Tensió turquesa

“Jo no soc lectora de ciència-ficció ni de novel·la negra, per no contagiar-me, justament”, explica Anna Carreras i Aubets, per evitar confusions sobre la seva última novel·la, Halley 2042, amb un títol i una portada que farien pensar en ficcions futuristes i xais elèctrics. A més, com la seva novel·la anterior, L’ull de l’escarabat (2019), Halley 2042 ha estat publicada per Llibres del Delicte , una editorial que, a pesar del seu lema (“Som novel·la negra en català”), no és gens rígida en matèria estilística. Segons el seu editor, Marc Moreno, el que defineix la novel·la negra no és tant que hi hagi assassinats o policies, sinó “la tensió”, i a Halley 2042 no en falta, de tensió, per exemple entre els dos germans protagonistes, la Laia i en Lluís, que són com la nit i el dia i comparteixen pis però poca cosa més. Ella escriu contes i “defensa molt l’escriptura com a ofici, amb tota la llibertat, però també tota la dificultat i la solitud que implica, i en fa una espècie de manifest al llarg de tot el llibre”. Ell treballa en un forn i es passa la resta del dia tancat a la seva habitació, sense que ni tan sols la seva germana sàpiga què hi fa. “Tots els personatges tenen una doble identitat, una espècie de doble vida.”

En Lluís, que pel seu treball s’aixeca molt d’hora, exigeix a la Laia que li canviï l’habitació perquè al pis del costat, on viu una senyora gran, es comença a sentir un gran enrenou sexual. La Laia, que acaba de llegir Ray Bradbury –“Una rara avis de la ciència-ficció que creu que per escriure has de tenir experiències viscudes”–, farà de “detectiu casolana” per indagar l’origen dels sorolls que sent a casa de la veïna, mentre n’escriu un conte en temps real.

Carreras va escriure aquesta novel·la durant dos mesos d’estiu: “En aquell moment, necessitava matar algú, però vaig pensar que si ho feia acabaria a la presó, així que vaig preferir matar per escrit, i va ser alliberador. En Marc em va suggerir que em recreés en l’assassinat que descric a la novel·la, i així ho vaig fer.”

L’autora veu diferències substancials entre els seus dos últims llibres: “A L’ull..., hi havia només dos personatges i tot passava en un sol espai i en una sola nit. En canvi, Halley 2042 és una obra coral, que es desenvolupa en una franja temporal més llarga i en molts espais.”

De fet, en el llibre la veu narrativa de la Laia es va alternant amb la d’un altre personatge misteriós que “va explicant a algú que es diu Ovidi com és i quins errors ha comès, i això és força inusual en aquest segle XXI, en què predomina un egocentrisme malaltís, perquè no acceptem que ens diguin com som realment”. La novel·la combina, per tant, “una trama criminal amb una reflexió crítica de la societat, acció amb pensament”, i en això resideix la seva originalitat, segons Marc Moreno.

Sense poder donar més pistes per no desvelar la trama, Carreras conclou que “el que pretén el llibre és analitzar la relació entre la humanitat i la tecnologia, i arriba a la paradoxa que la tecnologia acaba ajudant a recuperar la humanitat a la pròpia humanitat”. I, no se sap si per orientar o despistar, hi afegeix: “El llibre és una barreja entre l’estètica de Love of Lesbian i la filosofia de La Casa Azul.” Blau turquesa, com la portada d’El poeta Halley de LOL i com la perruca que l’autora porta en les presentacions del llibre a Instagram.