Pedra d’Honor de les Lletres

La Maria no fa soroll. Escriu. Es fa sentir a través d’històries i de personatges interposats. És la veu de persones que passen per la vida sense lluentor però amb replecs íntims d’il·lusions i patiments. A vegades de patiments molt fondos silenciats per una roda del temps que gira a favor dels poderosos i es rabeja amb els humils. La bona literatura il·lumina les zones d’ombra individual i la col·lectiva, i la Maria ho fa amb una mirada penetrant i un estil propi, sense grandiloqüència i sense el tremendisme que avui està tan en voga.

El Premi d’Honor que li serà lliurat el 7 de juny consistirà, com és habitual, en un trofeu artístic que inclourà una pedra triada per ella. La imatge és tan suggeridora! Una pedra per a l’autora de Pedra de tartera, que va ser la primera pedra del seu edifici literari. Pedra sobre pedra. És inevitable recordar avui aquella Conxa sofrent i callada que era totes les conxes del Pallars. I del mon. L’èxit internacional de la novel·la estén la denúncia a l’opressió de les dones més ençà i més enllà del Pallars.

El compromís de la Maria amb la llibertat és de pedra picada. Quan era del PEN Català va participar en molts actes en defensa d’escriptores perseguides. El 2016 va llegir el manifest de la Diada en la manifestació més multitudinària que s’ha fet mai a Lleida. Aleshores va expressar els anhels d’un poble que vol ser lliure, i ahir mateix no es va mossegar la llengua per alçar la veu contra l’empresonament de Jordi Cuixart i els altres represaliats. Maria Barbal no fa soroll, però les canta clares.

M’ha honorat presentant dos llibres meus i demanant-me que fos el padrí de bateig de Tàndem, flamant premi Josep Pla d’enguany. Va ser una bona ocasió per dir que “tota la novel·la està escrita amb la prosa rica, clara, genuïna, elegant de Maria Barbal. Sovint concisa i amb imatges d’una gran plasticitat”. Ho he sostingut sempre. El 1992, arran de la publicació de la multipremiada Càmfora, vaig escriure al diari Avui: “L’extrema contenció de Maria Barbal té les virtuts concentrades de la gota que regalima després de la pluja: clara, fresca, lluminosa, amb espurnes de diamant, que és l’aurèola èpica de protagonistes modestos, i el tremolor delicat de l’aigua humil, que és el batec líric d’uns personatges anònims.”

Avui els pallaresos estan de festa. Se senten orgullosos de l’escriptora que els ha donat una veu universal. Orgullosos que del pedregam amuntegat a les tarteres en surti una que serà un trofeu d’honor per a la Maria. Una pedra preciosa, com la seva prosa.