Cultura

Un tast de...

‘Homes en la meva situació’, de Per Petterson

Un diumenge pel matí

Homes en la meva situació
Club Editor
Autor:
Per Petterson
Traducció:
Carolina Moreno
Gènere:
Novel·la
Pàgines:
288
Preu:
19,90 €
El protagonista d’Homes en la meva situació s’acaba de separar. El trencament ha esborrat els contorns de les seves relacions, i ser pare o amant s’han convertit en objectes desconeguts. La seva solitud s’amaga sota les capes de dos paisatges: els carrers d’Oslo i els boscos que porten al fiord. Només troba el son en un Mazda de color cava o a les cases de les dones amb qui comparteix un tros de nit. Homes en la meva situació continua el cicle d’Arvid Jansen, ‘alter ego’ de Per Petterson. Club Editor ja n’ha publicat Cap a Sibèria i Maleeixo el riu del temps, a més de Sortir a robar cavalls, que va convertir l’autor en un referent.

Era diumenge, setembre del 1992, poc abans de les set. Aquella nit havia sortit i l’última hora l’havia passada en una farmàcia del carrer Tollbu convertida en bar, però havia tornat sol a casa. En aquella època, aquell any, era gairebé anòmal, perquè no poques vegades anava al centre d’Oslo i, contra la meva natura, entrava a bars i cafès, traspassava la porta de locals sorollosos plens de fum on tot d’una em sentia com a casa i, sempre contra la meva natura, examinava els voltants i pensava, ¿on passaré la nit avui? Quan abandonava el cafè, el pub o el bar unes hores més tard, rarament ho feia sol. Al final d’aquells mesos havia conegut més dormitoris, més cases i més barris dels que hauria imaginat que pogués abastar un home com jo. Però la cosa va anar morint sola, jo volia ser una foguera i va resultar que hi havia més cendra que flama.

Així, quan va sonar el telèfon aquell matí, estava ajagut al meu llit. Baldat fins al moll de l’os i sense cap ganes d’agafar-lo. Havia begut, sí, però no tant, i segur que ni una gota després de les onze, havia agafat el bus de Tåsen al centre, havia baixat a la cruïlla on ara hi ha una rotonda i havia continuat a peu sota la pluja fina cap a Bjølsen, per l’església de Sagene. Quan vaig entrar al pis em trobava la mar de bé i ja no devia tenir ni una gota d’alcohol a la sang.

El que em baldava eren els somnis que havia tingut. Però explica-ho aquí, a la pàgina dos, què era el que em feia sentir esgotat. Caldrà que hi torni més endavant.

En tot cas, pretenia quedar-me al llit una hora més abans de llevar-me i fer el cafè, seure a l’escriptori i, per poc que pogués, escriure un parell d’hores encara que fos diumenge. Però el telèfon no es rendia. Vaig treure els peus del llit i vaig córrer cap a la sala a despenjar-lo, tenia la sensació que si el deixava sonar sense fer res cometria un delicte. Tota la vida m’he sentit forçat a contestar al telèfon, si no ho faig tinc por que em citin al tribunal.

Era la veu de la Turid. Feia un any que se n’havia anat de casa amb les nenes a viure a Skjetten, a unes cases adossades. Plorava i em va semblar que es tapava la boca amb la mà per esmorteir la veu, i aleshores li vaig dir, Turid, ¿què et passa?, però no m’ho volia dir. ¿Ets a casa?, vaig fer, i no, no era a casa, no. Però Turid, ¿on ets, doncs?, vaig dir, i res, no ho sabia. ¿No saps on ets?, i ella, plorant, va dir: no. No sabia on era.

Merda, vaig pensar. Si plora d’aquesta manera i no és a casa, ¿on són les nenes? Que en tinc tres! Amb mi no hi eren. La mare d’ella era a Singapur, la meva mare morta i el meu pare també, i bona part dels germans, tots morts. ¿Vols que et vingui a buscar?, vaig dir, donant per fet que ella no tenia el cotxe allà on fos, i sense deixar de plorar em va dir, sí, per això et truco, no tinc a ningú més, i vaig pensar, si no tens a ningú més tens ben poc... Però no és el que li vaig dir, sinó, doncs he de saber on ets. ¿Què veus al teu voltant? Una estació de tren, va dir plorant, groga, sense trens. D’acord, vaig dir, potser és massa d’hora, pensa que som diumenge. Aleshores ella va dir, no, no és això el que vull dir, no hi ha vies perquè hi passin els trens.

