Llibres

JAUME PONT

POETA

“L’escriptura va ser per a mi una catarsi total”

Tinc clar que l’amor i la paraula són el Big Bang de la poesia: creació és transformació, i transformació és vida
La poesia, adopti la forma que adopti, és un tipus de coneixement que persegueix fer visible l’invisible

Jaume Pont (Lleida, 1947) és un dels noms de referència de la literatura catalana des dels anys setanta, quan va publicar el seu primer poemari, el 1976. Amb premis importants com l’Estellés del 1982 i el Carles Riba del 2006, ens rep al seu domicili de Lleida per parlar de Mirall de negra nit (Labreu), una elegia sobre la mort, però també un cant a la vida que comporta la mateixa poesia.

El seu nou llibre ‘Mirall de negra nit’ és una elegia també a la seva companya, la pedagoga Maria Jesús Cabau. Va ser la poesia un antídot contra el dolor?
Sense cap mena de dubte, l’escriptura de Mirall de negra nit va ser per a mi una catarsi total. Val a dir que m’hagués agradat no escriure’l mai, la veritat... Però, un cop entomada la ferida, cos i ànima em demanaven fer-ho. Es tractava de tancar un cercle i obrir-ne un altre. Hi ha moments en la vida que has d’acarar la mort obertament, despullar-la i despullar-te sense aturador, viure-la, perquè si no ho fas pots acabar devorat per aquesta dama impietosa que anomenem malenconia. Però cal assumir-ho. Del sol negre de la malenconia prové la llum de Mirall de negra nit. I la seva elegia resta escampada al llarg de les pàgines del llibre, talment empremtes que no podré esborrar mai del tot.
L’amor cap a la Maria Jesús havia estat un dels motors dels seus poemes. Com se sent en aquesta nova situació, en la viduïtat d’algú tan important?
Tots passem, hem passat o hem de passar per experiències semblants. Escriure el llibre ha estat una forma de vincular-me, d’arrelar-me per sempre més a la persona estimada, a la seva memòria. I dius bé, l’amor mou bona part de la meva obra i de la meva vida: l’amor, el sentiment del temps, la mort, la paraula.
Són els temes perennes de l’amor, la mort, l’atzar...
Sense oblidar altres temes obsessius sense els quals la meva poesia no s’entén, com la follia o l’atzar, posem per cas. Per a mi amor és el principi cabdal de la creació. Tinc clar que l’amor i la paraula són el Big Bang de la poesia: creació és transformació, i transformació és vida. I en aquest sentit jo soc un poeta eminentment eròtic. Com deia André Breton: es tracta de concebre la poesia com un cos a cos on “les mots font l’amour”.
Escriu: “Com un tatuatge dins l’ombra / que t’habita / ull del buit o larva de l’amor que mor, / esdevindràs pura memòria / del no-res.” No és la poesia com un líquid fixador de la memòria?
Totalment. Com he dit, el meu llibre no fa altra cosa que projectar, des de l’amor, la mort de l’ésser estimat i la seva memòria. Es tracta d’una forma de subsistència davant el no-res. I els poemes no són altra cosa que tatuatges, grafits escrits al mur de la vida o, si vols, a les pàgines del llibre de les nostres vides. El símbol del mirall, omnipresent, va en aquest sentit: em projecto en el mirall de “l’altra”, de l’amant, per tal de fondre, des de l’experiència de la mort, eros i coneixement.
Amor i dolor són les dues cares d’una mateixa moneda?
Jo no podria dir-ho millor: en aquesta història amor i dolor són les dues cares d’una mateixa moneda. Sense oblidar el món dels somnis, que a Mirall de negra nit fa de contrapès d’una situació que ens enfronta a l’abisme del temps present. No cal dir que una situació com aquesta representa tot un repte per al poeta, perquè el llenguatge, davant l’inefable, no pot fer res més que manifestar la seva insuficiència, la seva estupefacció més radical o, com em la paraula dels místics, el seu tartamudeig. Per això, en una instància extrema com aquesta, m’encomano als quatre pilars que entenc fonamentals en la creació poètica: imaginació, profunditat, intensitat i suggeriment.
’Mirall de negra nit’ connecta amb ’Vol de cendres’, que estava dedicat precisament a la mort del seu pare. Els veu connectats, més enllà del sofriment?
En realitat, vistos des d’ara, penso que Vol de cendres i Mirall de negra nit formen un díptic: el meu díptic de l’amor i del dolor. Ara bé, tot i que els uneix la motivació de la mort, estic segur que en aquest darrer llibre el grau d’intensitat és més radical, més punyent, més extrem. Tots sabem que no és el mateix una mort “esperada”, alliberadora d’un dolor físic innecessari, que una mort tràgica i sobtada. Però en els dos llibres la mort és només el detonant de l’escriptura. Només això, Perquè en la meva poesia, el sentit de la pèrdua acostuma a dur aparellat el guany de la memòria i la paraula poètica com a fet perdurable. I per això crec que, per damunt de tot, són dos llibres d’amor, dues fites que testimonien les restes d’un naufragi que pretén proclamar, com el manuscrit dins d’una botella, un acte de supervivència.
No obstant la seva poesia, des de l’avantguarda o des d’aspectes més lúdics, ha estat un cant a la vida. Com la definiria per a un lector no iniciat?
Hi ha tantes formes de poesia com maneres d’acostar-s’hi. Però la poesia, adopti la forma que adopti, és un tipus de coneixement que persegueix fer visible l’invisible.
Quin és el seu objectiu?
La seva aspiració no es altra que donar forma, mitjançant la paraula, a allò que no en té, furgant, aprofundint, descobrint els racons més ocults de l’experiència. I el poeta —cal no oblidar-ho mai— ho fa no només a cavall d’una experiència viscuda, sinó sobretot a través d’una experiència no viscuda, però imaginada. Recordi el que deia un dels grans mestres de la modernitat poètica, el portuguès Fernando Pessoa: el poeta és un fingidor absolut, perquè no només fingeix el món que coneix, les coses en definitiva que té, sinó que sobretot fingeix “el que ell no té”. Per això la poesia és un viatge a l’interior d’un mateix, un viatge que no s’esgota mai.
