’una generació diferent, però tots dos estem d’acord que amb el cinema hem après com és la vida. Quan era molt joveneta, m’ensenyava com s’havien de fer els petons. Però el cinema també enganya, t’ensenya uns petons, uns amors, unes relacions, que després no són així a la vida. Però comparteixo amb el Jaume que el cinema ens ha ensenyat com és el món, fins i tot com és Nova York. El dia que hi vaig anar per primera vegada vaig pensar que és exactament igual que en les pel·lícules. J.F.: Em va passar el mateix, absolutament! M’ho sabia tot de memòria, gairebé. G.N.: El cinema ens ha obert la porta al món i ens ha ensenyat coses senzilles com ara com és Nova York i coses tan profundes com ara estimar, superar els problemes... El que passa és que no ens hem d’emmirallar en com t’ensenya a estimar, perquè t’emportes alguna decepció en la vida real.
Som fills d’un temps, però també del cinema que hem vist?
J.F.: Sí, absolutament. Sempre dic que el cinema dels anys cinquanta i seixanta, tant l’europeu com l’americà, era el més ric: parlava de problemes socials, familiars, personals... Hi ha una pel·lícula, Rocco y sus hermanos, de Luchino Visconti, en què totes les relacions que hi ha entre els personatges, molt tèrboles a vegades, t’alliçonaven, t’ensenyava moltíssimes coses. G.N.: Jo amb 16 o 17 anys volia fer periodisme, però no tenia gaire clar exactament què volia fer. Una pel·lícula com Els crits del silenci em va donar resposta a moltes preguntes que tenia sobre l’ofici i em va generar moltes més preguntes que em plantejo fins al dia d’avui, dilemes morals sobre com s’ha de comportar un periodista, fins a quin punt s’ha d’implicar per canviar una realitat que li sembla injusta... Això ho vaig descobrir amb Nick Nolte a Els crits del silenci. J.F.: No, no, no, Nick Nolte a Sota el foc. G.N.: Ai, perdoneu! [Riu] Sort que tenim aquí l’enciclopèdia del Jaume. Sí, sí, és Nick Nolte a Sota el foc, a Nicaragua.
Fernando Trueba deia que vivències personals i records de pel·lícules es barregen en la seva memòria. Us passa igual?
J.F.: Home, tinc moltes imatges de cinema a la memòria, però no tantes perquè formin un 50% de la teva vida. El que el cinema m’ensenya no ho intento imitar, sinó assimilar i prou. G.N.: Jo estic d’acord amb el Jaume. Aquesta frase de Fernando Trueba és molt maca, però en el meu cas distingeixo molt bé la realitat de la meva vida de la que he viscut al cinema, que potser sí que té alguna cosa de vida paral·lela. Mai les he confós, ni he intentat imitar el que veiem al cinema, és una realitat que ha caminat paral·lela a la meva vida. I moltes vegades ha estat millor, m’agradava més el que veia al cinema.
Amb el pas dels anys, ploreu més o menys al cinema?
J.F.: Fa temps que no ploro al cinema. Això no vol dir que no hi hagi moments en què em cau la llagrimeta, com al final de Brokeback mountain, quan un dels nois olora la camisa del que va ser el seu amant clandestí. I tornaria a plorar veient Umberto D., de Vittorio de Sica, la història d’un vell que volia demanar caritat i no s’atrevia a fer-ho. Hi ha escenes que són com el gos de Pàvlov, me les poses i ploro. G.N.: Potser sí que plorem menys, i plorem diferent. Quan tens nens, acabes plorant en llocs diferents, però si em poses el final de Cinema Paradiso, a mi no em recuperes. Vaig veure Love story quan era joveneta i vaig plorar com una Magdalena, i l’he vist ara per al llibre i m’ha semblat que té algun moment tan naïf... Tenia 14 anys i ara en tinc 54. És impossible que plorem en les mateixes escenes. J.F.: De tota manera el problema no només és nostre, no hi ha cineastes que siguin capaços d’emocionar-te, no dic la llàgrima fàcil, sinó explicar-te una història que et toqui la fibra. G.N.: Per què no es fan pel·lícules que emocionin tant, Jaume? J.F.: No sé per què. El màrqueting i els estudis de cinema tenen unes pautes molt clares, volen crear emocions a cop d’efectes especials, però no a base de relacions humanes que et facin patir.La mort de Debra Winger a La força de la tendresa era una cosa que et tocava molt a la vora. No dic que s’hagin de fer pel·lícules lacrimògenes, però sí que els sentiments siguin versemblants.
I, amb el riure al cinema, us passa el mateix? Rieu menys?
J.F.: No, no. Jo soc capaç de riure frenèticament amb alguna cosa. Quan tornen a fer per televisió El jove Frankenstein, ric en els mateixos moments que vaig riure fa 25 o 30 anys. G.N.: Jo l’altre dia vaig mirar Misteriós assassinat a Manhattan perquè els meus fills veiessin Woody Allen. A ells no els va agradar gens, van dir que era un home raríssim, però jo vaig riure molt! Jo abans era poc de riure al cinema, o almenys no recordo quines pel·lícules m’havien fet riure, i ara, amb aquesta pel·lícula, tinc ganes de tornar a veure tot Woody Allen, durant el que queda de confinament. J.V.: Doncs la pròxima que has de veure és Annie Hall. L’escena en què es barallen amb una llagosta viva a la cuina continua sent un dels grans gags de la història.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Música familiar: d’aneguet lleig a cigne contra la crisi

girona

Joël Dicker, el plaer d’escriure

barcelona
ÀNGEL SALA
DIRECTOR DEL FESTIVAL DE CINEMA DE SITGES

“La idea és fer un festival híbrid, majoritàriament presencial”

Barcelona
EL LLIBRE

‘Camps de Londres’

La febre per sortir al carrer a fer cerveses, parodiada en un còmic

Barcelona
Els finalistes  com a símptoma
L’APUNT

Els finalistes com a símptoma

Les preuades pomes Max

BARCELONA
LA MÚSICA

Concert de Bigblack Rhino

LA PEL·LÍCULA

‘Els Durrell’