Cultura

Crònica

màgia

Màgia antivírica

L’il·lusionista Xevi mostra al públic dos tubs, un de vermell més gran, per on entra sense dificultats; l’altre, de color verd. “El tub vermell és el capital, els bancs, els governs. El verd som nosaltres, que encara estem verds i no hi ha manera que madurem. Ells ens agafen els diners, la paciència, tot, i ens diuen: heu de treballar més! Ens fan passar pel tub, ara encara més amb el coronavirus.” Tot això ho diu mentre va traient dels tubs, aparentment buits, teles i més teles de molts colors, que semblen no tenir final. “Passarem pel tub, però ho farem amb dignitat i reivindicant les nostres arrels”, i llavors treu dels tubs una gran senyera. En Xevi és així: aprofita els seus trucs per deixar anar, amb molt d’humor, veritats com punys, més encara quan actua a casa, a la Nit d’Il·lusió de Santa Cristina d’Aro, que ell dirigeix i presenta i que divendres va celebrar la 21a edició en un escenari inèdit: el pati de l’escola Pedralta: un recinte a l’aire lliure i amb espai suficient per mantenir les distàncies preceptives entre els espectadors. El problema és que, a les últimes files, la distància respecte a l’escenari era tan gran que pràcticament no es veia res, sobretot en aquells trucs en què era més important el detall.

A pesar de tot, la Nit d’Il·lusió resisteix, fins i tot en aquest any tan mancat d’il·lusions, com l’únic festival de màgia que es fa a l’estiu a la Costa Brava. El mateix Xevi, que també té a Santa Cristina el Gran Museu de la Màgia a la Casa Màgica, va dir que aquest any hauria preferit no fer la Nit d’Il·lusió, tal com està el pati, però s’ha fet per insistència de l’Ajuntament, que fa uns mesos el va nomenar fill predilecte.

En les vint edicions anteriors de la Nit d’Il·lusió s’han pogut veure uns quants mags internacionals de primer nivell. En aquesta 21a edició, les restriccions de mobilitat han fet que s’apostés més pel talent de casa, també d’altíssim nivell: els argentins Brando i Silvana, ja arrelats a Catalunya, amb la seva màgia clàssica i elegant; el Fakir Kirman, que ja fa més de mig segle que menja foc, espases i bombetes regades amb benzina (“això no ho veureu a MasterChef”); el més jove Txema Muñoz, amb la seva combinació de màgia i humor gestual; Enric Magoo, un divertit Frankenstein que va acabar cantant Summer nights de Grease amb unes calaveres molt animades, i un imponent número final de grans il·lusions, amb Zappa obsessionat a tancar la seva companya en aparells impossibles i a travessar-los amb espases. Va ser una gran nit de màgia antivírica, per oblidar-nos de la pandèmia durant una estona. Després ja continuarem passant pel tub.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.