Vostè és un dels poetes catalans amb traduccions més prestigioses al francès i a l’italià, que són com dues segones pàtries, també en el seu currículum acadèmic i en la seva tasca com a assagista i estudiós. Què van significar aquestes projeccions quan es viu una mica tancat en la poesia catalana?
Veritablement la traducció t’ajuda a tenir una perspectiva àmplia i oberta de la teva obra. Estic molt agraït a tots els meus traductors i traductores: al treball pioner de les traduccions angleses de Hillary Gardner i Julie Wark, la d’Anna Maria Saludes a l’italià, les de Clara Curell, Andrés Sánchez Robayna i el Taller de Traducció de la Universitat de La Laguna al castellà, la d’Alessandra Ihmig a l’alemany, i sobretot la de François-Michel Durazzo, autor de la traducció de tots els meus llibres al francès. Llegint-les m’adono que la traducció és un espai que, d’un costat, permet al poeta aprofundir l’aprenentatge sempre inacabat de la seva llengua i, de l’altra, desdoblar-se i redescobrir-se en altres llengües. En el cas del francès i l’italià, llengües i cultures que conec bé, la satisfacció indubtablement s’acreix.
Vostè ha explorat severament el revers del somni i el contrast amb la realitat. Quina és la seva perspectiva de la vida com a poeta?
Crec que aquest revers del somni que vostè esmenta, i el seu contrast amb la realitat, és una de les claus de volta fonamentals de la creació poètica. Tothom vol conèixer el desconegut o allò que ens és vedat. La poesia fa realitat, en certa mesura, aquest somni. Per això un bon lector de poesia és per a mi aquell que resta sempre obert a noves experiències. Si llegim un poema tot esperant que ens confirmi el que ja sabem, ens fem un flac favor. La meva perspectiva de la vida com a poeta no la concebo sense aquest desig de coneixement que, ben mirat, consisteix en l’afany permanent de desvelar allò que és velat. Per a mi no hi ha poesia sense alétheia, que en grec vol dir “treure el vel”, “treure alguna cosa de l’oblit”.
És indestriable la vida sense la poesia. Hauria resistit sense la poesia?
El viatge de la poesia viu immers en la vida d’una manera tan ambivalent com contradictòria. El poeta viu en un estat permanent d’amor i odi envers la realitat que l’envolta. El desig que el mou és basteix, alhora, d’or i de ferralla, de marbre i de fang. Ara per ara no concebo la meva vida sense la poesia, perquè forma part de la meva manera de ser. Estic convençut, això sí, que llegir poesia obre el pensament i ens oxigena, ens fa més resistents a la fullaraca mediàtica i tant llenguatge alimentat per la banalitat quotidiana.
On pertany el poeta, al món o viu eternament als núvols?
El poeta sap que pertany al món, però alhora sap també que, en tant que amo i senyor de la imaginació, el món li pertany. Més enllà del poder i els seus paranys institucionals, la força d’un creador rau en la seva irreductibilitat, a ser autèntic. Com deia el poeta Edmond Jabès, la singularitat és subversiva. Aquest és el meu contracte social amb la poesia, amb la vida, amb la paraula.
El confinament ha servit per dur el dol amb més tranquil·litat o ha vist com una tortura afegida?
L’he viscut com una tortura afegida, perquè no m’ha permès exercir la meva llibertat. Una de les meves dèries permanents, viatjar, ha quedat, també, confinada als llimbs. I jo no sé viure sense el viatge, el de fora i el de dins.
I en el procés de creació?
Quant al meu procés de creació, la veritat és que el confinament no ha significat cap entrebanc. Com sap vostè molt bé, els que portem damunt la motxilla de l’escriptura sempre vivim, poc o molt, confinats. Però aquest confinament, el de la creació, és voluntari, mentre que en la nova situació pandèmica el confinament és obligat.
Quin és el gran perill?
El que està en joc, perillosament en joc, és el concepte de llibertat. Em preocupa la por generalitzada de “l’altre” o l’assot permanent del Gran Germà. A les plagues bíbliques caldrà afegir, si les coses segueixen així, el virus inclement del catequisme institucional. Per no parlar de les hordes negacionistes, de les quals fujo com de la pesta. Això és el que em mortifica personalment i comunitàriament.
Ha estat durant anys un dels crítics militants de la literatura catalana, i també del Postisme i l’experimentació. Com veu la situació actual?
Crec que la poesia catalana actual gaudeix d’una salut envejable. Si alguna cosa caracteritza les poètiques del nou mil·lenni és la seva diversitat, la mistificació, en definitiva, tot allò que és multiforme, obert, transversal. I, en aquest sentit, diria que els poetes joves d’avui neguen tota acció programàtica, sabedors que en els temps que corren, fluctuants i descreguts, el millor programa és no tenir-ne cap. Quant al paper de la crítica, he de confessar que he viscut temps millors que l’actual.
La seva situació és molt complicada per la manca de tribunes?
El pensament crític d’una literatura és insubstituïble i, vist des de la nostra literatura, inajornable. Tot i reconèixer les aportacions valuosíssimes que s’han fet en xarxa, enyoro les revistes i els suplements literaris d’anys enrere. Com T.S. Eliot, pertanyo a la tribu d’aquells que pensen que una bona forma d’apropar-se a la salut d’una literatura és mesurant la salut de la seva crítica.

