Cultura

El millor Bond a pesar seu

L’escocès Sean Connery, mort ahir als 90 anys, va fer-se famós encarnant l’agent 007 en films com ara ‘Goldfinger’ i ‘Des de Rússia amb amor’

Retirat com a actor des del 2003, Connery vivia al marge de l’escena pública

Sean Connery, que va morir ahir a les Bahames als 90 anys, no només va encarnar James Bond, però és indubtable que estarà per sempre més associat a aquest personatge creat per Ian Fleming per projectar-hi les seves fantasies: membre dels serveis secrets de la marina britànica i amant de la vida luxosa, Bond seria una mena d’idealització del mateix escriptor. El cas, però, és que Fleming va dubtar de l’elecció de Sean Connery com a intèrpret cinematogràfic del “seu” James Bond, personatge que havia convertit en protagonista d’una sèrie de novel·les (iniciada l’any 1953 amb Casino Royale) amb trames rocambolesques d’espionatge internacional habitades per malvats que no se sap si volen destruir el món o fer-se’n els amos; això sense oblidar que, en aquells anys de la guerra freda, la Unió Soviètica hi apareix com l’enemic més important representant una amenaça per al “món lliure”. Tal sèrie de novel·les havia adquirit una gran popularitat i la indústria cinematogràfica no ho volia desaprofitar. És així que l’EON, societat de producció britànica que va apoderar-se de la franquícia James Bond, va gestar a la primeria dels últims anys seixanta Agent 007 contra el Dr. No i, a través d’un concurs, va cercar qui podia encarnar aquest agent capaç de burlar tots els malvats del món sense renunciar a una vida hedonista amb gustos refinadíssims (exemplificat amb la seva combinació predilecta: Dom Pérignon de reserva amb caviar Royal Beluga) i a un exercici constant de la seducció aplicat a dones, sempre bellíssimes, que tant poden ser còmplices com enemigues.

El cas és que Fleming considerava que Sean Connery, aleshores pràcticament un actor desconegut, era un home musculós (havia practicat el culturisme) i rude sense la sofisticació que atribuïa a l’agent secret 007 al servei de l’Imperi britànic. Tanmateix, la productora va perseverar en la seva elecció i Connery, sense necessitat d’exhibir gaires recursos interpretatius, va imposar el seu atractiu sexual, un carisma força inqüestionable, un gust per la ironia i, almenys per al creador de James Bond, una elegància inesperada. I és així que aquest actor nascut a Edimburg l’any 1930 dins una família molt humil (la mare era una dona de fer feines i el pare era camioner) va començar a fer-se cèlebre encarnant un personatge classista i amant del luxe que actua al servei de la corona britànica, la qual cosa no deixa de ser una ironia en el cas d’algú que va manifestar-se sempre com un nacionalista escocès favorable a la independència del seu país. No va ser un actor vocacional. Havent exercit abans diversos oficis i conscient que el seu físic resultava atractiu, va presentar-se a un concurs de Mr. Univers. No va guanyar, però algú va creure en el poder de la seva presència i va proposar-li participar, encara que fos de manera testimonial, en el musical South Pacific. Aleshores va iniciar la seva carrera com a actor, que, després d’uns quants papers secundaris en el cinema i la televisió, va ser catapultada amb James Bond.

Després d’Agent 007 contra el Dr. No (1962), dirigida per Terence Young, Sean Connery va encadenar durant els anys seixanta quatre pel·lícules més de la sèrie Bond: Des de Rússia amb amor (1964), Goldfinger (1965), Operació Tro (1965) i Només es viu dues vegades (1967). Cinc pel·lícules, doncs, en cinc anys que van aportar-li una gran fama, però que van fer que es cansés d’interpretar el mateix personatge amb arguments que, a més, considerava repetitius. Es va buscar un substitut, George Lazenby, per Al servei de Sa Majestat, però va ser un fracàs. D’aquí, Connery va ser temptat per tal que assumís novament l’agent 007: 1.250.000 dòlars i l’oferiment de participar en dos films de la United Artists (coproductora amb EON) al marge de la sèrie Bond van aconseguir que, el 1971, interpretés Diamants per a l’eternitat. Aleshores, però, va dir que mai més i és per això mateix que, 12 anys després, va imposar-se un títol irònic, Mai diguis mai més, quan va reprendre el personatge en aquesta pel·lícula “apòcrifa” dirigida per Irvin Kershner al marge de la franquícia oficial. En aquell moment, malgrat que Roger Moore havia demostrat ser prou convincent encarnant l’agent creat per Fleming, es donava per fet que no hi podia haver un Bond millor que el de Sean Connery. M’atreviria a dir que aquesta idea persevera, malgrat la potència de Daniel Craig en pel·lícules de la sèrie més complexes dirigides per Sam Mendes. Tanmateix, podria dir-se que Connery és considerat gairebé per inèrcia el millor Bond, a pesar d’ell mateix, que va arribar a dir que odiava el personatge i que va fer tot el possible per escapar-ne, cosa que, a la vegada, va aconseguir prou plenament.

