Cultura

Joël Dicker, el plaer d’escriure

L’autor suís torna amb ‘L’enigma de l’habitació 622’ i situa l’acció per primer cop a Ginebra, la seva ciutat

“No ha estat fàcil escriure sobre Ginebra, imaginar una ciutat que per a mi és molt real”
Un escriptor, que aquest cop és el mateix Dicker, és l’encarregat de desllorigar l’enigma del títol

“L’element més important quan escric és el plaer d’escriure. Un plaer que neix d’estar en un univers, en una atmosfera que m’agrada, que m’atrau. Segurament per això treballo sense cap pla establert, amb una llibertat total dins la qual jo puc fer, inventar i imaginar”, assegura l’escriptor suís Joël Dicker (Ginebra, 1985), un supervendes mundial que acaba de publicar la seva nova novel·la L’enigma de l’habitació 622 (Edicions La Campana), en què, de nou, explora un afer del passat amb anades i vingudes temporals constants i una intriga que atrapa el lector des del primer moment, com ja va passava en el seu primer gran èxit, La veritat sobre el cas Harry Quebert (2012), i en els altres dos que van seguir El llibre dels Baltimore (2016) i La desaparició de Stephanie Mailer (2018), publicats també a La Campana.

Com els llibre anteriors de Dicker, L’enigma de l’habitació 622 és un volum de gruix, 688 pàgines, que l’autor suís ha escrit inspirat per aquest plaer que comenta. “No puc saber mai la llargada que tindrà el que estic escrivint. A vegades passa que em dic a mi mateix, una mica més, com quan als nens els expliques una història i en volen més”, afirma Dicker, que afegeix: “Les anades i vingudes, el volum del llibre, són el reflex del meu plaer d’escriure. No puc saber mai si un llibre serà llegit, si serà valorat pels lectors, tampoc tinc cap poder sobre l’èxit comercial o la crítica, però sí puc tenir el domini sobre l’experiència literària durant l’escriptura, i aquesta experiència és una cosa molt personal que només té sentit, per a mi, si em dona plaer”, afirma.

Parlem amb Joël Dicker per Zoom, l’aplicació de moda en temps de confinament. Acaba d’arribar a París des de Ginebra i, amb puntualitat suïssa, es connecta a la videoconferència preparada per l’editorial. “Estic content perquè les terrasses de París acaben de reobrir. Torna la vida”, comenta abans de parlar del misteri que envolta aquesta habitació 622 d’un gran hotel imaginat a la turística estació de muntanya de Verbier, a poc més de dues hores de la seva ciutat, Ginebra, també amb paper destacat en el llibre.

Endavant i enrere

L’habitació 622 i l’enigma del títol és el punt de partida d’un viatge amunt i avall en el temps per intentar descobrir què va passar-hi, i moltes altres coses que hi estan relacionades, quinze anys enrere. La investigació va a càrrec d’un escriptor, com passa en altres llibres de Dicker, en aquesta ocasió ell mateix, fet personatge de ficció. “Però, no soc jo. No és en Joël. És un personatge que he creat i que, per tant, com tots els meus personatges, segur que té alguna cosa de mi”, diu.

L’acció transcorre entre Verbier i Ginebra, el paisatge quotidià de Dicker, que, per primer cop, situa una novel·la “a casa”, lluny de l’Amèrica dels seus altres llibres.

Els protagonistes de L’enigma de l’habitació 622 són Macaire, un banquer amb problemes d’autoestima; Lev, un altre banquer, ell sí triomfador, i Anastasia, l’esposa del primer. Un triangle sobre el qual pivota la investigació de l’alter ego de Dicker, en una acció en la qual es barregen jocs de poder, traïcions i enveges al voltant del món de la banca.

“No ha estat fàcil escriure sobre Ginebra, sobretot al principi, perquè em costava explicar una ciutat imaginària que, per a mi, és molt real. També m’he adonat que, abans, quan situava les accions als EUA, això em permetia mantenir una distància que no he tingut ara. Malauradament o feliçment per a mi, al final vaig tenir ganes de superar aquest repte i escriure una ficció situada a la meva ciutat”, comenta Dicker, que qualifica L’enigma de l’habitació 622 com una novel·la especial, “sens dubte la més personal i, potser, la més ambiciosa”, fins ara.

La més personal, també, perquè L’enigma de l’habitació 622 és un homenatge al seu editor, Bernard de Fallois, desaparegut a primers del 2018 i que va ser el primer que va confiar en Dicker i li va publicar el seu gran èxit La veritat sobre el cas Harry Quebert l’any 2012.

