La por que enverina
El film ‘El año de la furia’, de Rafa Russo, mostra a través de diversos personatges el clima de terror que va precedir l’arribada de la dictadura a l’Uruguai, el 1973
El director i guionista Rafa Russo (Madrid, 1962) és fill d’argentins, però la seva darrera pel·lícula, El año de la furia, estrenada aquest cap de setmana als cinemes catalans, posa la mirada en el clima de por i ràbia que va precedir l’arribada de la dictadura a l’Uruguai (1973-1985). Les particulars característiques d’aquest règim totalitari interessaven el cineasta. Així ho va explicar Rafa Russo a aquest diari durant el BCN Film Fest, en què es va presentar el film el mes passat: “Em cridava l’atenció, perquè l’Uruguai sempre ha estat a l’avantguarda dels drets humans i el progressisme a l’Amèrica Llatina, i ho continua sent. Em semblava molt interessant veure com un país amb molt poques experiències dictatorials també va acabar estimbant-se pel precipici de la dictadura. Té particularitats interessants: és un país en què Església i Estat estan molt separats. No és com en altres països llatinoamericans o com a Espanya, en què l’Església ha estat molt còmplice de les dictadures.”
La pel·lícula parla sobretot de la por, una eina fonamental per a qualsevol totalitarisme: “Bàsicament, mostra com la por va paralitzant la societat d’Uruguai de principis dels setanta, que, a poc a poc, va lliscant cap al precipici del totalitarisme.” No parla de personatges històrics, sinó de gent corrent molt diversa. “La idea –explica Russo– era fer un mosaic de personatges molt variats, tots amb llums i ombres, i veure com aquesta por va, a poc a poc a poc, calant en tots. Adopten actituds diferents davant la situació i la dictadura ho va impregnant tot.” Prefereix explorar la situació prèvia a la dictadura: “Resulta més interessant fer una pel·lícula sobre l’adveniment del totalitarisme que sobre el totalitarisme en si.” Però precisa que la seva no és una pel·lícula política: “Per al meu gust, és més un drama que un thriller, un drama amb elements polítics, romàntics i de thriller. L’any que vam viure perillosament, de Peter Weir, seria un referent, més que Missing de Costa-Gavras. M’interessava com a escriptor i director explorar el cor humà, les seves llums i ombres.”
El pitjor i el millor
Rafa Russo creu que a El año de la furia, nom amb què es coneix a l’Uruguai aquest període, va fer aflorar com era cadascú: “Aquests tipus de situacions políticament tan convulses treuen el millor i el pitjor de l’ésser humà. És molt difícil ser un heroi, més del que estem acostumats a veure en les pel·lícules nord-americanes. Com a escriptor, em pregunto sovint què faria en una situació com aquesta. És molt difícil treure aquest valor, ser un heroi. Hi ha una imatge que es repeteix a la pel·lícula, un home o una dona davant d’un mirall, i jo crec que reflecteix on passen els canvis de debò: no és als carrers, o amb el clamor de les armes, és allà en la intimitat on un ha de treure a relluir el seu coratge.”
La pel·lícula mostra una forma de protesta que va utilitzar realment l’oposició uruguaiana contra la dictadura: engegar els eixugaparabrises. “És una manera de reflectir que, malgrat la tirania, sempre hi ha quelcom indòmit en l’esperit humà que busca desesperadament una manera d’expressar-se i rebel·lar-se –comenta Russo–. Em sembla una imatge molt poderosa.”