Vaig rumiar un moment, ¿on podia ser? No hi ha tants llocs a una distància raonable, havia de ser Bjørkelange, no se m’acudia res més, mare meva, eren cinquanta quilòmetres o més, potser seixanta, ¿què hi feia allà sense cotxe, sense ningú, a aquelles hores? Però no podia preguntar-l’hi, no n’havia de fer res, jo en tenia més que prou amb les meves coses, que tirava endavant més o menys. Tota la resta era aigua passada. Ni tan sols ho trobava a faltar al cap d’aquell any tan llarg, ara ja no, vaig pensar. Tanmateix, pensant-ho bé, no estava tan segur que fos veritat.

Ja sé on ets, vaig dir. Surto d’aquí a cinc minuts. Gràcies, va dir ella, i jo, trigaré una mica. Ja m’ho penso, va dir, i jo em vaig preguntar, ¿com pot ser que ja s’ho pensi si no sap on és?

Una cabina telefònica vermella encara en funcionament, una estació pintada de groc que es devia veure des de la cabina. Si l’havia encertada, no seria gaire complicat. És clar que podia tractar-se d’una altra estació de tren abandonada a molts quilòmetres en la direcció oposada, però no se me n’acudia cap.

Vaig passar per la dutxa, em vaig posar la jaqueta curta James Dean i vaig baixar corrents les escales amb mig panet a la mà, cap al pàrquing, a tocar de la parada del bus, davant de l’edifici d’obra vista on vivia, a la plaça Advocat Dehli de Bjølsen, i vaig pujar al meu cotxe familiar de tretze anys, un Mazda 929 de color cava.

Hi vaig ser en tres quarts d’hora. És a dir, molt ràpid, però més ràpid hauria comportat presó.

A l’entrada de Bjørkelangen vaig girar a mà esquerra a la cruïlla de la benzinera i avall, per la cooperativa de gra Felleskjøpet, amb el seu logo pintat directament a les sitges cilíndriques que pugen fins al cel, una espiga groga entre les lletres verdes F i K. A la cruïlla següent vaig girar a mà dreta pel carrer de l’estació, on hi havia hagut l’hotelet amb el cafè; ara totes les finestres a les fosques, ni un llum encès, o sigui que l’havien tancat des de l’últim cop que vaig ser-hi, cosa gens estranya perquè ¿com havia de sobreviure un hotel al poble de Bjørkelangen?

Una mica més avall, com era d’esperar, hi havia la cabina telefònica vermella, no gaire lluny de l’antiga estació. Vaig aparcar davant de l’edifici i vaig sortir. També hi havia la parada de l’autobús, amb tot l’aspecte de ser l’última de la línia, però no veia la Turid enlloc.

A la parada, ni un autobús, calma total, el meu cotxe era un dels tres que hi havia aparcats. Els altres eren un sedan i un cotxe familiar, Volvo tots dos, blaus tots dos, cap de nou. Segur que a Bjørkelangen tothom sabia identificar el propietari de cada cotxe i el meu Mazda devia cridar l’atenció, amb la seva decadència de color cava mig menjada pel rovell i una matrícula que no havien vist mai per aquí, ves a saber si algun veí no estava dient ¿de qui nassos és aquest cotxe? en veure’l per la finestra d’un edifici d’allà al voltant. Pensant-ho em posava nerviós. Era qüestió d’entrar i sortir ràpid. Era evident que la Turid no m’esperava davant de l’estació, a la vista de tothom, i vaig donar la volta a l’edifici fins a l’entrada principal, o el que devia ser-ho quan les vies brunyides s’esmunyien a dins de l’estació, procedents de Sørumsand a l’oest, i sortien per l’altra banda amb un tren a sobre i el revisor inclinat al marxapeu, amb la bandera verda voleiant a la mà i el xiulet als llavis, cridant Al tren!, Al tren! i tornant a xiular, orgullós del xiulet i del so que en treia, ¿i qui no se n’hauria sentit?

Però era una via estreta i ja havia perdut la batalla del futur a la generació anterior, o potser abans, encara que no fes més de vint o trenta anys que el tren encara arribava, confiat, a Bjørkelange i continuava rabent cap a Skullerud, al sud, fins al llac interior i el vapor que et podia transportar per les encluses des del cor del país fins al fiord exterior d’Oslo, i d’allà a qualsevol cap de món, a Espanya, a Amèrica si aquest era el teu destí, i no era un trajecte gaire llarg fins a Sørumsand o Skullerud, el dialecte que hi parlaven era si fa no fa el mateix, i les vies feia molts anys que les havien arrencat i n’havien fet ferralla, i no n’havien posat de noves.

