Cultura

Un tast de...

‘Els éssers sense ombra’, de Daniel Hernández Chambers Avançament editorial

El quincallaire i el bufador de vidre

Els éssers sense ombra
Baula
Autor:
D. H. Chambers
Il·lustracions:
Antonio Lorente
Gènere:
novel·la
Pàgines:
150
Preu:
19,00 €
Els éssers sense ombra és el primer títol de la trilogia de fantasia èpica medieval Ulls de Mitjanit. Quan Crey queda orfe per culpa de la pesta que ha reduït molt la població, ha d’anar-se’n a viure a la vall de Nalcar amb el seu oncle, un antic cavaller del rei que ara fa d’artesà del vidre com a bufador. Però el destí li té preparada una missió molt especial, a Crey, mentre que una nova i poderosa amenaça d’origen màgic s’acosta a la vall. Aquest primer títol de la trilogia presenta el protagonista, un jove que haurà d’arriscar la vida per salvar els éssers que més estima.

Un llop va udolar al lluny quan em vaig fixar per primer cop en el fet que el quincallaire que recollia la seva parada del mercat no projectava cap ombra al terra.

Les torxes, col·locades al capdamunt de sengles pals disposats a diversos punts del descampat, creaven un joc de llums i ombres. Tots teníem la nostra ombra, igual que els animals i els objectes presents en aquell lloc; alguns fins i tot, depenent d’on se situessin i de com els arribés la llum, tenien unes quantes ombres alhora. Però el quincallaire no en projectava cap.

De cop i volta, el meu oncle va passar pel meu costat i em va etzibar un calbot.

—Vinga, Crey, que t’has quedat embadalit. O ens posem en camí o ens enxamparà la pluja que porten aquells núvols.

Li vaig estirar la capa per cridar-li l’atenció i li vaig explicar el meu descobriment. Però la seva resposta va consistir a agafar-me per força per la barbeta i situar el seu rostre gairebé enganxat al meu per clavar-me la seva mirada als ulls.

—De poc em serviràs si ara resulta que t’estàs quedant cec.

No va mirar ni un moment cap al quincallaire. Va descartar el meu comentari com si fos una ximpleria infantil. Em va plantar la mà a l’esquena i em va empènyer cap endavant.

Els meus pares havien mort l’any abans, quan la pesta va assolar el nostre poble i els supervivents van cremar durant dies els cadàvers i les cases on havien viscut. El meu oncle Clobert va aparèixer quan les flames llepaven el cel i el fum ho cobria tot, em va treure d’allà i em va acollir; em va portar amb ell a la Vall del Nalcar, on l’epidèmia no s’havia deixat sentir, i on Willen d’Orcans, el Senyor de la Vall, li havia garantit refugi si mai ho necessitava, en pagament pels seus serveis en la guerra contra el Nord. Així que dec la vida al meu oncle, perquè no hi ha dubte que si no se m’hagués endut amb ell jo hauria estat una altra més de les innombrables víctimes de la pesta, però a hores d’ara ja havia perdut el compte dels calbots que m’havia etzibat en els mesos que feia que estàvem junts.

Això no obstant, no em queixava: els calbots del meu pare acostumaven a ser més forts, així que m’imagino que els que ells van rebre de l’avi devien ser com cops de picaporta.

Vam recollir amb pressa i vam abandonar el recinte del mercat, estirant el carro; l’oncle Clobert, mitjançant un arnès enganxat a la part del davant, i jo, empenyent des del darrere. Quan vaig mirar per damunt de l’espatlla ja no vaig poder veure el quincallaire, i per un instant em vaig preguntar si no em devia haver equivocat i potser el puzle que formaven els clarobscurs m’havia portat a confusió. Per més coses estranyes que hagués vist, sentit i fins i tot experimentat en la meva curta vida, se’m feia absurd pensar que un home no tingués ombra.

Les tres entrades de la Vall estaven tancades i barrades, i protegides dia i nit per destacaments de guàrdies formats per no menys de vint sentinelles. També n’hi havia d’altres apostats a les torres que coronaven els cims més alts, però no se sabia de ningú que hagués arribat a la Vall per allà, per tal com els elevats precipicis eren molt difícils de franquejar. Willen d’Orcans havia decidit prohibir l’entrada no gaire després de la nostra arribada, ja que els estralls de la pesta no havien desaparegut, malgrat que el punt àlgid de l’epidèmia s’havia produït feia més d’un any. Tots crèiem que les glaçades de l’hivern posarien fi al mal, i durant un temps va fer l’efecte que ho havíem encertat. Amb el fred, el nombre de morts havia minvat, però amb l’arribada de la primavera següent havia augmentat de nou.

