Música

OVIDI 4

COL·LECTIU POÈTIC I MUSICAL

“Som els que vam néixer en la democràcia de l’amnèsia i l’oblit”

Es fa difícil pensar que Ovidi Montllor el reivindiquessin els que l’havien bandejat i silenciat
Ovidi, com Vicent Andrés Estellés, és un referent molt polièdric. No és música i prou. És política, filosofia...

Borja Penalba (València, 1975), l’exdiputat de la CUP David Fernández (Barcelona, 1974), David Caño (Olot, 1980) i, des del 2017, Mireia Vives (Llíria, 1981) comparteixen el col·lectiu Ovidi 4, dedicat en cos i ànima des de fa set anys a mostrar la vigència de les cançons i el pensament de l’alcoià Ovidi Montllor (1942-1995). L’Ovidi se’n va a la Beckett (Sembra Llibres / Propaganda pel Fet!), el seu darrer projecte, és un llibre disc que recull part d’un espectacle de tres hores i mitja a la sala barcelonina l’11 de juny del 2019, darrer dia del judici de l’1-O, i que s’acompanya de textos de Jana Montllor, filla d’Ovidi; Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, i la filòsofa Marina Garcés, entre molts d’altres. Després de passar fa uns dies pel Festival Strenes de Girona, Ovidi 4 actuaran demà a Xàtiva en la inauguració d’una exposició d’Antoni Miró en homenatge a Ovidi Montllor; dissabte a Barcelona en un acte de commemoració impulsat per Barnasants dels 10 anys del 15-M, i diumenge a Taradell.