La poesia, la docència i la crítica

Pocs currículums a la literatura catalana reuneixen una docència durant més de mig segle. Jaume Pont ha estat professor en diferents universitats internacionals i honoris causa per la d’Atenes el 2018. Fins a l’octubre serà emèrit a la Universitat de Lleida, a la ciutat natal. Ha estat un crític de referència a la premsa diària, però també en l’erudició. El seu assaig sobre el Postisme és de lectura obligada, així com les antologies. En el terreny de la poesia personal, la seva obra és dilata amb intensitat al llarg del temps. A Llibres del Mall publicava un llunyà 1976 el primer llibre, Límit(s), que ja mostrava l’exploració de la llengua des dels ressorts psicològics i existencials. El 1982 va rebre l’Estellés de poesia; el 1991 i el 1997 el Crítica Serra d’Or de poesia per Raó d’atzar i per Vol de cendres respectivament; el 2000, el de la Crítica de poesia catalana per Llibre de la frontera; el 2006, el premi Carles Riba per Enlloc.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Les cares diverses del ‘true crime’

Barcelona
novetat editorial

L’assassí més famós d’Irlanda, radiografiat

Barcelona
Laia Vilaseca
Novel·lista

Laia Vilaseca: “Escrivint, continuo sent jardinera i no arquitecta”

Barcelona
ARTS ESCÈNIQUES

L’Alegria que ‘triomfa’ als Premis de la Crítica

BARCELONA
música

El nou festival Guixolstronic proposa 12 hores de música electrònica

st feliu de guíxols
cultura

L’associació de museòlegs, sobre el polèmic canvi d’orientació del Museu del Disseny: “Caldrà esperar a que es presenti el projecte definitiu”

barcelona
Música

El Festival de Prada s’estén i ofereix concerts sense fronteres

Girona
DANSA

El Sismògraf convoca a respirar amb la natura i a flirtejar amb la tecnologia

OLOT
Crítica
música

Sostinguts per l’estiu

GIRONA