Pel que semblava, el mal havia arribat al matí a Nagol, el poble on vaig néixer, i a la nit va començar a córrer la veu que ja hi havia dues dotzenes d’infectats. Persones sanes unes hores abans apareixien cobertes de pústules i nafres sagnants. No calia que en toquessin un altre, per contagiar-lo, el mal es propagava per l’aire, a cavall de les rates o amb l’alè dels humans, i fins i tot deien que l’aigua dels pous podia infectar-se. Segons l’oncle Clobert això era impossible, llevat que algú hagués llançat primer un cos malalt al pou, però d’altres no estaven d’acord amb ell.

Vam arribar a casa quan unes gruixudes gotasses de pluja ja havien començat a caure, així que vam guardar el carro al cobert, al costat del taller, i ens en vam anar al llit.

L’oncle Clobert era bufador de vidre i s’havia proposat ensenyar-me l’ofici, però ni ell ni jo confiàvem que aconseguís assolir el seu grau d’habilitat. El meu oncle era capaç de crear tot tipus d’objectes de vidre amb formes meravelloses que després venia, ja fos al taller o en algun dels mercats que se celebraven de forma periòdica a les poblacions de la Vall. Jo n’aprenia a poc a poc, però bufar vidre era un art molt complicat, i els meus avenços eren lents. Gairebé sempre, les meves lliçons acabaven quan el meu oncle esbufegava fastiguejat i m’etzibava un calbot.

Quan vam arribar a la nostra nova llar, el Senyor de la Vall li va oferir entrar a la Guàrdia, però l’oncle Clobert deia que ja havia tingut prou violència a la vida. Des del mateix dia que ens vam instal·lar no li havia vist empunyar la seva espasa ni una sola vegada. Jo sí que ho havia fet, però sempre d’amagat.

M’agradava aquella espasa pesant i escantellada amb què el meu oncle havia defensat el nostre regne de les ambicions conqueridores dels Germans Reis del Nord i havia donat mort a un bon nombre d’Àguiles Grises, nom amb què es feien anomenar els soldats septentrionals.

El meu pare no havia participat en aquella guerra, perquè havia perdut el peu dret en un accident quan era un nen, i jo estava convençut que això també li havia agrit el caràcter; més tard, quan vaig conèixer el meu oncle, vaig comprendre que la personalitat tosca i amb poca tirada a les mostres d’afecte era una herència de família. La meva mare, en canvi, havia estat molt diferent, el contrapunt perfecte a la sequedat del meu pare. Jo, suposo, soc una barreja del caràcter de tots dos.

Encara sento, de vegades, la veu afectuosa de la meva mare, o el seu eco al meu record, i a l’alba crec sentir les puntes dels seus dits a la meva galta per despertar-me. Diu, entre xiuxiuejos, que els meus ulls són del color de la mitjanit.

Durant mesos, a Nagol es va donar la guerra per perduda; així ho indicaven les notícies que arribaven de tant en tant. Però de cop i volta es va girar la truita, gràcies al valor de la Guàrdia de la Vall del Nalcar, en la qual sabíem que lluitava en Clobert. Les Àguiles Grises dels Germans Reis es van retirar i es va firmar una pau per la qual s’acordava mantenir les fronteres tradicionals.

Ningú sabia quant de temps es respectaria el tractat, però el cert era que ja havien transcorregut tres anys de pau quan va aparèixer aquell mal, contra el qual ni les espases ni el valor, ni tampoc els conjurs o els resos, servien de res.

Un matí els meus pares eren vius i el matí següent havien mort víctimes de l’epidèmia. Hores després el meu oncle es va presentar al poble, em va enfilar al seu cavall i tots dos ens vam encaminar cap a la Vall. Havia pretès arribar a temps de salvar-nos a tots tres, perquè no entrava en els seus plans haver de convertir-se en pare d’un nen de dotze anys que amb prou feines coneixia, però la Providència ho havia volgut així.

En Malken i la Tesna

Després de la jornada de feina, vaig anar a buscar en Malken i la Tesna. Eren els dos únics nois de la meva edat a qui podia considerar amics, i procuràvem passar junts tot el nostre temps lliure. Mentre altra gent m’anomenava «estranger» perquè no havia nascut a la Vall, ells dos sempre se m’adreçaven pel meu nom.

