Cultura

El Grec s’enfronta a la Covid-19

Centenars de sanitaris assisteixen a la inauguració del festival, pensada per agrair el seu treball en primera línia

‘A tocar!’ adverteix de la responsabilitat dels individus en la situació climàtica global
La sortida de l’amfiteatre no té servei de restauració: l’alternativa són els bars del barri

Molt poques cares conegudes del món de la cultura ahir a la nit (se’ls ha reservat la funció d’aquesta nit). La raó principal era donar el màxim d’aforament al personal que ha estat en primera línia lluitant contra la Covid-19. Gràcies al seu treball aquests últims mesos s’ha pogut donar un respir a la població i saltar de la desescalada a la represa. Tot i que s’ha de ser molt prudent (i l’Amfiteatre Grec va voler ser exemplar en tot tipus de mesures per evitar aglomeracions), Barcelona serà una de les poques capitals internacionals amb festival d’estiu. Un privilegi del qual poden gaudir tant artistes (que han pogut recuperar l’ànsia de trepitjar escenari treballant) com el públic (encara que sigui amb aforaments reduïts). Barcelona i el Grec es rebel·len contra les conseqüències de la Covid-19. A la fragilitat de la situació conjuntural amb què s’ha bastit el Grec, l’organització ha actuat amb agilitat disposant d’un programa (el Grec Obert) per donar una viabilitat a tanta demanda de cultura.

Només a les entrades de l’Amfiteatre Grec està previst que el públic accedeixi per ordre de filera. Per exemple, a les sis primeres files s’ha d’ocupar el seient mitja hora abans i els seus ocupants són els últims de sortir.I els espectadors de les files 19 a 21 poden entrar cinc minuts abans i sortiran sense haver-se d’esperar. S’han retirat dues de cada tres butaques (les enumeracions van saltejades) per mantenir l’aforament de 800 persones. Avui es podria tenir una capacitat major respectant les restriccions sanitàries, però es va optar per tenir marge en previsió de possibles sorpreses. Un cop venudes les localitats, ja és impossible preveure una ampliació d’ocupació. Se sigui d’una mateixa unitat familiar o no, hi ha la mateixa separació entre butaques.

La gran majoria de convidats d’ahir va incloure des dels sanitaris dels hospitals de la ciutat, dels pavellons de Salut o representants de les farmàcies i del 061. També es va voler reconèixer la tasca de les ONG (Open Arms, Sindicat de Manters, Fundació Pare Manel o representants de la comunitat xinesa, Banc dels Aliments i Creu Roja) i dels cossos de seguretat (Guàrdia Urbana, Mossos, Protecció Civil, bombers i exèrcit).

L’espectacle no amaga l’estranyesa de la distància entre els intèrprets. De fet, hi juga com un element que comparteix amb el públic. I fa més d’una clara referència a aquesta pandèmia. Tortell Poltrona (un dels veterans, al costat d’Imma Colomer i Frederic Amat) feia un agraïment, en el seu primer monòleg, en què celebrava com els metges havien tingut cura dels pacients sense poder-los tocar. També apel·lava a la responsabilitat dels polítics i de la societat en general: cal reaccionar davant del canvi climàtic globalment. Cal aprofitar “que ens ha tocat” aquesta crisi per entendre la urgència i reduir consums, i evitar incendis planetaris. “Com poder parlar ara de nova normalitat quan mai hauríem d’haver reconegut el que hi havia com una situació normal”, s’exclama Tortell Poltrona.

Imma Colomer va recórrer a un text de Marina Garcés per fer una reflexió també humanitària (“Natura és la paraula que hem inventat per dir i destruir el que hem arribat a creure que no som nosaltres”). I va exigir canvis, més enllà del somni messiànic, en què tot canvia per una raó externa. La nova situació porta a incrementar la por. Però Colomer aventura que, amb la cultura (“posem el cor a l’escenari”) es traça una línia a la sorra contra les pors que conjurem.

