Cultura

Mirador

Els darrers dies de Machado

Ahir es van complir 82 anys de la mort de Machado, a l’exili i “«ligero de equipaje»”

Antonio Machado arriba a Barcelona l’abril de 1938, procedent de València. Ja havia estat a la capital catalana 10 anys abans, quan s’estrenà Las adelfas, una obra de teatre que va escriure amb el seu germà Manuel. Un cop aquí s’instal·la amb la seva família a l’hotel Majestic durant un mes, fins que se’ls troba un allotjament a la Torre Castanyer, propietat de la marquesa de Moragas, al número 21 del passeig de Sant Gervasi, on residirà fins que comenci l’apressat camí cap a l’exili.

Segons tots els testimonis, Barcelona és l’últim lloc on Machado se sent feliç, malgrat estar convençut que la guerra està perduda, malgrat l’arterioesclerosi que tenia des de fa temps i malgrat el seu cor, que, segons el seu metge, el Dr. José Puche, era ja una màquina gastada.

Un cop esbotzat el front de l’Ebre i davant la imminència de l’arribada de l’exèrcit franquista, el dia 22 de gener surten de Barcelona cap a la frontera de Portbou diversos intel·lectuals republicans: Tomás Navarro Tomás, Joaquim Xirau, l’astrònom Pedro Carrasco, el naturalista Enrique Rioja, el psiquiatre Emili Mira, Pous i Pagès –aleshores director de l’Institut d’Estudis Catalans–, Carles Riba i Antonio Machado, acompanyat de la seva mare, el seu germà José i la seva cunyada, Matea Monedero.

L’endemà arriben a Girona en ple bombardeig de l’aviació enemiga i han d’amagar-se unes hores. A la tarda segueixen el viatge fins a Raset, prop de Cervià de Ter, on es quedaran cinc dies al mas Casa Santa Maria. El dia 28 unes ambulàncies de la direcció general de Sanitat els recullen per dur-los a una masia a Viladasens, el mas Faixat, on s’havia establert el comandament de les Brigades Internacionals. Allà es troben, entre d’altres, amb Corpus Barga i el professor Joan Roura.

De matinada surten tots cap a Portbou. Tarden un dia sencer a arribar prop de la frontera a causa de les riuades de carros, cotxes, homes, dones i nens que intenten passar a França, esquivant maletes, baguls, llibres, llits, estris i altres béns abandonats. El cotxe on viatgen es queda sense benzina i, enmig d’una forta pluja i un fred esgarrifador, el poeta amb la seva mare desvariejant i la resta del grup arriben a Cervera, on el cap d’estació de tren els cedeix un vagó en una via morta per poder passar-hi la nit. Machado havia hagut d’abandonar la cartera on duia el seu últim llibre de poemes, el discurs d’entrada a la Real Academia Española i altres treballs literaris. Es troba perdut, acabat i sense un franc. En aquest lamentable naufragi pregunta a Carles Riba si ell creu que li donaran alguna cosa pel seu rellotge de butxaca, preocupat com estava per trobar un allotjament a la seva mare, que pesa menys que una nena i no para de preguntar si falta molt per arribar a Sevilla.

El dia 29, Corpus Barga aconsegueix diners del cònsol espanyol a Perpinyà per arranjar a París el futur immediat d’aquests intel·lectuals exiliats, però Machado vol quedar-se prop de la Península i resol viatjar a Cotlliure, preferint, arribat el cas, marxar setmanes després cap a Moscou, on l’esperaven amb tots el honors, o encara millor, cap a Cambridge, si li arribava oficialment el promès oferiment del lectorat d’espanyol de la seva prestigiosa universitat. Corpus Barga l’acompanya en tot moment i instal·la Machado i la seva família a l’hotel Bougnol-Quintana, la propietària del qual els tracta amb tota amabilitat. Al cap de poc dies Luis Santullano, secretari de l’ambaixada espanyola a París, li envia diners per viure amb comoditat. El poeta, però, ja està tocat de mort.

Tres dies abans de morir demana al seu germà José que l’acompanyi a veure el mar. És l’últim passeig de la seva vida, com si volgués fer realitat els versos finals del seu poema Retrato, com si volgués ser coherent amb les paraules amb què acomiadà Ilià Ehrenburg, quan el va visitar a Barcelona. Aleshores l’escriptor rus preguntà al poeta si no li feia por la mort. Machado li contestà que un home ha de morir amb dignitat; que no importa quan, sinó com ha de morir, per acabar amb aquesta frase: “Si el actor se ha compenetrado con su personaje, le es fácil retirarse de escena.

El 22 de febrer, dimecres de cendra, entra en coma. En veu baixa i monòtona repetia en els últims instants: “Merci, madame; merci, madame...” Va morir al capvespre. Tenia 64 anys. Tres dies després ho feia la seva mare i arribava, massa tard, la molt esperada carta de la Universitat de Cambridge.

El 23 de febrer, sis milicians de la segona brigada de cavalleria de l’exèrcit republicà carreguen el seu taüt fins al cementiri de Cotlliure. Com ell mateix va preveure, anava “ligero de equipaje, casi desnudo, como los hijos de la mar”. Tant és així que una senyora anomenada Deboher, amiga de madame Quintana, ha de prestar un nínxol per poder enterrar el mestre.

Quasi vint anys després, el 12 d’octubre de 1957, el diari Le Figaro Littéraire obre una subscripció popular per erigir-li una sepultura digna. Es recullen 413.500 francs en un parell de dies. Entre els subscriptors hi trobem: Pau Casals, Ventura i Gassol, André Malraux, René Char, Eduardo Santos –expresident de Colòmbia–, l’escultor Manolo Valiente i les llibreries Gallimard i Catalogne, a més d’homes i dones de tots els nivells socials. El 16 de juliol de 1958 se celebra la segona inhumació de les restes d’Antonio Machado i de la seva mare i es dipositen a la tomba actual, que construí l’arquitecte Cyprien Lloansi.

A Cotlliure segueix reposant el seu cadàver com a símbol d’una dignitat que els bàrbars mai podran entendre. En un butxacó de la seva jaqueta el seu germà José va trobar-hi un paper arrugat en què el poeta havia escrit a llapis les seves tres darreres anotacions. Un vers alexandrí: “Estos días azules y este sol de la infancia”; l’inici del monòleg de Hamlet: “Ser o no ser”, i una quarteta a Guiomar, és a dir, a Pilar Valderrama, que ja havia publicat: “Te daré mi canción, / se canta lo que se pierde, / con un papagayo verde / que la diga en tu balcón.”

De la infància a la mort. D’una a l’altra, coherència, dignitat i passió. Aquests són els últims pensaments d’un home “en el buen sentido de la palabra, bueno”, que no va trair la República, com sí que va fer el seu germà Manuel, sumant-se a la ignominiosa dictadura a punta de fusell del règim militar i els seus acòlits, aquells a qui Antonio anomenava “brutos cargados de razón... titanes con alma de gallinas”. Ell va preferir l’exili, que va viure sense por, amb la abatuda serenitat del que perd amb les mans netes, tot el contrari del terror abjecte que ha d’envair el que guanya de forma salvatge, perquè “el miedo a la muerte no es más que un amor sórdido a la vida”.

Avui segueixen existint aquelles dues Espanyes que “helaban el corazón”, una d’elles segueix enrocada des dels temps del Cid Campeador i em temo que disposada a defensar-la fins a l’última gota de sang si fora menester, l’altra és com una Mantis religiosa mirada a través d’un calidoscopi. Barbàrie o incertesa. Mala peça al teler.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.