Arts escèniques

Mutis ‘discret’ de Bonnín

El sector aplaudeix en silenci el comiat d’Hermann Bonnín, entusiasta de Brossa i modernitzador des de l’Institut del Teatre del teatre català en la Transició

Com a director destaca Maragall, Brossa i Palau i Fabre, i el treball constant amb Hausson
Considerat com a pare del teatre d’avui, tant atenia els autors clàssics com els emergents

Galant, li agradava avançar-se a l’interlocutor posant en vàlua el seu treball a l’escena. D’ulls petits i murris, sentia la fiblada de l’emoció per cada proposta, fos com fos. Ahir la seva filla, Nausicaa Bonnín, va anunciar, per les xarxes socials, “el seu mutis discret”: “«Escolteu aquest silenci», deia el seu estimat Joan Brossa.”

Com a director de La Seca, el 2013, l’Hermann va reconèixer que el talent jove l’atreia: “Perquè sento el seu desassossec, no perquè enyori el passat.” Ha estat un entusiasta que ha disfrutat molt de la vida i que dilluns va morir després d’una malaltia que, com Josep Maria Benet i Jornet, l’havia anat apagant i desconnectant de la societat. Sí que va tenir temps d’agrair el, possiblement, darrer reconeixement quan, a principis d’any, se li va informar que se’l reconeixia amb el premi Pérez de Olaguer als Premis de la Crítica. Si s’hagués fet la gala al març, hauria anat a recollir el diploma, ja molt protegit. Quan es va decidir fer la gala per YouTube al maig, la seva companya, Sabine Dufrenoy, va agrair-ho de part seva.

Bonnín ha sabut disfrutar de la vida des del teatre. Home savi, va rebre l’encàrrec de treure la pols a l’Institut del Teatre (IT). El va dirigir del 1971 al 1981. I ho va fer repetint la fórmula que havia practicat a la Reial Escola Superior d’Art Dramàtic de Madrid (Resad). Bonnín va explicar en una conferència sobre el teatre independent, organitzada per l’Institut del Teatre el 2016, que ell es va enamorar del teatre al mercat del Born, quan acompanyava el pare a la parada. Va intuir que el regateig amb els clients, els colors i les olors del mercat havien de tenir una translació al teatre. I s’hi va tirar de cap. Va entrar a l’Institut del Teatre i es va adonar que aquell academicisme no connectava amb el carrer. El seu repte, com a director, va ser aconseguir prejubilar mestres de la declamació per introduir-hi artistes que coincidien amb el compromís social i polític del carrer.Per exemple, a l’Institut van entrar a formar part del claustre Fabià Puigserver, Iago Pericot, Guillem-Jordi Graells. Ell (deia ben divertit en la sessió del 2016) va cedir el seu despatx de director perquè els professors tinguessin un espai per trobar-se i debatre, i es va traslladar a uns antics lavabos, fins que va aconseguir un despatx al Palau Güell, més tard.Eren anys de convulsió als carrers, i l’Institut del Teatre no se’n desmarcava. Tant és així que Bonnín va convidar el cantant exiliat Paco Ibáñez a un concert (sense fer-ne més difusió que el boca-orella) que va causar tot un rebombori universitari i polític en la tardodictadura. El concert es va poder fer, amb policia a la porta i universitaris omplint de gom a gom l’auditori. I amb la posterior estirada d’orelles a Bonnín perquè no ho fes una altra vegada. Per sort, el franquisme estava a les acaballes. Els canvis eren evidents: si Guillermo Díaz-Plaja no havia potenciat el català a l’Institut del Teatre durant els seus 30 anys de direcció (va accedir a l’Escola Catalana d’Art Dramàtic de la Generalitat republicana el 1939 i la va transformar en l’Institut del Teatre, vinculat a la Diputació de Barcelona i que s’inspirava en la Resad, de Madrid), ara el teatre tornava a la normalitat, amb l’aparició de companyies independents, com ara Els Joglars, Comediants, Teatre Lliure i Dagoll Dagom. Col·laboradors d’aquella època li agraïen la seva labor, com ara l’escriptor Jordi Coca (que també va ser director de l’IT durant uns anys). Toni Casares, director de la Sala Beckett, el recordava sempre escoltant i sent mesurat en les opinions en les reunions de les sales alternatives, als anys noranta.

Els actors ja s’havien fet seu el batec del carrer i van emprendre aventures com ara el primer Grec (1976), impulsat pels artistes i d’una militància evident. El 1981, Bonnín va rebre l’encàrrec de dirigir el Centre Dramàtic de la Generalitat (instal·lat al Romea), una institució que pretenia protegir i liderar l’autoria catalana clàssica i contemporània i també interpretar clàssics en català, que havia dirigit Xavier Fàbregas Surroca els dos primers anys després de la seva fundació (1980 i 1981). Bonnín hi va treballar fins al 1988, quan el va substituir Domènec Reixach.