Què explica que Ovidi 4 s’hagi convertit en un projecte... estable?
(MV) Jo no diria que ho siguem, encara, tot i que l’amor que ens tenim sí que ho és, d’estable! [riu]. (DC) Mai no hem tingut cap voluntat de permanència. Vam sorgir arran d’una crida del Feliu Ventura per homenatjar l’Ovidi i, com que vam veure que la resposta era bona i ens ho passàvem bé, vam continuar fent concerts. Al cap d’un temps va sumar-s’hi la Mireia i van començar a produir-se aniversaris molt concrets: el del Barnasants, el de l’Ovidi... (DF) Si haguéssim volgut romandre de ben segur hauríem durat molt menys. Però va entrar la Mire, va haver-hi també l’octubre del 2017... Al cap d’un dia d’haver-nos dissolt, per exemple, ens va venir en Pere Camps [director del Barnasants] i ens va dir: “Ei, que el 2020 farà 25 anys que l’Ovidi va marxar de vacances! Què farem?” Nosaltres no ho teníem entre els nostres càlculs.
Què recorden d’aquell concert a la Beckett que ara publiquen en llibre disc?
(MV) Que va ser molt catàrtic. (DC) Tots sentíem que seria l’últim, la qual cosa explica que acabés durant 210 minuts, tot i que en CD n’hi ha 79. Al final, com dèiem, no va ser el final per diferents circumstàncies, però en aquell moment estàvem convençuts que sí que ho seria.
Al contrari del que algú pugui imaginar, però, no hi ha només Ovidi. Canten a Mikel Laboa, a Pau Riba amb la Fireluche, al manifest ‘Fora catalans dels Països Catalans’ de Martí Sales...
(DF) Quan érem Ovidi 3 sí que pràcticament tot eren versions d’Ovidi, però amb Ovidi 4, més que imitar-lo, la qual cosa és naturalment impossible, volíem dialogar-hi. Hem volgut centrar-nos en com una generació, que és la nostra, interpreta l’esperit d’Ovidi. Com se l’ha fet seu i què significa mirar el món al segle XXI amb les seves ulleres. (DC) Intentem fer el que ell feia però sense imitar-lo, sinó reajustant-lo a la realitat actual. Agafem cançons seves, que són de total vigència i actualitat, i també textos d’altres que conviden a la reflexió, la qual cosa ell també feia.
I doncs, com es veu el món del segle XXI amb les ulleres d’Ovidi?
(DF) La pregunta que hauríem de fer-nos és per què hi ha cançons de l’Ovidi que semblen escrites no ahir sinó aquesta mateixa matinada! I què lliga els bombardejos feixistes del 38 al País Valencià, és a dir Homenatge a Teresa, amb les massacres de Gaza. O l’alcalde de La fera ferotge amb Manuel Marchena. El fil de tot plegat és que les relacions de poder que ell denunciava no han canviat tant.
Diuen sovint que cada generació ha sentit Ovidi a la seva manera. Com l’ha sentit la vostra?
(DF) Doncs mira, en David [Caño], per exemple, coneix de primera mà l’ocupació del casal popular de Gràcia fa gairebé vint anys, que s’acabarà dient Ovidi Montllor i que reuneix gent jove que, segurament, fins aleshores no havien conegut Ovidi. Jo, al Borja [Penalba] el conec l’any 2006, ara farà quinze anys, quan, al Palau de la Música, s’hi va fer L’Ovidi se’n va al Palau. L’any 2011, d’altra banda, sortien El Diluvi, que era un grup que agafava el nom d’una de les seves cançons... És com si Ovidi mutés en cada generació! (MV) Tot, a més, ha nascut al carrer, al sotabosc. Ovidi, a les escoles del País Valencià, no se’ns ha ensenyat mai... (DC) És curiós perquè Ovidi Montllor és tan ampli i complex que hi ha, pràcticament, un Ovidi per a tothom. L’Ovidi actor, l’Ovidi compromès, el músic que reapareix de múltiples maneres... Inadaptats, per exemple, el tornen punk, i El Diluvi, que ara mencionàvem, s’hi aproximen des d’una vessant més folk. Nosaltres ho fem des de la poesia, la rapsòdia, la cançó d’autor, però és com si tothom pogués trobar un Ovidi, i Ovidi, en canvi, fos sempre el mateix. (DF) És com una caixa d’eines, de fet. L’octubre del 2017 recordo haver cantat molt Serà un dia que durarà anys, perquè ho era. I avui, més aviat, toca cantar De manars i garrotades, que és una crítica a la Transició i a aquelles coses que no acaben mai de canviar.
Per què és la vostra, la generació que recupera Ovidi Montllor, i no les anteriors?
(MV) Ho veig reflectit en mos pares, això, en com van viure aquella època, que ara entenem com una falsa democràcia. És una generació que la va viure com si aquells fossin temps de bonança, però ho mires ara i penses: “Ostres, quina mentida més grossa, no?” (DC) L’Ovidi era compromès i prenia partit, i en arribar la Transició va començar-se a considerar que, de crític, ja no calia ser-ne, i que ja no calia tampoc denunciar, sinó que eren temps per a altres coses. Si algú, com ell, s’entossudia i advertia que amb la Transició no s’hi podia creure perquè estava plena de punts febles, podia ser víctima de l’hostilitat i el bandeig, que és exactament el que a ell li va passar. Se’l va esborrar del mapa. I no únicament va fer-ho l’enemic contra qui suposadament lluitava, sinó gent que considerava que estaven al seu bàndol. Si tenim en compte això, doncs, i responent a la teva pregunta, es fa difícil pensar que a Ovidi el reivindiquessin els que l’havien bandejat i silenciat. Durant molts anys es va callar. I potser sí que és a partir de la nostra generació quan es comença a mirar enrere i ens adonem que els problemes continuen sent els mateixos. Quan fas aquesta mirada enrere entens per què l’Ovidi és de les persones que cal reivindicar i que més reflecteixen la lluita que fem ara i aquí. Des dels casals populars, i les festes majors no subvencionades, van aparèixer grups crítics que miraven cap enrere i buscaven referents. I hi troben l’Ovidi. Se’l musica, es popularitza en tot un sector, una generació se’l comença a fer seu, i és a partir d’aquí quan, d’alguna manera, es comença a fer una mica de justícia. (BP) Malauradament no és justícia en vida, però! No hem d’oblidar que va haver de morir, i això és trist. (DF) Si aquesta recuperació l’ha fet aquesta generació és perquè som els que vam néixer en la democràcia de l’amnèsia i l’oblit. L’altre dia, a TV3, feien un reportatge, La corona retratada, la conclusió del qual era que hi havia una sèrie de coses que feia quaranta anys que se sabien i no s’havien dit. Doncs bé, l’Ovidi sí que les deia, a De manars i garrotades. Que Ovidi, doncs, torni a estar al centre des de la perifèria és una victòria de la memòria contra l’oblit. Un clatellot amb la mà oberta als planificadors d’aquest silenci. La Història, a l’esquerra, també l’escriuen els vencedors, i això és tota una esmena general en la qual es diu: “Doncs no, no ens serveix tota la Història que ens heu venut!” I, a més, sobre això sempre diem que l’Ovidi ens porta a molts Ovidis. Ens serveix per recuperar Salvador Seguí, Maria Mercè Marçal i tants altres oblidats i, especialment, tantes altres oblidades. Enmig de tantes derrotes, que de l’Ovidi se n’hagi fet cançó, samarretes, pensament i tanta gent se l’hagi fet seu és una petita victòria inexpugnable que ja ningú pot revertir.
Tenint en compte aquesta victòria, no convindria més, per exemple, un “Pi de la Serra 4” o un “Toti Soler 4”? No correm el risc que, amb ells, ens passi el mateix?
(BP) Ja ens està passant, de fet. Tot i que no estem ni a l’altura del betum de la seva sabata més vella, Toti Soler està en molts concerts d’aquesta gira nostra. És la nostra manera de dir: “oju, aquest senyor figura entre el millor que li ha passat musicalment a aquest país!”. (DF) En una societat que tracta millor els morts que els vius, és la nostra manera d’intentar que no ens passi el mateix, sí. (BP) Jo, fa unes setmanes, en aquest sentit, vaig produir un espectacle d’homenatge a Lluís Miquel, que és un cantant valencià imprescindible per entendre moltes coses del País Valencià. Va ser dir que ho faríem i van aparèixer Serrat, la Maria del Mar [Bonet], en Toti… Tothom volia ser-hi. Amb en Quico ho vam fer pel seu 70è aniversari a Luz de Gas, però és cert que aquestes coses solen fer-se coincidint només amb efemèrides i tenen la rellevància que tenen. Ovidi, en tot cas, com Vicent Andrés Estellés, és un referent molt polièdric. No és música i prou. És política, filosofia… I, de referents com aquests, no n’anem sobrats.
En l’homenatge a Lluís Miquel, del qual parlava en Borja, Albert Garcia, poeta, feia un toc d’atenció: Catalunya, de tots aquells músics valencians, només havia sabut realment valorar els que havien vingut a viure a Barcelona.
(BP) És que el problema dels Països Catalans és Barcelona, on aprecieu només el que teniu aquí al voltant. Raimon és un semideu, però a Lluís Miquel, o tots els que es van quedar allà, ni se’l coneix. No és ni tan sols un fet musical. A Catalunya, tret d’algunes persones amb una sensibilitat concreta, li ha importat sempre un pito el País Valencià. Això sempre ha estat així. Hi ha una gran desconeixença, i això, en la meva joventut, feia molta ràbia. Veies tothom a Catalunya mirant cap al País Basc i pensaves: “I nosaltres?” (DF) Finalment, però, sense administració, amb l’administració en contra i contra l’administració, qui ha tingut una escena cultural, un ressorgiment amb un impacte social i polític no pas menor, ha estat l’escena cultural valenciana. (BP) També hi ha hagut la desgràcia, però, i això ve d’abans de Rita Barberà, o de Camps i del PP, sinó que ve de Lerma, i per ordres directes d’Alfonso Guerra, de desvertebrar els Països Catalans. I, per altra banda, també hem de reconèixer que els valencians hem tingut a Catalunya una rebuda que els catalans no han tingut al País Valencià, tret de casos excepcionals com Llach o Bonet, que ja venien del temps del franquisme. Mires els últims 30 anys i t’adones que Els Pets, per exemple, a València potser hi han fet dos bolos. Això complica molt construir ponts d’anada i tornada.
Hi ha algú, en l’actualitat, que molesti com ho feia Ovidi Montllor?
(BP) Ara no ho sé, però amb Feliu [Ventura] i Obrint Pas vam estar en una llista negra de la ràdio pública catalana durant deu anys. Per què? Mai no ho he sabut. Ni ho he preguntat ni m’ha interessat. Però a la radiofórmula això no sonava perquè, d’alguna manera, entenc que molestava. (DF) Tens Valtònyc exiliat, Pablo Hasél empresonat, una revista com El Jueves segrestada, diaris tancats… Cada vegada el setge és més bèstia. Un context, però, amb 3.500 represaliats des de l’octubre del 2017, amb un 90% de gent catalana que esta en contra de la monarquia, un 57% que no votaria la Constitució, un 80% contra la repressió i un 75% a favor d’un referèndum, en tot cas, fa pensar que hi ha molts Ovidis. (BP) L’hegemonia que veus des de les institucions continua sent amable, però. Ho era amb el rock català i ara ho és amb Manel, Els Amics de les Arts i companyia. Que, ep!, són gent que fan les coses molt bé, això és qüestió de gustos. Però és curiós constatar com allò que és hegemònic, ara i abans, ves per on, sempre és amable.

