Rufus, rei de Cap Roig

Més que un gran cantant, més fins i tot que un notable pianista i un compositor brillant, Rufus Wainwright és sobretot un entertainer, un showman de la vella escola que podria viure mesos en el desert sense menjar, però que moriria lluny de l'escenari, privat del seu aliment essencial: els aplaudiments i la devoció d'uns fans als quals divendres va agrair a Cap Roig el seu suport durant aquest últim mig any, des que va morir la seva mare. Eren les paraules sinceres d'un home sol davant el seu públic, al qual també va fer riure en nombroses ocasions quan va manifestar el seu interès desconcertant per la selecció espanyola de futbol –bàsicament perquè alguns dels seus jugadors li semblen atractius– o va jugar una mica a ser la reina del castell de Cap Roig, un recinte que sempre impressiona els artistes forans, especialment si vénen de l'altra banda de l'Atlàntic. Així, el concert de Rufus es va convertir en una espècie de muntanya russa emocional, en què les cançons del seu últim disc, com ara Who are you New York?, Martha i Zebulon, amb un marcat to de dol i confessió reforçat per la sobrietat dels arranjaments –encara més quan tot queda reduït a veu i piano– contrastaven amb els divertits comentaris entre cançó i cançó, com si Rufus volgués treure-li dramatisme a la situació, conscient que, en definitiva, tocava en un festival d'estiu i no en un memorial. Tot i que l'artista ho va donar i tot i més, les ovacions no van poder amagar la trista realitat que una part del públic anés abandonant el recinte durant el concert, per convertir-se en una autèntica riuada humana (humana?) quan Rufus va marxar per primera vegada de l'escenari: el cantant es va veure obligat a tornar-hi de seguida per iniciar la tanda de bisos, en vista del risc que li marxés una part considerable de l'audiència, aquella a la qual, quan va a Cap Roig, l'importa més aviat poc si va a veure un tal Wainwright o Motörhead, perquè en definitiva hi van per lluir-se ells mateixos. Pitjor per ells. Qui va saber entrar en el joc de Rufus, en les seves apassionades versions de Judy Garland acompanyat al piano pel seu còmplice, el director i arranjador Stephen Oremus, va poder gaudir d'una experiència única: molt més que un concert, un emocionant acte d'amor i de comunicació integral. Una meravella.