La Turid estava asseguda damunt l’herba, amb el front als genolls, al marge que baixa al riu que jo sabia que es diu Lier. Ho sabia tot de tots aquells poblets escampats per una gran extensió a l’est del país, Østlandet. L’havia recorreguda en cotxe tota sencera, hi havia passat incomptables vegades, sol, de dia i de nit, algun cop amb les nenes al seient del darrere, totes tres o només una, la Vigdis en general, que era la gran. Havia fet quilòmetres i més quilòmetres, fins que me n’afartava. En aquell moment n’estava molt fart. De les carreteres. Dels cotxes, del Mazda i del Ford, de l’Opel, de la marca que fos, dels cotxes amb canvi manual i automàtic, dels que van amb benzina i dels dièsel descomunals, dels que no fan soroll i dels que arrosseguen una fumera repugnant per l’asfalt, com una cua negra que els surt del tub d’escapament. No vaig calcular mai la quantitat de CO2 que arribava a desprendre en aquests tombs amb cotxe, probablement una xifra criminal, la veritat és que la idea em turmentava, hi pensava sovint, havia passat nits en blanc comptant litres de carburant i metres cúbics d’emissions, però ¿què podia fer-hi? ¿Prendre una pastilla? ¿Que no contaminen, les farmacèutiques? Segur que sí, molt, encara que no sabés amb quins components ni de quina manera, si per vessaments líquids al sòl o abocant porqueria a l’atmosfera, o si era una devastació narcotitzant generalitzada.

El que hauria pogut fer era portar el diari d’aquella època. Segurament n’hauria sortit un llibre d’uns quants centenars de pàgines, vaig pensar, hauria tingut interès en termes geogràfics, topogràfics, biogràfics sobretot, aleshores vivia desficiat, feia temps, i no hi havia manera d’allunyar-me del cotxe. Durant el darrer any s’havia convertit en una droga. ¿Què podia fer de mi, a les nits? O el centre d’Oslo o el cotxe, i sortia a fer una copa al bar amb la mateixa freqüència que m’asseia al volant.

Pel moviment de les espatlles vaig veure que encara plorava, ¿com podia plorar tanta estona? No era fàcil d’entendre, però tampoc no sabia què havia passat, i no havia pensat a preguntar-l’hi, era la seva vida, no la nostra.

Després d’un intent absurd i fracassat de carregar-la a coll com fan els bombers, vaig haver d’entaforar-la al seient del copilot. No va ser fàcil, tenia les cames de goma, com si no hi tingués articulacions; primer vaig pensar que anava borratxa, segur que s’havia emborratxat, potser molt, però ja li havia passat, ella em repetia, perdona, Arvid, i jo li deia, relaxa’t, Turid, tot anirà bé, encara que hauria anat molt millor si no s’hagués relaxat tant. Mai l’havia vista així en tota la nostra llarga vida en comú i ara em veia obligat a abraçar-la, però no notava el seu cos com abans, i això em desconcertava; m’havia esperat ni que fos una mica de reconeixença al palmell de les mans, alguna sensació familiar, per lleu que fos, i en canvi percebia el seu cos com una cosa privada i al mateix temps més nítida, sí, precisament per això, no com un cos que s’allunyava sinó com un cos del tot nou i afilat que s’apropava. Ara bé, no era qüestió d’agafar el rave per les fulles, no era a mi que s’apropava, i vaig haver de posar les mans de manera que no toquessin llocs que haurien tocat abans, feia només un any de l’última vegada, però tampoc no recordava si aleshores encara l’abraçava, segur que no, parapetat en mi mateix tenia massa por, si l’abraçava podia passar qualsevol cosa.

Per Petterson

Per Petterson

Per Petterson (Oslo, 1952) va treballar uns quants anys com a obrer, llibreter i traductor, abans de fer el seu debut literari el 1987 amb la col·lecció de relats Cendra a la meva boca, sorra a les meves sabates. El 1990, poc després de publicar la seva primera novel·la, el colpeix una tragèdia familiar –pare, mare, un germà i una neboda moren en l’incendi del ferri a bord del qual anaven a Jutlàndia–. El 2003, amb Sortir a robar cavalls, conquereix els lectors i els guardons literaris d’arreu del món, en més de cinquanta llengües. Des d’aleshores ha publicat Maleeixo el riu del temps i Jeg nekter.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

La Casa Batlló tanca portes pel conflicte laboral

Barcelona
Olot

Cultura per tot l’any vinent

Els últims paradisos

calella

Quan la cultura ens toca

BARCELONA

La ciutat també fa memòria

Girona
Crítica
teatre

La mentida i la realitat són una

Adeu a Sandra Romero, cantant de la Black Music Big Band i Fok

salt

Cops de puny intel·lectuals

Barcelona

L’Acadèmia del Cinema Català homenatja les tretze sales centenàries que encara estan en actiu

Barcelona