Record, crítica i autocrítica

La publicació, ara fa uns dies, de L’Ovidi se’n va a la Beckett, ha coincidit, aquest mes de maig, amb l’aniversari –el quinzè– d’un concert al Palau de la Música que va servir per constatar com, després d’anys de silenci i oblit, Ovidi Montllor era reivindicat per una generació nascuda durant els anys de Transició, i l’aniversari, també, del 15-M, que Ovidi 4 commemoraran dissabte amb un concert a les Cotxeres de Sants amb participació, entre d’altres, de Toti Soler, Quico Pi de la Serra, VerdCel, Sílvia Comes, Anna Ferrer, Txell Bonet, Núria Martínez Vernis i Marina Garcés, que vol ser “un record però també una crítica (i autocrítica) de la feina feta i de la que queda per fer”. A la Sala Beckett, Ovidi 4 hi tornaran els dies 16, 17 i 18 de setembre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Les cares diverses del ‘true crime’

Barcelona
novetat editorial

L’assassí més famós d’Irlanda, radiografiat

Barcelona
Laia Vilaseca
Novel·lista

Laia Vilaseca: “Escrivint, continuo sent jardinera i no arquitecta”

Barcelona
ARTS ESCÈNIQUES

L’Alegria que ‘triomfa’ als Premis de la Crítica

BARCELONA
música

El nou festival Guixolstronic proposa 12 hores de música electrònica

st feliu de guíxols
cultura

L’associació de museòlegs, sobre el polèmic canvi d’orientació del Museu del Disseny: “Caldrà esperar a que es presenti el projecte definitiu”

barcelona
Música

El Festival de Prada s’estén i ofereix concerts sense fronteres

Girona
DANSA

El Sismògraf convoca a respirar amb la natura i a flirtejar amb la tecnologia

OLOT
Crítica
música

Sostinguts per l’estiu

GIRONA