Cultura

Crítica

música

Un gran ‘acte sacramental’ verdià

La naturalesa distòpica dels temps que ens han tocat viure porta sorpreses inesperades. Si al mes de març ens haguessin dit que una figura mundial de la direcció orquestral com el veneçolà Gustavo Dudamel seria l’encarregat d’iniciar la nova temporada del Liceu amb un Il Trovatore ens hauríem preguntat si la innocentada s’avançava uns quants mesos. Encara més si, a sobre, hi haguessin afegit que es comptaria amb un repartiment de l’star system liderat per tota una Anna Netrebko com a Leonora i un intent de comptar, seguint els consells de Riccardo Muti per a aquesta òpera verdiana, amb el millor quartet de solistes del moment. Això era impossible quan se sap que Netrebko va sempre en pack amb el seu marit, el tenor Yusif Eyvazov, que cotitza en una altra lliga musical. Però la distopia, com bé sabem, també és sorpresiva i, al final, “la Netrebko” va emmalaltir i va haver de ser substituïda per la cada vegada més cotitzada soprano Rachel Willis.

Presentada en versió concert, hi havia elements que ens podien fer pensar en les versions concert al Festival de Salzburg de títols com la Giovanna d’Arco de Verdi o la Manon Lescaut de Puccini dels anys 2013 i 2016. És clar que en aquestes es comptava amb l’actiu d’una orquestra de la primera divisió com la Münchner Rundfunkorchester, que, com és sabut, no és la del Liceu. Era per això que, més enllà del repartiment, la primera curiositat era veure com se’n sortiria, del repte, la formació liceista. I no ho ha fet amb nota, sinó el següent. Contagiats pel coneixement i saviesa de Dudamel, no ens podem quedar amb l’habitual reconeixement al mestre veneçolà, que va concebre aquesta versió en concert talment com un gran acte sacramental verdià, sinó que cal reconèixer uns professors que van brillar a la fossa. Preciosos colors orquestrals, empastament, fluïdesa i jocs de dinàmiques van portar-nos el record de la visita, ja fa uns quants anys, del citat Muti amb un Macbeth.

També va sortir-se’n amb solvència el cor, que, com sap tothom, necessita més efectius, però va poder deixar-se seduir per aquesta proposta oratoriana de Dudamel. Proposta que va entendre a la perfecció Dmitry Belosselskij (Ferrando) i ja no diguem el Conde de Luna de Ludovic Tézier, un dels millors solistes per al rol.

La citada Willis, tot i saber que no té l’instrument vocal més adequat per a Leonora, va mostrar una línia de cant de classe i va fer-ne una caracterització psicològica que, per al sotasignat, va ser la d’un personatge aclaparat per les circumstàncies de la trama teatral, que venia a ser una mica el mateix que li succeïa a ella mateixa substituint Netrebko. Sí que va haver-hi el marit d’aquesta, un tenor amb un color vocal característic de l’Azerbaidjan i que tanta joia espiritual pot transmetre amb el gènere del mugham, del qual el seu compatriota Alim Qasimov ha estat un gran ambaixador. La sensació que un té en escoltar Eyvazov és la d’escoltar algú sacrificat, amb gran dosi d’esforç, preparat per bons formadors, que ho dona tot per aconseguir un resultat digne, però lluny de la prestació artística que algun benaventurat s’ha atrevit a comparar amb els grans Manrico de la història. Fora d’estil, més immersa en el món verista, ens va semblar l’Azucena d’Okka von der Damerau, tot i disposar d’un instrument i presència vocals importants.

En definitiva. Un Trovatore erigit en un veritable cop d’efecte de la direcció de Víctor García i que ha permès fer brillar com feia temps a l’orquestra. Les cares de felicitat dels músics a la fossa ho deien tot.

Il Trovatore
Director: Gustavo Dudamel
Liceu, 4 d’octubre


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.