Homenatge

“Aquesta és la primera novel·la meva que Bernard de Fallois no llegirà. El fet que surti al llibre és una manera de poder tenir-lo amb mi”, assegura Dicker, que al llarg de la novel·la aprofita diferents moments per parlar de l’editor, gran intel·lectual i un dels experts de l’obra de Marcel Proust més importants, i fer esment d’algunes de les seves afirmacions sobre la literatura. Per exemple: “Una gran novel·la és com un quadre. Un món a l’abast del lector, que es deixa atrapar per aquesta immensa il·lusió feta a cops de pinzell. Si el quadre mostra la pluja, et notes xop. Un paisatge gèlid i nevat? De cop i volta tremoles. Un gran escriptor és un pintor. I els museus d’aquests quadres són les llibreries.”

De fet, si Dicker es va decidir per Verbier va ser perquè a Bernard de Fallois li agradava molt anar-hi. “Ara amb la novel·la he pogut fer de nou aquest viatge amb ell”, diu.

La famosa banca suïssa té un paper destacat en L’enigma de l’habitació 622, però Dicker afirma que només la fa servir com a decorat.

“No conec el món bancari de Ginebra, ni tampoc he pretès escriure un llibre que expliqui els secrets bancaris. De fet, penso que si els banquers llegeixen el meu llibre, no hi reconeixeran els seus bancs”, ironitza.

Comèdia

A diferència dels seus anteriors llibres, L’enigma de l’habitació 622 té, per moments, un punt de comèdia i amb personatges segons com ingenus, com el mateix Macaire. Tot plegat pot sorprendre el lector. “És el primer cop que ho assajo i m’ho he passat bé. Pel que fa a Macaire, és ingenu, però potser no tant com podria semblar”, indica Dicker, que assegura que alguns autors clàssics com Arthur Conan Doyle, Agatha Christie o Alexandre Dumas li han servit d’inspiració.

Joël Dicker ha passat el confinament a Ginebra, però reconeix que tot plegat ho ha viscut amb inquietud. “La de veure gent patint molt, gent que ha hagut de tancar les seves botigues, que ha hagut d’estar tancada en pisos petits i amb molts a la família, amb violència domèstica. La pregunta és ara mateix com ens n’acabarem sortint”, assegura.

L’autor té ganes de recuperar la normalitat i tornar a les relacions directes, “de fer entrevistes cara a cara, i no com ara”, o de retrobar els lectors a les llibreries, d’encaixar mans i de signar llibres”.

Cinema i literatura

Joël Dicker es va donar a conèixer l’any 2012 amb La veritat sobre el cas Harry Quebert, novel·la multipremiada que ara fa dos anys el director francès Jean-Jacques Annaud va portar a la televisió en una sèrie de vuit capítols. “Em va agradar molt el resultat i la col·laboració amb Annaud. És un home remarcable. També vaig poder veure de prop la gran diferència entre la literatura i el cinema. Sobretot el fet que nosaltres, els escriptors, amb una línia podem imaginar tot un món que el cinema tindrà moltes dificultats per recrear”, conclou.

La societat de l’enveja

Com ja passava, per exemple, en una seva anterior novel·la, El llibre dels Baltimore, l’enveja és present a L’enigma de l’habitació 622, com a motor de l’acció. “L’enveja és un sentiment molt important en la nostra societat. Una societat obsessionada, en bona part, a fer créixer l’enveja en els altres”, assegura Dicker.

“Som en un joc permanent d’intentar mostrar-nos com en els nostres millors dies i, de passada, imaginar que la gent és ingènua”, assegura Dicker, que rebla: “Tenim la necessitat de tenir ingenus que ens contemplin i ens segueixin a les xarxes socials. De fet, nosaltres ens imaginem que aquests seguidors són suficientment ingenus per creure'ns que, ensenyant-los fotos de les nostres vacances extraordinàries, o un rellotge caríssim que ens hem comprat o un cotxe llampant, els suscitarem enveja. Potser som nosaltres els ingenus.”

L’escriptor suís es lamenta que la societat actual prefereixi el lideratge de les “vedettes del món de l’espectacle a, per exemple, científics o astronautes. “Som una societat de creació d’enveja, on la mateixa creació d’enveja és la clau de tot. I això ho trobo força aberrant”, conclou Joël Dicker.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.