Bonnín, que el 2013 va rebre un dels Premis Nacionals de Cultura, va confessar que els seus tres Reis de l’Orient eren Palau i Fabre, Joan Brossa i Joan Maragall. Amb el mag Hausson, precisament, va decidir obrir una petita sala per a arts parateatrals que reivindiqués Brossa, tot i que el pintor, dramaturg i membre de Dau al Set provés de desvincular-se’n, probablement per pudor. L’Espai Brossa va funcionar del 1997 al 2011, moment en què van assumir el repte de capitanejar una fàbrica de creació de la ciutat: La Seca. A partir de llavors, van duplicar programació, ja que a La Seca tenien dues sales: la Joan Brossa i la Palau i Fabre. De Joan Maragall, potser es pot destacar l’adaptació a la Sala Gran del TNC que el director i actor va fer d’El comte Arnau. La sortida de Bonnín com a cogestor de La Seca (avui rebatejat com a Escenari Joan Brossa) va coincidir en un moment en què, per fi, la Fundació Joan Brossa va aconseguir un espai per reivindicar-lo (després de l’esperada exposició antològica al MACBA del 2015, on va quedar dipositat el seu fons artístic).

La preocupació per la reivindicació del sector va comportar la creació de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya, el 1981. Hermann Bonnín va recollir el relleu de Joan Miralles, Jordi Serrat, Joan Borràs, Francesc Lucchetti i Jaume Comas durant el període comprès entre el 1997 i el 2004. Posteriorment, van ostentar aquest càrrec Arnau Vilardebò, Ferran Rañé, Joan Maria Gual i, des del 2014, Àlex Casanovas. Bonnín va admetre en una entrevista del 2013 a El Punt Avui: “La consciència sindical està sota mínims en tots els àmbits. Per culpa de la decrepitud de les ideologies. Els sindicats no són capaços de canviar les coses; el món liberal ha guanyat. Les noves promocions, avui, molt ben formades, dediquen la seva energia a fer el producte, no tant a la solidaritat sindical. Això no està bé ni malament, és un canvi. També cal dir que en aquests anys hi ha hagut la irrupció del teatre públic i del privat amb responsabilitat de servei públic. Hi ha un món empresarial a Catalunya digne i conscient.”

Actor, i director

Paral·lelament a la seva vida de gestor cultural, ell sempre va voler estar ben actiu tant com a actor com a director, tant al teatre com a la pantalla. El persuadia contínuament. Tant és així, va recordar ahir el director del Temporada Alta, Salvador Sunyer, que ell i la Sabine assistien cada any al cap de setmana dels programadors. I que, el seu darrer muntatge, quan tenia prop de 80 anys, encara provava nous recursos, “en comptes de fiar-se de les eines que ja dominava”.

El 2017 va estrenar Diumenge, de Joan Brossa, i havia sovintejat Palau i Fabre (Don Joan, 2008) i Joan Maragall (El comte Arnau, 2011; Nausicaa, 2006) amb les posades en escena de Hausson i altres autors com ara Labiche (La meva Ismènia, 2013) i Alexandre Dumas (La dama de les camèlies, 2014), sovint al Brossa.

Va rebre, també, el premi ADB a la millor trajectòria artística (1981), el Premi Nacional de cinematografia i vídeo pel curt Refugiats i fugitius (1994) i el Premi Ciutat de Barcelona en l’apartat de teatre (2003). Des del 2011 és membre numerari de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i el 2019 va ser nomenat acadèmic d’honor de l’Acadèmia del Cinema Català.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Les cares diverses del ‘true crime’

Barcelona
novetat editorial

L’assassí més famós d’Irlanda, radiografiat

Barcelona
Laia Vilaseca
Novel·lista

Laia Vilaseca: “Escrivint, continuo sent jardinera i no arquitecta”

Barcelona
ARTS ESCÈNIQUES

L’Alegria que ‘triomfa’ als Premis de la Crítica

BARCELONA
música

El nou festival Guixolstronic proposa 12 hores de música electrònica

st feliu de guíxols
cultura

L’associació de museòlegs, sobre el polèmic canvi d’orientació del Museu del Disseny: “Caldrà esperar a que es presenti el projecte definitiu”

barcelona
Música

El Festival de Prada s’estén i ofereix concerts sense fronteres

Girona
DANSA

El Sismògraf convoca a respirar amb la natura i a flirtejar amb la tecnologia

OLOT
Crítica
música

Sostinguts per l’estiu

GIRONA