El pànic al fracàs artístic
El cineasta alemany Jan-Ole Gerster explora a ‘La professora de piano’ la relació entre una mare i el seu fill, dos personatges apassionats per la música clàssica
“Trobo que el fracàs està poc valorat avui en dia i és fonamental per al procés de creació. Això és el que el personatge de Lara no veu, no s’adona que aquest fracàs és una oportunitat de creixement.” Jan-Ole Gerster (Hagen, Alemanya, 1978) ens explica des de Berlín algunes claus per entendre la complexitat i contradiccions del personatge de Lara (l’excel·lent actriu Corinna Harfouch), una funcionària jubilada que va fracassar com a pianista i veu com, el dia que compleix 60 anys, el seu fill (Tom Schilling, un dels actors de la sèrie Hijos del Tercer Reich) debuta com a concertista i compositor.
Tota la pel·lícula transcorre durant aquest dia clau en la vida de Lara, que dona el títol original al film. Avui s’estrena als nostres cinemes –també en versió catalana– amb el títol de La professora de piano. Jan-Ole Gerster comprèn perfectament el personatge. Ell mateix va viure una situació semblant abans de convertir-se en una de les revelacions del cinema alemany amb la seva primera pel·lícula, Oh boy (2012), premi revelació del Cinema Europeu. “Em vaig sentir molt identificat amb el guió de Blaz Kutin, amb la seva opinió sobre l’ambició –explica–. Quan estudiava a l’escola de cinema, estava en una posició semblant a la de Lara, experimentava una ambició desmesurada, volia provar i demostrar-me que amb la meva primera pel·lícula seria el director definitiu. Però això era evidentment una bajanada, i em va acabar portant a la paràlisi. Tenia tants dubtes en un moment donat que vaig pensar a llançar la tovallola. En realitat era terror al fracàs.”
Gerster, que va ser comparat amb Jim Jarmusch per Oh boy, rodat en blanc i negre, creu que cal tenir ambició: “En les arts és important tenir el que no sé si podríem anomenar ambició, però almenys una idea de l’objectiu al qual volem arribar, una visió. Jo crec que passa en tot: a les arts, els esports..., és important saber què es vol i perseguir-ho.” Però “quan l’ambició esdevé quelcom inabastable, pot ser fins i tot destructiva”. “Lara és un personatge que vol arribar a l’absolut, ser la millor en la música, i això és impossible. La professora de piano és sobretot la història de la tragèdia d’una vida errada, perquè la passió per la música conviu amb una por tremenda que no li permet aconseguir res.”
La tragèdia de no arribar
La passió pot ser una trampa que aboca al fracàs, segons el director: “Sento una gran admiració pels personatges que s’apassionen amb el que fan, per això em vaig identificar de seguida amb el drama de Lara, una autèntica tragèdia: una persona que té una passió tan desmesurada, en el seu cas per la música clàssica, en el meu pel cinema, que no és capaç de fer-ne la seva professió. Em sembla terrible.” El director va estar molt a prop que li passés, però va dir prou. “Em vaig haver de plantar i dir-me: quan tingui 70 anys i miri enrere, no vull pensar que no vaig ser prou valent per desenvolupar la meva passió pel cinema. La de Lara és una vida, una passió malbaratada.”Lara és molt contradictòria, una altra de les coses del guió que va atraure el cineasta: “És una dona plena de contradiccions, com pràcticament totes les persones. Les emocions ens sacsegen d’un lloc a un altre i sovint ens trenquen. Per un costat, Lara vol que el seu fill tingui l’èxit que ella no va tenir, i això és molt comú amb els pares i fills, no només en la música. Per un altre costat, si l’èxit de Viktor es materialitza, ella en certa manera el perdrà, sobretot si triomfa com a compositor. Compondre música seria com tallar el cordó umbilical amb la seva mare. I per a Lara, la música i el seu fill són tot el que té.”