Feien falta uns quants dies per recórrer la Vall en tota la seva extensió, però jo l’havia explorat algunes vegades amb el meu oncle i moltes més amb els meus amics, fins al punt que podia afirmar que la coneixia bastant bé en la seva major part, gairebé igual que els qui hi havien nascut i s’hi havien criat. M’agradava pensar que jo era l’«estranger» que coneixia millor la Vall del Nalcar, sense comptar l’oncle Clobert, és clar.

A la Tesna encara li quedaven un parell d’hores de feina a la taverna dels seus pares, però en Malken sí que estava lliure, així que mentre esperàvem la nostra amiga li vaig explicar el que m’havia semblat veure al mercat. La seva primera reacció va ser mirar-me de reüll amb un somriure incrèdul.

—Fas broma?

—No, ho dic de debò.

—Aquell home no tenia ombra?

—T’asseguro que és el que vaig creure aleshores.

—I ara? Ja no ho creus?

Vaig esbufegar.

—És possible que algú no tingui ombra? El meu oncle em va ventar un calbot quan l’hi vaig dir, i...

—Tot té la seva ombra, Crey.

—M’hauria agradat que tu i la Tesna fóssiu allà. Si tots tres ho haguéssim vist, sabríem si el quincallaire tenia ombra o no en tenia.

—N’ha de tenir. Devia tractar-se d’un efecte de la llum.

Com més temps passava més em convencia que era així, tot i que la tarda abans, al mercat, hauria apostat tots els meus beneficis obtinguts per la venda dels articles del taller del meu oncle a favor que els meus ulls no m’enganyaven.

—D’on era el quincallaire, en tot cas? —em va preguntar en Malken.

—Vaig sentir comentar a algú que venia dels Llacs.

El meu amic es va gratar primer el mentó i tot seguit la punta del nas. Als seus tretze anys, em sobrepassava mig cap d’alçada i almenys deu quilos de pes. No trigaria gaire a ser tan alt i musculós com el seu pare, el ferrer, de qui havia heretat fins i tot el color pallós dels cabells i els rínxols rebels que li donaven l’aspecte d’acabar-se de llevar.

—No ho sé, Crey, què vols que et digui? La llum pot ser molt estranya... Quan obrim la comporta de la farga, les parets del taller s’omplen de figures que sembla que siguin allà però no hi són.

Vaig assentir. Això era ben cert. A la farga del meu oncle, molt més petita que la del ferrer, succeïa el mateix. Més d’una vegada m’havia quedat abstret contemplant com es movien aquelles figures d’ombra a les parets del taller, com si estiguessin dotades de vida pròpia. Gràcies als mesos que duia fent de bufador de vidre, jo millor que ningú havia de conèixer els misteriosos comportaments de la llum.

—Tens raó —vaig assentir—. Segur que són imaginacions meves.

En aquell moment va aparèixer la Tesna, que se’ns va acostar corrent. Malgrat que sempre duia els cabells molt curts i es vestia amb roba folgada, no aconseguia dissimular del tot els seus trets femenins. En Malken i jo no n’havíem parlat mai, però era obvi que tots dos ens sentíem atrets per la nostra amiga. I suposo que ella ho devia saber, perquè les noies tenen una mena de sisè sentit per a aquestes coses. Però, si el tenia, era de les poques coses que compartia amb altres noies de la Vall o de Nagol.

—Ei —va saludar en arribar al nostre costat—, no us creureu el que he sentit explicar fa una estona a la taverna.

Daniel Hernández Chambers

Daniel Hernández Chambers

Daniel Hernández Chambers (Santa Cruz de Tenerife, 1972) va debutar el 2006 amb la novel·la La ciudad gris. Després va publicar El enigma Rosenthal, que marcaria l’inici d’una fructífera i premiada carrera com a narrador de literatura infantil i juvenil, en què canvia de gènere, passant de les aventures èpiques a l’humor i la denúncia social.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Joan Miquel Oliver
MÚSIC

“La llibertat, avui dia, està molt infravalorada”

BARCELONA
Mirador

Sola amb la veu de Tilda Swinton

QUERALT RIERA
Dramaturga i directora

“A Catalunya, ens emmirallem en una pobresa congènita”

BARCELONA

La Casa Batlló tanca

barcelona

Dolor en femení

BARCELONA
LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ

El Pen Català distingeix el kurd Behrouz Boochani

La Hiroshima també caduca

La Hiroshima també caduca

BARCELONA
Maria Climent rebrà el premi El Setè Cel per ‘Gina’
LITERATURA

Maria Climent rebrà el premi El Setè Cel per ‘Gina’

Ana María Ruiz López guanya el premi Feel Good
PREMI

Ana María Ruiz López guanya el premi Feel Good