De fet, els mateixos anys en què feia de James Bond va procurar-se la possibilitat de fer una carrera paral·lela i va trobar el primer gran aliat en Alfred Hitchcock, que, ja l’any 1964, va oferir-li participar a Marnie, en què Connery encarna l’home que, sentint-se atret per la cleptòmana interpretada per Tippi Hedren, s’hi casa descobrint que és una dona frígida a causa d’un trauma infantil: el film, com és propi de Hitchcock, és tan inquietant i ambigu que, davant la frigidesa de Marnie, la primera reacció del marit és violar-la. Al marge de la ficció, Connery ha estat qüestionat pel fet que, l’any 1987, va declarar en una entrevista que hi ha dones que es mereixen ser colpejades. Micheline Roquebrune (la seva segona esposa, amb la qual es va casar l’any 1975, i hi va conviure fins al final) va declarar que la declaració havia estat treta de context (tanmateix, l’enregistrament ho desmenteix) i que, en tot cas, l’actor mai no l’havia agredit. Però la seva primera dona, Diane Cliento (que ho va ser del 1962 al 1973 i, per tant, durant tota l’etapa Bond), va acusar-lo de maltractaments. Ell va replicar que allò que passava és que Cliento no suportava que hagués trencat amb ella. El cas és que fa molts anys que, retirat com a actor des del 2003, Connery vivia al marge de l’escena pública, però tals declaracions possiblement l’haurien posat en el punt de mira en els temps actuals. D’altra banda, qui sap si la seva masculinitat, tan poderosa, despertaria ara la mateixa passió eròtica que va inspirar llargament, més enllà de quan va fer de Bond fins a la seva maduresa avançada, en què continuava sent considerat un dels homes més sexis del món. Tant hi feia que, en l’adaptació cinematogràfica d’El nom de la rosa, es disfressés de monjo, tot utilitzant un mètode de detectiu tan deutor d’Aristòtil com de Sherlock Holmes, o que es convertís en el pare de Harrison Ford a Indiana Jones, l’última croada.

El cas és que, a banda de la sèrie Bond, la trajectòria de Sean Connery és bastant espectacular. Molts no li han acabat de reconèixer unes virtuts especials com a actor i fins s’ha parlat de la limitació dels seus recursos expressius, però la força de la seva presència ha fet que, després de Hitchcock, molts grans directors treballessin amb ell, com ara Martin Ritt (Odi a les entranyes); John Huston (L’home que volia ser rei); John Boorman (Zardoz); Richard Brooks (Objectiu mortal); Brian de Palma (Els intocables d’Elliot Ness); Gus van Sant (A la recerca d’en Forrester, en què, en una de les seves últimes interpretacions, és un vell escriptor que ajuda un jove del Bronx a afinar la seva escriptura), i, entre tantes altres, de manera especial Sidney Lumet, amb el qual va col·laborar a The hill, Gran robatori a Manhattan, El delicte, Assassinat a l’Orient Express i Negocis de família. Sense discutir el valor d’aquests films, tot plegat una mica mascle i a vegades fins testosterònic. Potser és per això que, entre la seva filmografia, em permeto reconèixer la meva estima per una pel·lícula sensible i malenconiosa de Richard Lester, Robin i Marian (1976) en la qual, encara que aleshores només tenia 45 anys, apareix com un Robin Hood envellit i cansat al costat d’una Marian entranyable encarnada per Audrey Hepburn.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.