Casadesús reconeixia que, gràcies a l’aturada de tres mesos dels Baró d’Evel, ha estat possible aquesta inauguració, que ja els va proposar fa tres anys, però que mai podien fer pels seus compromisos professionals. Ara s’han atrevit a fer-ho, probablement en la situació menys aconsellable de totes. Perquè no hi ha hagut oportunitat de procés de creació conjunt i hi ha hagut molt poc temps per anar enllaçant les diferents aparicions. Baró d’Evel són Blai Mateu i Camille Decourtye. Com ja van fer a Bèsties (en què va debutar la seva filla Taïs), ara donen l’alternativa a Rita, de només sis anys. Fa parella sovint amb el seu avi, Tortell Poltrona. Un privilegi de circ familiar tot i que Baró d’Evel disti molt de les entrades del Circ Cric.

Dilluns es va fer l’assaig general, una actuació que només cobreix la premsa per poder avançar l’article (aquest que esteu llegint) i entrar dins dels horaris de tancament de les rotatives. En aquesta ocasió, hi va haver una notable presència d’espectadors (principalment col·legues artistes) que va permetre posar a prova l’accés a les butaques. També hi ha canvis al servei de restauració. Aquest any només està obert abans de la funció i es potencia un servei ràpid per evitar aglomeracions a les cues. La trobada durant la funció i just després caldrà desplaçar-la a altres espais. El bar del Teatre Lliure estarà tancat també durant aquest Grec (s’ha rescindit el contracte amb l’anterior empresa i ara es convocarà un nou concurs públic)- Pel que fa a la tradicional trobada postfunció, serà a la terrassa de La Soleà, l’espai de restauració del Mercat de les Flors, (que obre a partir d’avui) o als locals escampats pel Poble-sec, com ja advertia el director, Cesc Casadesús, en la presentació d’aquesta edició.

Un espectacle tan intens com senzill, a flor de pell

Baró d’Evel practica un circ de poca altura acrobàtica, però d’alta densitat poètica. Camille Decourtye i, sobretot, Blai Mateu, presenten uns personatges desorientats, amb ganes de ser positiu però amb una inseguretat que els aclapara. L’espectacle (fet per “correu postal”, definia irònicament Tortell Poltrona) demostra la sensibilitat per afinar cada intervenció (preciosa la coreografia de María Muñoz; electritzants els fados de Lina, amb l’acompanyament de Refree) amb un treball constant de Frederic Amat als pinzells. Tocant la pedrera amb els ulls, convertint en un traç intuïtiu, de corbes sinuoses la tonada de Lina. La parella Camille/Blai es presenten en diferents passatges recuperats de Là i en el recurs màgic del vestit de guix negre (per descobrir el vestit blanc de sota), que també apareixia a Falaise. Altra vegada es mouen entre l’absurd inquietant de Beckett i el despropòsit més excèntric d’un August. L’espectacle transita àgilment alternant la paraula (poca i precisa) amb les imatges. I en això la il·luminació de cube.bz desplega tot un ventall de matisos, tot i que aparentment, el dispositiu sigui molt visible i rudimentari.

El director del Grec Cesc Casadesús apel·lava a la poesia per inaugurar aquest Grec, tan vulnerable. A tocar! s’adequa perfectament a aquesta tessitura, tot eixamplant llenguatges artístics i també pulsions generacionals. Camille ha trobat en la veu una angoixa afí a la incertesa de Blai. l Poltrona, per la seva banda, domina el bis amb el seu infal·lible No somos nada. Reggae que avalua el pes d’un humà davant la immensitat de l’univers.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Superar la Covid

barcelona

Carme Portaceli, la capitana

BARCELONA

Urbanisme valida el pla especial de Sant Pere de Rodes

EL PORT DE LA SELVA
FIGUERES

El mural de Wäwä

Un tast de....
‘La dama de l’orgue’, d'Albert Torrens

D’alumna a professora

Crítica
música

Gran senyora

COVID-19

Nou crit d’alerta de l’Acadèmia de la Música

Mor Nuri Yglesias, esposa de Miquel Mascort i fundadora d’El Claustre

girona
dansa

Ésdansa confirma la 38a edició del 20 al 23 d’agost